dissabte, 15 de juny de 2013

UNA DEMÈNCIA TRANSITÒRIA, RES MÉS


He pogut llegir en català El Corb, d’Edgar A. Poe, traduït per Xavier Benguerel, (Edicions del Mall, Barcelona, 1982) i quedí entusiasmat per la composició i el ritme del poema que em resultava grat de llegir. A banda daixò, poca cosa puc dir més respecte la comparació de la versió en català amb l’original de l’anglés. tant pel que fa  al contingut com a la composició.
Sense menyscabar el contingut, m’atreia la composició estròfica amb rimes internes finals d'hemistiqui coincidents amb les del final d’un vers, com ocorre en el primer vers de cada estrofa; també amb les rimes finals dels hemistiquis del tercer i quart vers amb la rima final del tercer vers. L’entusiasme em dugué a imitar-ho, de la qual cosa em resultà un divertiment totalment imprevist i allunyat de la cosa tètrica que era el fons de El Corb, com supose que era el del original,  i ben aconseguit en la traducció de X. Benguerel.
Total, que salvant totes les distàncies i comparacions, hem trobí amb una composició pròpia – tot per culpa d’aquell corb –  que trobe grata de llegir i, al meu paréixer, divertida i, si més no, entretinguda. Amb tot i això, crec que a les dues estrofes finals hi ha un quelcom que no sé dir que em sembla que trastoca el divertiment precedent que, fins i tot, pot suposar un replantejament profund de tot el que els antecedeix.

Doncs bé, com que vull compartir-ho, ací deixe la meua composició, una il·lustració del tema i res més.













Fou d’improvís, com un tret disparat per un distret,
algun toix poca-solta que ve al món no saps a què.
Vaig desvariar, llavors; crec que demaní socors
i, lliurant-me dels dolors, del cel m’arribà un secret.
Així començà la història, tot per culpa d’aquell tret,
per aquell tret i res més.

Una dona piadosa em rentà el trau, poca cosa
era la sang que em rajava, només un petit filet.
«Escolte’m, el meu cor plora, potser que d’açò jo mora:
malgrat que siga a deshora, cal que revele un secret.»
«No puc parar-me, tinc pressa.» «Senyora, sols un moment,
 sols un moment i res més.»

I per places i carrers, com qui no té altres quefers,
a tothom li demanava que escoltara un poc només.
Malgrat el meu ànim noble, tant el meu pregar redoble
que ja semblava un recoble com qui no sap dir res més
«Vaja-se’n a casa, home!», deia qui menys i qui més,
qui menys qui més i res més.

«Us suplique bons amics, sigueu pobres, sigueu rics,
que escolteu el que vull dir, detureu-vos un moment:
us suplique que espereu, feu-ho per l’amor de Déu.»
Això deia per arreu, insistint-hi i insistent.
I als vianants repetia: «És sols un moment només,
sols un moment i res més.»

Predicava a viva veu que aquell secret no era meu,
car compartir-lo calia com a sagrat manament,
i ja em pesava la guarda, enfarfegat de la farda
tot un matí i mitja tarda, d’aquell divinal secret
que dintre meu el sentia, més que joia, com un pes.
Un pes dins meu i res més.

No m’escoltava ningú, fóra blanc o fóra bru,
i el secret em grinyolava perquè el fera manifest.
Creixia dins meu el deix; malgrat tot, ni jo mateix
no sabia que l’escreix em venia d’aquell tret
amb què em feu desvariar un poca-solta distret,
un poca-solta i res més

Sense seny i poca traça, com que de mi la gent passa
pensí d’entrar en un temple per ser el lloc adient.
Me’n pugi, doncs, dalt la trona on la meua veu ressona
i, fóra home o fóra dona, quití de l’abaltiment,
ensopit o fervorós, d’aquella devota gent
allí present i res més.

Però el rector se’m revolta, cridant amb llengua molt solta:
«Sigues persona o diable, davalla del púlpit prest.»
I l’escolà que s’entona, mostrant la creu que blasona,
un vade retro em pregona que em deixava molt sorprés:
«No sóc diable – li dic –, ni mai una creu m’ha ofés,
ni mai  m’ha ofés – dic.» Res més.

Esbateguen, tots, de braços. D’ací en sortiré a pedaços
si, d’un tan gran aldarull, no em treu Déu d’aquest destret.
«Escolte’m, senyor rector, no vull trencar cap fervor;
deixem parlar, per favor, que em cal lliurar un secret.
«Qui te l’haja encomanat, no sap – diu – el dany que has fet.»
El dany que has fet, diu. Res més

I amb aquell seu dir tan greu, ofenia al mateix Déu
segons com jo comprenia, tot per culpa d’aquell tret,
fins arribar a l’extrem, com en cas semblant parlem,
de dir-li que era un blasfem per menysprear el secret.
que havia caigut del cel: «Mire’m el trau, jo no ment,
mire’m el trau – dic – .». Res més

«Si t’han foradat la testa, no serà del cel la gesta»,
digué el rector enfurit per tractar-lo de blasfem.
Jo encara desvariava, i l’insult reafirmava
mentre que el rector blasmava d’aquell divinal secret,
caigut com una pedrada que del cel duia el segell,
amb cèlic franqueig. Res més

Que com acabà la història? Amb una treva irrisòria,
car vingueren tots a veure’m el trau que m’havia fet
algú que no té més feina que fer d’una pedra l’eina
per buidar com a una beina el cap d’un pobre innocent.
«Ego te absolvo», digué el rector molt indulgent,
pel penediment. Res més

D’aquell desvari absolut, que el meu seny s’havia endut,
encara em resta un neguit, car si res no ho permet Déu,
no és mou, al món, una fulla; llavors, ¿d’on la meua pulla
sense roquet ni casulla, des d’una trona adient,
tot per voler revelar, de part de Déu, un secret
com un nabí fals? Res més.

Jo no vull que res s’embrolle, però jo encara escorcolle
per dintre la meua testa, per què el desvari em dugué
com si ho tinguera previst – i qui em vera i qui m’ha vist –
armar la de Déu és Crist i trencar l’abaltiment
ensopit o fervorós, d’aquella devota gent,
«Boirims – digué un CORB –, mai més