dimarts, 21 d’octubre del 2014

DICOTOMIES AFORÍSTIQUES: drets i deures








Com que la memòria és selectiva, no és d’estranyar que tinguem molt a compte els nostres drets mentre que ens és molt fàcil oblidar els nostres deures.
Els drets els reclamen sempre, però els deures solem assumir-los quan ens veiem forçats o ens ho reclama la nostra pròpia consciència que sovint sol mostrar-se molt laxa en aquest menester.
Els deures semblen només una manera d’explicitar les obligacions dels altres respecte els nostres drets: una redundància, vaja!
Els drets, si no es conquisten, s’atorguen o es demanen, però sempre resulten ser més un atorgament que una demanda al moment de reclamar-los.
Mirant-ho bé, la naturalesa no sap res de drets, només de deures. I així de malament ens tracta quan ens saltem les seues lleis
El nounat no plora quan té fam perquè reclama cap dret o exigisca cap deure. És més simple que tot això: és que té fam. Apliquem-ho, doncs, als pobles que la patixen com a una qüestió injusta abans de tractar-ho com a drets seus o com a deures nostres.
En certes circumstàncies, les disquisicions entre drets i deures són pures entelèquies.
La llei suprema de la naturalesa és la llei del més fort, precisament és per això que la humanitzem i ens humanitzem esmenant-li la plana quan reglamentem drets i deures.
El dret a la vida i el deure de morir no són termes correlatius. Morir també és un dret que alguns s’empenyen, a vegades, en entrebancar-lo.
Se’ns demostra diàriament pels avanços de la robòtica i els béns que ens proporciona: l’afany de perfecció ja arriba ara a tractar de fer robots sensibles, inclús amb sentiments i, per tant, abans de fer-hi tard, no estaria de sobra proclamar els drets i deures dels robots.
Paraula d’egòlatra: com que sé quins són els meus drets, no cal que em digueu quines són les vostres obligacions.
Alguns drets tenen prevalença sobre altres. Però no se’n fieu massa, a vegades només és qüestió de la posició social dels individus.
Paraula d’egocèntric: dels meus drets me’n preocupe jo que dels meus deures ja se’n preocuparan el altres.
Si la llei suprema de la naturalesa és la llei del més fort, i ho és per a millorar-se a sí mateixa, és evident que parlar de drets i deures és un fet convencional. Rousseau, doncs, tenia raó amb tot allò del contracte social; obviament,  sense oblidar-me de la lletra petita que hi ha en tot tipus de contractes.
Potser el progrés moral siga això: concertar la llei suprema de la naturalesa i els nostres convencionalismes en matèria de drets i deures perquè aquella siga més justa, cosa que sembla no tenir-ho previst.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada