dijous, 30 de maig del 2013

RESIGNATS, NO: SER O NO SER.


Fa temps vaig fer uns versos ironitzant sobre les “rentes per càpita” amb què el capitalisme ens iguala amb un repartiment fictici dels bens que certament ens igualarien si, de fet, es fera el repartiment pel qual, segons el referit índex econòmic, n’eixiríem a ”tants caps, tants barrets”. La realitat és altra: l’acumulació de bens va sempre a plegar-se a les mateixes mans. L’única renta comuna que ens surt a “tant per hom” és la mínima expressió del “ser o no ser” shakespearià: resignar-se o indignar-se, eixa és la qüestió en adonar-nos de COM PER LES FACÈCIES DE LES ESTADÍSTIQUES ES PODEN CONVERTIR LES QÜESTIONS ONTOLÒGIQUES EN PROBLEMES ARITMÈTICS.

 
Tu ets aquell que vius dins del nombre;
que ets nombre, vaja!
Per tant,
has assolit una renta per càpita prou estimable
i que et permet:

dubtar,
cobejar
i viure;

dormir,
morir
i, fins i tot, ressuscitar.
A més a més,
tens opció a menjar i posseir qualsevol artefacte,
o bé d’equip
si és que el flux com el reflux dels sumands
no et priven del repartiment que et correspon
 – segons t’han dit – “per càpita”.  

dimecres, 29 de maig del 2013

UNA PREGUNTA AMB MILERS DE RESPOSTES

   “El pensador” de Rodin  fou creat per a ocupar l’entrada d’un suposat Museu d’Arts Decoratives de París que finalment no es va dur a cap. Sobre esta emblemàtica peça va dir el poeta Rainer Maria Rilke: "Tot el seu cos s'ha tornat crani i tota la sang de les seues venes, cervell". És evident que la figura dóna a entendre això poèticament, però no és amb eixa tensió com solem pensar per transcendentals que siguen les preguntes. El que si que és cert és que l'ésser humà, des de no se sap quan, sempre s'ha fet preguntes, diguem-ne transcendentals, que jo crec que, sense pretendre caure en el reduccionisme, totes són la mateixa pregunta com, per evident, caldria que fóra la resposta que defugim per insatisfactòria i tractem de trobar les respostes que acabem col·lectivitzant-les en creences, religioses o no, puix que no creure en res també és una creença. Inclús ara que la ciència ha aconseguit desxifrar el genoma humà, encara les milers de respostes no passen de ser creences mentre que segueix en peu la pregunta primigènia. Mireu-ho si no és així:
 

Coincidim amb els primats

amb el noranta-nou per cent dels gens;

i també, amb un alt percentatge, amb la mosca del vinagre.

Què som, doncs?

El cas és que ho sabem i ens costa reconéixer-ho,

i tot el que podem creure’ns que som de més

no arriba ni tant sols, potser, a l’u per cent restant.

Un u per cent, malgrat, amb el qual hem fornit

civilitzacions,

històries i més històries, sagrades i profanes,

i grans històries de nostra història.

Però... què som?

dimarts, 28 de maig del 2013

UNA METÀFORA PER ALS TEMPS QUE CORREN


 

Primer Zapatero, un poc; després Rajoy, un molt i, amb ells, els restants governants europeus, seguint el ritme marcat per la batuta de la senyora Merkel, sembla que amb  la CRISI s’han limitat a fer una fugida cap avant amb les mesures d’anar esprement, cada vegada més, els drets assolits socialment i econòmica pels ciutadans, tot i ignorant els perills de la descohesió social que estan provocant i que , de fet, cada vegada va prenent més cos com talment sol ocórrer en les TEMPESTES:







Les tempestes, amb trons i llampecs, s’anuncien.

Les veus venir de lluny

i, mol sovint, només són un rampell

de continguda fúria de la naturalesa

per advertir-nos

que se li esgota la mansuetud

i paciència.

No són, doncs, d’estranyar diluvis catastròfics.


 
.

 

diumenge, 26 de maig del 2013

TANT DE BO FÓRA...


En   defensa dels “polítics”, amb tot el ben entés

 què  són   necessaris, pese el desprestigi guanyat

 per uns, en detriment i perjuí de tots els restants,

Amb tot, cal no oblidar que tots  són substituïbles

democràticament,  almenys   cada   quatre  anys.

G.N.-

Crec que fou Rita Barbera qui, fa poc,  digué amb cert empipament i molta sornegueria que «a les properes eleccions que es presenten les bones persones». (Les cometes que inclouen la frase no indiquen la literalitat de les paraules que li atribuïsc, però crec que sí la intencionalitat que hi vaig percebre). El sarcasme de la senyora Rita (si és que no m'he equivocat de personatge) com a resposta a tota l’embrolla judicial que li afecta, és de llibre: si tan “roïnes” som les persones políticament compromeses en els partits i institucions que tant se’ns està infamant que vinguen, doncs, les “bones” a desocupar-nos dels càrrecs i prebendes als que hui se'ns aprofiten i en gaudim.

Sense que servisca de precedent, tinc que donar-li la raó a la senyora Rita Barberà, almenys en part perquè no puc compartir el que podria haver-hi d’enfadament i de sornegueria per la seua part, però sí que em val com a crítica contra la moguda generalitzada de menyspreament i desprestigi dels partits polítics i d’allò que anomenem “classe política", com si els polítics foren d’una casta especial, mentre que s’obvia que tots som electors i també elegibles almenys cada quatre anys.

També estos dies, Elena Valenciano s’ha manifestat, com una mena d’autodefensa  general dels polítics i dels partits, dient que «Hay algo peor que los partidos políticos: la ausencia de partidos políticos». La frase es literal i jo la corrobore em servisca o no de precedent.

L’assumpte en qüestió és que estem arribant – si no és que ja ens hem sobrepassat – a situacions insostenibles, entre “ciutadans polítics” i “ciutadans de a peu o simples paisans”, que ens estan deixats farts els uns dels altres: uns, dels polítics i dels partits; els altres, amb raó o sense, del desprestigi generalitzat que – tot siga dit – molts se l’estan guanyant a pols.

Tant de bo fóra que, arran d’eixa situació política tan enrevessada i amb la CRISI GLOBALITZADA que ens està esprement els drets, trobàrem les solucions de regeneració en els moviments ciutadans, com els integrats en el 15-M amb la sana intenció de promoure una democràcia participativa, tot amb la idea d’acabar amb tota la corruptela política, econòmica, financera i social, de forma que puguem millorar el sistema democràtic.

També va pel mateix camí la proclama del «Manifest per la Convocatòria d’un Procés Constituent a Catalunya» liderat per l’economista Arcadi Olivares, reconegut militant de l’Associació Justícia i Pau de Barcelona, i Teresa Forcades, monja benedictina, metgessa i teòloga.

Per tot el que he susdit i per a evitar equívocs, pose de manifest que Idealment m’identifique amb els moviments ciutadans de protesta, al voltant dels INDIGNATS del 15-M. I tant de bo fóra, torne a repetir, que d’eixe moviment sortiren les millors solucions, però em tem el perill de què esborrant de cop i volta els polítics i els partits actuals o substituir-los per altres formes de participació – o siga: acabant amb tota “eixa casta” tan denigrada hui per tothom, fent com qui separa el gra de la palla –correguérem el perill de creure’ns il·lusòriament haver consolidat en un bàndol les “bones persones” perfectament delimitades de les “roines” objecte del desprestigi i desafecte que confirmen les enquestes

Doncs, sí; però molt de compte: necessitem un Ordre Social amb noves estructures de participació més democràtiques que superen l’actual partitocràcia, si és que l’actual ha perdut la seua raó de ser, i exigir noves “estructures polítiques” que siguen més  participatives, més justes, més igualitaris i solidàries. Exigim-ho: «Democràcia real, ja!» «No som titelles en mans de polítics i banquers!» Molt bé, però no caiguem d’il·lusos: fins les xiquetes i els xiquets, saben que en els seus contes sempre sol aparéixer el llop que va maldant per menjar-se les cabretes, els porquets i ,inclús, a les iaies. No pretenc crear recels, però per bé que garbellem el gra no mancaran cucs que saben com foradar els sacs.

El tema és seriós i , no vull fer cap divertiment, però el resum de tot l’escrit fa temps que el tinc guardat en forma de:
   
CANÇÓ, A RITME DE TANGO, CONTRA ELS POLÍTICS QUE DESHONREN LA DEMOCRÀCIA.
(Proveu-ho a cantar a ritme de la partitura que indique ací :   
  "Adiós muchachos") 

Són els polítics elements d'una gentada

molt infamada com a corrupta

perquè alguns fan del furt la seua estratagema

donant que dir a aquells que estan contra el sistema.

Són els que són però molts menys que alguns es pensen

malgrat que creixen per allà on poden;

en són ací i per allà en tota la terra

que gent dolenta sempre n’hi ha per tot arreu.

I li roben al poble

que hi perd la confiança

i són una amenaça

d’aquells que són honrats

que entrant en retirada,

deixant la porta oberta,

faran que aquells hi cresquen

i encara en siguen més.


Cal dir-li al poble que eixe mal inevitable

de miserables de la política

no es pot curar amb uns tirans ni dictadures

d’aquells que a tort controlen les legislatures.

Llum i taquígrafs sempre és la millor vacuna

i tots a una contra eixos lladres

foragitant-los dels forats on ells s’instal·len

que mai no paren com els cucs de foradar.

La llibertat la dóna

la sana democràcia;

no té ninguna gràcia

que per uns descarats

perdem els nostres drets

hi havent presons i jutges

i gents per fer les lleis
en nom del poble sa.

 

divendres, 24 de maig del 2013

SILENCIS CÒMPLICES...


Ahir, 23 de maig, morí una dona de 26 anys apunyalada pel seu marit al seu domicili de Llodio. Esta és la tercera mort per violència de gènere d’esta setmana. Despús-ahir es va trobar el cadàver d'una jove de 19 anys en un habitatge de Lorenzana, a Lleó, que havia estat presumptament asfixiada pel seu nòvio i una altra dona de 51 anys va ser assassinada suposadament pel seu marit a Alcolea, Còrdova. En el que va d'any, ja es comptabilitzen 21 víctimes mortals.

¿Quant de silenci covard pot haver rere de cadascuna d’eixes morts per violència de gènere? No em referisc a les víctimes, sinó als silencis còmplices dels que encara riuen de les gracietes masclistes de potencials assassins.

Em vull tornar a rebel·lar, hui  per eixes morts inútils, com per aquella que fa temps en feu meditar i refusar els silencis còmplices d’aquells que no hi trobaven res d’estrany en una parella veïna.

Ningú no ha trobat res d’estrany,

tothom en parla bé de l’avinença,

almenys aparentment.

 

Ningú no ha trobat res d'estrany,

ni s’han oït sorolls ni rebomboris, mai.

Cert és que anaven a la seua

i saludaven molt concisos

però amb correcció.

 

Ningú no ha trobat res d’estrany,

ni res de sorprenent i ara, espantats,

contemplen el cadàver,

cobert per un llençol,

a meitat del carrer, llançat des d’un quart pis,

d’aquella dona jove

i estilitzada

amb detalls de modernitat,

mentre que esperen

l’arribada del jutge

que en farà l’alçament.

 
D’ell, que ara tots s’adonen

que tenia quelcom de macarró,

se sap que el busca

la policia.

I ningú no trobava res d’estrany.

dimarts, 21 de maig del 2013

DONCS, SÍ: ERA JO!


   Tinc innedits alguns poemaris - per dir-ho d'alguna manera - que romanen quiets en la prestatgeria i potser que hi romanguen per vida - la meua! - i no sé que els pot passar en el futur - el d'ells, vaja! -. Això  en fa sentir un tant obligat a donar-los vida i aquest blog, sense abusar-ne, ens pot servir a ells, a mi i tothom que se'ns ajunte. Crec que així no restaran només per fer-li companyia a l'únic llibre que tinc publicat al qual, en el post anterior,  ja hi vaig fe referència. 
   Hui surt, per primera vegada, este sense títol que, no obstant, podreu trobar les referències que l'identifiquen en les etiquetes a peu de pàgina.

Els amics li retrauen
que fa una vida massa sedentària,
li recomanen fer esport,
almenys que faça llargues caminades,
que isca de casa més
que, si no, acabarà semblant un quatre.
 
I per si fóra poc, el metge,
li diu que deixe de fumar,
que no prenga café,
que modere el menjar,
que ni provar els dolços,
que poc de sucre,
que res de sal,
i que el colesterol empedreeix les artèries,
i que el sol produeix càncer de pell
per tant cal protegir-te’n
.
La televisió i la ràdio,
d’afegiment,
completant els consells més saludables:
que si les grasses
i els triglicèrids;
i tants altres espots benefactors
de la direcció de tràfic
sobre el carnet per punts,
controls d’alcoholèmia,
cinturó de seguretat.
 
Per altra banda,
l’ajuntament ja té advertit
que no és bo beure l’aigua corrent de l’aixeta
i és millor abastir-te’n de la font d’osmosi
o dels supermercats.
 
També els ecologistes,
que recicle els residus, així que
el vidre amb el vidre, el cartró amb el cartró,
que els plàstics amb els plàstics,
que els residus orgànics amb els orgànics,
a l’ecoparc tots els residus sòlids
i que els medicaments sobrants a les farmàcies.
 
Ell, però, en fa poc de cas
amb raonaments força convincents:
el seu iaio fumà fins als vuitanta-tres,
s’alegrava amb el vi i la cassalleta,
prenia el sol, de sol a sol,
fins que deixà de treballar ja ran la mort,
i que, dels personatges més coneguts,
són, més longeus que els esportistes,
els acadèmics de la 'A' majúscula
a la 'z' minúscula
amb les excepcions que no fan altra cosa
que confirmar la regla.
 
Total, viure amb la mort penjada al coll,
això no és viure – s’ho diu –
i “a qui li toca, rega”,
siguen joves o vells,
diuen en el seu poble.
 
Ell sap que el contradiu, certament, l’estadística,
però no és una ciència exacta;
li valen més les pròpies vivències
tot i que en el seu fons sap que no té raó,
però ningú li pot negar
que de tant previnguts augmenta el nombre
de jubilats com una rèmora
i contràriament decreix,
invertint la piràmide d’edats
contra natura, la natalitat:
és el món al revés – s’ho diu – -
 
Ell sap que es morirà un dia o altre;
però els altres, també
malgrat que això no és cap consol,
com tampoc que la Terra finirà
malgrat els reciclatges.
 
El debat, en resum, és elegir
entre la quantitat i qualitat de vida,
binomi que ell resol
fumant-se un cigarret, tot i obviant
que fumar perjudica la salut,
carregant en la seua consciència
l’advertiment de les autoritats sanitàries
de què fumar
perjudica, també,
als que té al seu voltant.
 
Punyeta!

diumenge, 19 de maig del 2013

INCONGRUÈNCIES


Amb motiu del dia de Sant Jordi, el meu company i amic Carles Vendrell en feu l’honor de publicar en Facebook un sonet del meu llibre FRAGMENT D’HISTÒRIA NATURAL, guanyador del “XXIX Premi de Poesia «25 d’abril » de la Vila de Benissa 2009” i publicat per la editorial Viena Edicions. L’esmentat sonet, titulat INCONGRUÈNCIES, era una figuració meua del meu propi perfil. Eixe recordatori que hi feu l’amic Carles m’ha dut ara a considerar la conveniència de deixar-lo també publicat en este blog per tal de què tothom em puga conéixer millor comptant amb la dificultat de considerar-me molt polièdric com, per convicció, solc reconéixer-me.

No és perquè jo ho senta que és així,

amb tot, el món, tendisc a pintar negre.

Llavors, si em veieu trist estic alegre

car d’un qualsevol còdol faig coixí.


Si desesperançat, sóc optimista;

aparentant humil puc ser molt urc;

a Istambul, sabria fer el turc:

la llum de l’esperit és infinita.

 
Quan mire aquest present, tem el futur;

mirant, però, el passat no me n’orgull:

així que, aquest present, estime i vull.


 Com tot ésser humà, sóc blanc i obscur;

sóc a vegades frèvol; altres, dur

quan, de tragar gripaus, n’estic curull.

 

dissabte, 18 de maig del 2013

SOM EUROPEUS O NO?

 
La pregunta d’encapçalament, com fàcilment hom pot entendre, no la faig en el sentit geogràfic puix que és evident que ho som, sinó que va dirigida a esclarir de quina mena ho som segons com Unamuno va explicitar amb aquella seua frase famosa “QUE INVENTEN ELLOS”. La distinció fou més que evident puix que existia un "ells" explícit i un "nosaltres" tàcit: sí, i “ellos”, als quals s’hi feia referència, eren els europeus moderns amatents de la ciència i la tecnologia en contrast amb els amatents de una cultura més identificada amb la mística i la moral com ho era la hispànica que ell pretenia estimular al propi temps que rebutjava aquella forma més utilitària i utilitarista de ser europeus. Aleshores, el debat arriba a centrar-se – ho recorde encara del batxillerat – en plantejar si calia europeïtzar Espanya o espanyolitzar Europa. Dit d’altra manera com ell ho pretenia: situar-nos entre l’europeu modern o l’africà antic, com ho va ser Sant Agostí.

Pels fets demostrables històricament, com també pels actuals com als que em referiré, sembla que l’opció adoptada ens ha situat com una mena d’europeus molts singulars – si no marginals – fins al punt de restar fora del procés evolutiu, econòmic i polític que incorporava a gran part d’Europa a la revolució industrial i els canvis que se’n derivaven de la Revolució Francesa.

De tot eixe passat i dels continuats esforços d’europeïtzació que mai n’han mancant, el debat aquell persisteix a la manera com a vegades em sorprén Internet quan m’avisa que està treballant en segon pla. Sense dubte que encara hui, es mostren fets que ens allunyen de l’utilitarisme amb que s’entén la ciència i la tecnologia en la Europa moderna de la que, adesiara, tendim a aïllar-nos per molta disfressa amb empenys d’empatia europeista per la que podem inclús presumir, siga per l’esport o per altres esdeveniments , de ser-ne capdavanters.

 Ara vaig als fets, encara “calentets”, apareguts a la premsa els darrers dies que donen vigència a tot el referit anteriorment..

Una investigadora que ha participat en la clonació de cèl·lules mare humanes, resulta ser una expulsada del Centre d’Investigació Príncep Felip de València per un ERE que la forçà a emigrar i pogué incorporar-se a la Universitat d’Oregó.

A un investigador considerat com el millor físic europeu jove, per la Societat Europea de Física, li han denegat la "beca Ramón y Cajal", que propicia la repatriació d’investigadors d’alt nivell, al·legant poca rellevància internacional i manca de liderat científic. A tot i això, el xicot té un contracte de tres anys en el Institut de Física de Partícules de Holanda i, a més a més, ha participat en l’Organització Europea per a la Investigació Nuclear (CERN). En este institut va analitzar la desintegració de la partícula de l'estranya bellesa (sic) en una recerca que descriu les interaccions entre les partícules.

Per si tot això fóra poc i perquè resulte més esclarificador del que vull deixar palés, he llegit també que la Universitat Complutense expulsa estudiants que no han satisfet les tasses universitàries.

Encara es podrien treure altres casos que – posat a no fer-me trampes – es podrien atribuir hui, igualment que els anteriors, a la brutal crisi econòmica que afecta a més de mig món. Amb tot, puix que la cabra sempre tira a la muntanya, crec que si ens atenguem als fets, malgrat la crisi actual, les passades i les futures, la pregunta d’encapçalament queda ben aclarida amb el següent EPÍLEG:

PER QUÈ, EN ESTE “PAÍS DE MARIA SANTÍSSIMA”, ELS DESMILLORAMENTS  I ELS RETALLS QUE ELS GOVERNS FAN QUAN ELS CONVÉ SOLEN AFECTAR, TOT D’UN PLEGAT, A L’EDUCACIÓ I A LA INVESTIGACIÓ CIENTÍFICA I TECNOLÒGICA? I això, a més a més, amb perjuí potencial dels efectes perniciosos presumibles sobre la igualtat de drets,  la cohesió social i tot el que és pot resumir en allò que diem ESTAT DE BENESTAR que tant beneficia a tots aquells altres... 

No n'agradaria ser injust però que, encara hui, la frase citada d’Unamuno segueix  viva per als governs de torn i bona part numèrica del cens electoral, com un aspecte més d’allò que, amb cert beneplàcit, roman emmascarat en el famós Typical Spanish o en allò de Spain is different…. com una mostra de singularitat persistent que a tants (massa!) els afalaga.

dissabte, 11 de maig del 2013

D’AIXÒ i D’ALLÒ, AÇÒ ALTRE...


  No seré jo qui em pose a discutir si els refranys contenen allò que diem SAVIESA POPULAR, com per exemple quan afirmem “no hi ha mal que per bé no vinga” amb què hom intenta inferir uns béns dels mals que ocorren atzarosament com si, de manera verificable, poguérem dir que “d’això i d’allò, açò altre...” Amb tot, és inevitable, en molts casos, reconéixer les evidències amb què la dita saviesa popular hi roman incrustada i, fins i tot, hi són plausibles les certeses dels continguts premonitoris que s’hi propalen. Aplicant, doncs, al refrany citat anteriorment com a exemple de què certs mals o simples successos són antecedents més causals que no casuals dels béns que hom creu que se’n deriven, qui podrà negar el revifament del “republicanisme” per mor del cas Urdangarín? Mira que l’ha feta bona este xicot, per als monàrquics històrics o joancarlistes, posant al dia – sense proposar-ho, clar! – el debat monarquia/república. Així que bé s’escauria dir que els seus negocis malparats han derivat, pel seu status reial que no per plebeu, en un detriment de la institució monàrquica i, correlativament, pel bons auspicis del republicanisme que ja es trobava en hores altes a causa de l’actual crisi.

No menys favorable o desfavorable, segons com es mire pels afectats, n’ha estat l’accident del rei en la cèlebre cacera a Botswana i les revelades relacions amistoses amb la princesa Corina que, tot i el penediment públic del rei, no han contribuït ha millorar el preament decaigut a les enquestes després de tots eixos reials successos.

Doncs l’hem feta bona! – poden dir els monàrquics més o menys recalcitrants veient com s’ha afavorit la causa republicana amb tot això i, d’afegit, per la entredita imputació de la infant Cristina en el cas Nóos que inclús, pel tractament jurídic d’eixe afer, s’està posant en dubte el principi de igualtat de tots, nobles o plebeus, davant la llei i donant peu al descens del prestigi monàrquic en favor d’una pretesa institucionalització republicana. Ho siga: “No hi ha mal que per bé no vinga”, també s’escauria dir.

I més, d’això i d’allò, açò altre...”, també poden servir d’exemple els següents fets malgrat que resulten un tant forçats però no per això menys reals.

L’altra nit, en TVE – provocant un cert escàndol pel ressó del mal gust implícit en la notícia– s’animava als aturats a resar per a fer front a la crisi. "Acostar-se a un altar pot calmar l'ansietat per la falta de treball o pel temor a perdre’l" comentava la presentadora recolzant-se en opinions, segons va dir, "de psicòlegs". Prèviament, el seu company assegurava que el negoci de la cereria és un dels més resistents i que ha millorat des que va començar la crisi perquè "cada vegada més catòlics posen ciris als seus sants". Ho vegeu? D’un mal, un bé. particularment per als fabricants i venedors de ciris, com també per a un posible augment de recapte a les capses de les almoines parroquials i qui sap si també una creueta més “ X TANTOS” a l’IRPF feta com a promesa. En tot això, els més desesperançats segons l’al·ludit noticiari televisiu, encara que no hi traguen cap benefici material, hi poden trobar, si fóra el cas, un reconfortant bàlsam. Vergonyós!

I despús-ahir mateix, una notícia als mitjans de comunicació referida a que han apujat les renúncies a les herències un 130 % per no poder els hereus fer-se càrrec, a causa de la crisi, dels deutes endossats, pot afavorir el predicament contra els drets d’herència i estimular la institucionalització de la igualtat d’oportunitats des del bressol. Clar que sense que una cosa lleve l’altra, jo preferiria més que es resolguera, abans de res, la crisi.

En fi, si voleu podeu seguir comprovant amb altres exemples que té de cert si, com a principi general de la casuística popular, afirme que  “d’això i d’allò, açò altre”, és bastant verificable i fins i tot, en aquest temps que ens ha tocat viure, comprovar com dels mals de molts n’han resultat molts béns per a molts pocs com s’ha demostrat, en part, gràcies – perdò! – a la malaurada crisi devastadora que ens afecta.  Clar que, en este cas,  els  mals els han fet sobrevindre a drede i servit-nos-els, fent com qui no fa, en gelat.