Com que la memòria és selectiva, no
és d’estranyar que tinguem molt a compte els nostres drets mentre que ens és
molt fàcil oblidar els nostres deures.
—
Els
drets els reclamen sempre, però els deures solem assumir-los quan ens veiem
forçats o ens ho reclama la nostra pròpia consciència que sovint sol mostrar-se
molt laxa en aquest menester.
—
Els deures semblen només una manera
d’explicitar les obligacions dels altres respecte els nostres drets: una
redundància, vaja!
—
Els
drets, si no es conquisten, s’atorguen o es demanen, però sempre resulten ser
més un atorgament que una demanda al moment de reclamar-los.
—
Mirant-ho
bé, la naturalesa no sap res de drets, només de deures. I així de malament ens
tracta quan ens saltem les seues lleis
—
El
nounat no plora quan té fam perquè reclama cap dret o exigisca cap deure. És
més simple que tot això: és que té fam. Apliquem-ho, doncs, als pobles que la
patixen com a una qüestió injusta abans de tractar-ho com a drets seus o com a
deures nostres.
—
En
certes circumstàncies, les disquisicions entre drets i deures són pures
entelèquies.
—
La
llei suprema de la naturalesa és la llei del més fort, precisament és per això que
la humanitzem i ens humanitzem esmenant-li la plana quan reglamentem drets i
deures.
—
El
dret a la vida i el deure de morir no són termes correlatius. Morir també és un
dret que alguns s’empenyen, a vegades, en entrebancar-lo.
—
Se’ns
demostra diàriament pels avanços de la robòtica i els béns que ens proporciona:
l’afany de perfecció ja arriba ara a tractar de fer robots sensibles, inclús
amb sentiments i, per tant, abans de fer-hi tard, no estaria de sobra proclamar
els drets i deures dels robots.
—
Paraula
d’egòlatra: com que sé quins són els meus drets, no cal que em digueu quines
són les vostres obligacions.
—
Alguns
drets tenen prevalença sobre altres. Però no se’n fieu massa, a vegades només
és qüestió de la posició social dels individus.
—
Paraula
d’egocèntric: dels meus drets me’n preocupe jo que dels meus deures ja se’n
preocuparan el altres.
—
Si
la llei suprema de la naturalesa és la llei del més fort, i ho és per a
millorar-se a sí mateixa, és evident que parlar de drets i deures és un fet
convencional. Rousseau, doncs, tenia raó amb tot allò del contracte social; obviament,
sense oblidar-me de la lletra petita que hi ha en tot tipus de contractes.
—
Potser
el progrés moral siga això: concertar la llei suprema de la naturalesa i els
nostres convencionalismes en matèria de drets i deures perquè aquella siga més
justa, cosa que sembla no tenir-ho previst.
—
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada