MENTIDA, MENTIDA, MENTIDA...

DISLÒGIA PERVERSA

 

Quan les paraules perden el sentit,

és veritat la mentida repetida,

l’engany és saviesa més que ardit

i la raó la té qui més fort crida.

Dislògia o llenguatge pervertit?

S’allibera, oprimint, gent oprimida.

Es conhorta, amb més mal, a l’afligit.

S’és innocent occint, d’altres, la vida.

Encerta el fort, per fort, quan bat i aterra.

Servir al poderós és ser lleial.

Es pot dir que vol pau qui fa la guerra.

Doncs així, fent valer els mots tal qual,

amb porosa semàntica, en la Terra,

un qualsevol abús pot ser legal.

PER UN ORDRE MUNDIAL JUST



Il·lustració treta del bloc “Calaix de sastre”,

de Teresa Miserachs



 

Certes cridades a la caritat em desassosseguen; sobretot aquelles que clamen i fien a la caritat les exigències que, en primer lloc, corresponen a la justícia. I és que encara vivim en un món que requereix de la caritat com a remei de la manca de justícia per arreu del món i per això proliferen les organitzacions que la institucionalitzen recurrent a la tendresa de la gent i a la solidaritat. La gran paradoxa és que així, amb les consciències tranquil·les i/o adormides com a benefactors dels més necessitats, es contribueix – sense proposar-s’ho, per suposat, clar! – a realimentar la supervivència d’un ORDRE MUNDIAL INJUST.

Amb l’anterior afirmació no pretenc, ni molt menys, menyscabar el valor del voluntariat que per arreu tracta de pal·liar les necessitats allà on no arriba la justícia, però caldrà reconèixer que no és tapant forats com arreglarem el món o com deia la meua mare quan es trobava estancada en la feina o la hi fèiem estancar : “aixina no eixirem de la terra de Bernat” (Mai no he sabut res del tal Bernat però la compreníem perquè tenia raó gairebé sempre).

És evident que els pobles i les gents que en resulten beneficiats de la tendresa i solidaritat abans al·ludides no poden compartir el meu criteri; potser que jo, en les seues circumstàncies, tampoc. Això, però, no em lleva raó: són ja massa els anys de molts pobles i de moltes gents – massa! – que sofreixen la benevolència caritativa dels països rics sofrint les fams periòdicament previsibles, les sequeres estacionals, les malalties endèmiques, el desconeixement dels seus drets, l’explotació humana i dels seus recursos naturals, les hecatombes de la naturalesa sense que els arriben els avanços tecnològics que les puguen pal·liar o prevenir. És així que tots els mals que es poden produir en el món causen un impacte exageradament major en els països pobres respecte, els mateixos mals, en els països més desenvolupats i cal pensar que no és per coincidència. A més a més, no fa falta anar-nos-en tant lluny, ací mateix, en l’arrogant primer món, també la solidaritat és requerida i més hui amb la crisi: l’atur, els ERO, l’endeutament familiar, els desnonaments, els retalls socials, etc. estan deixant moltes famílies, a expenses de la solidaritat, a les portes dels menjadors socials, inclús recercant en els contenidors d’escombraries dels supermercats o de qualsevol carrer. El major respecte doncs, al voluntariat de tantes ONG que miren pel proïsme extralimitant amb tendresa la caritat que requereix el sistema socioeconòmic imperant; gens i no res per als governs incapaços – cadascun a la seua mida – de contribuir a crear un ORDRE MUNDIAL JUST i deixen a mans de l’especulació mercantil, o siga del DÉU-MERCAT, l’estabilitat d’un sistema que, per si mateix, és injust. Així que, amb molta ironia, no per divertiment, i no menys com a denúncia del sistema capitalista que ens té atrapats forçant la proliferació de tantes ONG perquè li tapen els forats, pense que, per tal de llevar-me de sobre el desassossec amb que he començat este escrit...

Caldrà que em jugue a cara o creu

quina serà

l’organització

no governamental

que canalitze

millor

els sentiments

de solidaritat

meus

envers els pobles

que necessiten

del meu ajut

mentre que espere

el dia gloriós

que ningú no suplante

amb caritats

la justícia estricta

per a aquells pobles

on roman segrestada.

El cas és que no em decidisc

malgrat el llast dels càrrecs

de consciència

i a l’horitzó

no hi veig ni remotament

la revolució

pendent

tan justa i necessària.

RTVV LA VOLEM NOSTRA

         No he estat mai seguidor assidu de RTVV per qüestió... de salut i evitar així la manipulació que els mateixos treballadors han denunciat; amb tot, si que vull dir que m’he sentit molt satisfet quan he oït parlar amb correcció la nostra llengua pròpia, només que fóra per això reclame la seua supervivència; a més a més, per les possibilitats de contribuir a la conscienciació dels nostres trets diferencials amb les ones radiofòniques i hertzianes i, no menys, pels drets dels treballadors a mantenir amb dignitat el lloc de treball i que ara, malgrat tot, els carreguen la culpa del “APAGAMENT” per no haver acceptat l’ERO quan, en realitat, com ha dit Iñaki Gabilondo ,“Los pecados que quieren purgar son los suyos”

Jo tenia els meus dubtes de què s’atreviren a emmudir RTVV comptant el que els costaria als del PP de desprendrés d'un “caramel” tant gustós tenint-lo al seu abast i servei. Pensava que tot anava a resultar un “paripé” arran del disgust que la sentència de revocació de l’ERO li provocà a Fabra i que, d’una o altra manera, acabarien pagant els treballadors amb algun que altre ERO més ajustat a la ”legalitat vigent” que, com s'està veient, és modificable a gust i mesura dels interessos del grup parlamentari popular. També l'Esperança Aguirre ja ha advertit què  pot passar a TELE MADRID si hi arriba una sentència desfavorable al seu ERE.

Com ja s’ha vist, però, i ho ha recordat Rosa Roig al seu blog (vidapervida.blogspot.com), evocant els "Lladres que entreu per Almansa", d'Al tall,  "ací  s’han quedat”, s'ha demostrat una vegada més d’on venen els nostre mals com a poble. Què sarcasme... i què els importa la nostra llengua si el que els dóna vots és “l’ibervalencià”. Sense vergonya, han manipulat tot el que han volgut i pogut; han dilapidat amb faustos els diners que els manquen perquè siga sostenible RTVV i no – com ho justifiquen amb descaradura – veure’s obligats a tancar hospitals, ni restar drets i ajuts solidaris...

Que ho sàpia tothom: RTVV LA VOLEM NOSTRA i convé no donar la batalla per perduda.

JUGÀVEM AL CUCUT

 

 

  

Jugàvem al cucut

en el parc, entre els arbres i les frondes;

a casa, entre els mobles

o en qualsevol indret que permetera

que no poguera descobrir-te

el que tenia el torn de recercar.

Evidentment el nom del joc

ve perquè els amagats cridàvem

imitant al cucut: cu-cut!, cu-cut!,

igual com fa aquesta au,

en primavera i a l’estiu,

deixant-se oir i tan difícil

de saber on s’amaga:

cu-cut!, cu-cut!

 

El que aleshores no sabíem

és que és considerada au parasitària

pels ornitòlegs: pon un ou en nius

d’altres ocells restant-ne un

a la niuada perquè coven el seu

que naixerà abans que els altres

i als quals expulsarà del niu

com a amo i senyor:

cu-cut!, cu-cut!

Aqueix és el cucut comú,

perquè el cucut reial no expulsa els altres ous;

però tant se li’n dóna,

el seu pollet s’hi farà senyor i amo

mentre els autòctons moriran de fam:

cu-cut!, cu-cut!

 

  De tot això, podríem dir-ne,

amb prou encert,

la paràbola del cucut:

ens hem fet grans, però...

el món té tants amagatalls

i tants replecs les consciències

que altrament, si fa no fa, seguim jugant

al mateix joc. Altrament, sí!,

imitant al cucut, menys innocents

o més perversament

i amb prou coneixement de causa:

cu-cut!, cu-cut!

 

 

NOTES A PEU DE PÀGINA

Imagtge, autor :Sam Weber

bibliopoemes.blogspot.com.es

Cantava Édith Piaf “La Vie en rose”;

Yves Montand “Les Feuilles Mortes”;

“Ne me quitte pas”, Jacques Brel;

“Et maintenant”, Gilbert Bécaud.

Juliette Greco i Brassens, amb llurs cançons,

ens arboraven flamejant les torxes

de la bohèmia existencialista

i de la troba anarquitzant i inconformista.

I tot això en francés que a penes enteníem

amb el rudimentari del batxillerat.

Quelcom, mentre, hi anava canviant...

Oíem l’Elvis Presley i “The Beatles”

amb els seus “rock and roll” tan  trepidants

i aquells seus moviments tan espasmòdics

que els seus epígons n’abusaven més.

Amb el “country” i el folk, Bob Dylan

i Joan Baez, i amb el món dels hippys,

ens permeteren divisar un nou futur

més desitjat que possible, efímer i psicodèlic.

I tot això en anglés que a penes enteníem

amb el rudimentari del batxillerat.

Quelcom, mentre, hi anava canviant...

Anaven engrescats, Khrusxov i Kennedy,

en una guerra freda molt més que metafòrica;

al Vietnam, els Estats Units s’aferrissaven

atacant amb napalm i agent taronja.

Fidel Castro i el “Che Guevara”, subversius,

trastocaven els plans de dictadors nefands

i de l’establishment, pro ianqui, caribeny i andí;

a De Gaulle, li florí un maig francés.

I mentre tant, en la litúrgia catòlica

encara perdurava el llatí de missa i olla.

Quelcom, però, hi anava canviant...

I Luther King lluitant pels drets civils dels negres,

i el peu al fre d’aquell Concili Vaticà prometedor,

i aquell Vietnam en flames paoroses,

i la gran matança a la plaça de les Tres Cultures

i, a Praga, aquella primavera exigua i tardorenca,

amb l’esquerra política desavinguda i distreta,

foren moments que alimentaren la cançó protesta

de cantautors amb fam de pau i poesia.

Cantaren Setze Jutges clar i català;

“Diguem no”, va cridar Raimon al vent.

Quelcom, però, hi anava canviant...

Nelson Mandela s’enfrontava a l’apartheid.

Hi hagué el fet aquell, a Cuba, dels míssils russos

i la coexistència pacífica fou brot d’esperança.

¿Qui pot saber qui va matar John Kennedy,

ni qui matà qui va matar John Kennedy?

¿De cert, sabem qui va matar el “Che Guevara”?

Cantava Violeta Parra “Gracias a la vida”,

i Víctor Jara “Te recuerdo Amanda”

i esperançat, John Lennon, “Imagine”.

Neil Armstrong havia ja petjat la Lluna.

Quelcom, potser, hi anava canviant...

Cantava “El himno a la alegría”; Miguel Ríos

Ana Belén i Víctor Manuel cantaven

per forjar un nou ordre social fratern;

també Sabina, iconoclasta, i el Serrat bonhomiós.

I a Xile assassinaren Salvador Allende

i el cantant Víctor Jara uns sicaris uniformats;

Puig Antich fou executat a garrot vil, a Barcelona;

quan el franquisme feia ja les últimes alenades;

John Lennon fou assassinat a Nova York

I persistent, cantava, Lluís Llach, “L’estaca”.

Quelcom, potser, hi anava canviant...

L’assassinat de Martin Luther King

fructificà amb els drets civils del negres;

la Perestroika de Mihail Gorbachov

marcà el fracàs del comunisme soviètic;

per a més mal que bé, Estats Units,

unilateralment, copà el lideratge universal;

hi hagué, a Tienamen, aquella altra gran matança;

caigué el mur de Berlín a manotades;

finalment fou alliberat Nelson Mandela.

A Pinochet, Sting cantava“Ellas danzan solas”.

Quelcom, malgrat, hi anava canviant...

Quan semblava que el món arribaria a ser

 – com solem dir – com una basa d’oli

perquè així ho apuntaven els pronòstics,

amb aquelles raneres últimes de cant del cigne

del segle XX i un món globalitzat,

hi arriba el messiànic George Walker Bush,

amb els Balcans encesos com un gran polvorí,

i s’universalitza el terrorisme més fanàtic,

i el desarrelament de gents i pobles famolencs.

Serrat i Ana Belén cantaven “Se equivocó la paloma”.

Quelcom, malgrat, hi anava canviant...

Heu, fins ací, els mots de l’esperança insatisfeta:

mentre, però, potser, malgrat, quelcom...

VOLEM BOUS / NO VOLEM BOUS

Encara que us semble friki, that is the questio: volem bous o no volem bous, dit així amb deix shakespearià. La qüestió és seriosa i així ho reflectisc en el títol d'encapçalament. Mai m’ho haguera pensat, ni esperat en temps passats. Jo també he anat a la plaça de l’Ajuntament a fer eixir l’Alcalde a la balconada al crit unànime d’una gran gentada: ”Volem bous!”. I l’Excm. Sr. Alcalde, se’n feia de pregar fins que quan ja tots teníem la gola estripada de tants crits ensordidors, sortia i – com si no haguera oït res – deia allò de Voleu bous?. I llavors tota la coral “a capella”, llençant la resta, cridava: Siiiiiiiii... Crec que aleshores l’Idem Excm. Sr. es treia un mocador de la butxaca – no n’estic segur, però s’escau bé contar-ho així – i deia: Si voleu bous, bous tindreu!. Grans aplaudiments, tot i que se sabia que això no donava ninguna seguretat de què anàvem a tindre’n. Tot això es feia, i sembla que segueix fent-se, després de l’entrada dels Benissants a l’Església de Sant Pere cada 29 de juliol, en un dia com ahir.

Per “Ribera Exprés.es”, m’he assabentat que “la penya taurina ‘Xe quin Bou’ de Sueca i l’associació ‘Amics de les tradicions’ han aconseguit reunir vora un miler de firmes (943 exactament) en una campanya de recollida d’adhesions per tal de “conscienciar els responsables polítics de l’Ajuntament de Sueca del descontentament de molts suecans per l’eliminació dels festejos taurins pel circuit tradicional”. Ben bé que, en un altre temps, jo no haguera tingut inconvenient d’estampar la meua firma de suport. Precisament, ja sent regidor, vaig ser jo qui va presentar una moció en nom de la Comissió Municipal de Festes perquè retornaren els bous al carrer després d’uns anys de celebrar-ho en el recinte d’una plaça ambulant. Ara, no ho faria; el per què el diré després.

Amb la democràcia, tant a punt de ser parida i com després del part, tot era propici a fer-ho al carrer seguint velles tradicions i també trencant-ne, perquè la història de la civilització és això. Fins l’Alcalde perdé prosopopeia al carrer i a gust o a disgust hagué d’oir allò de:

“Que vinga que vinga

que vinga la llum

i que al senyor alcalde

li’n donen pel... (Sí, sí)

Que vinga, que vinga

que vinga demà

i que el senyor alcalde

               se’n vaja a fer la... (Sí, sí)

Clar que ja en aquells temps ni els guàrdies municipals es quadraven davant dels regidors... i encara menys en arribar la democràcia i uns inexperts municipalistes ocupàvem els escons (sona bé!) del “Saló de Plens”.  ‘Al Tall’, ‘Orxateta i fartons’ “Els Pavesos... i festa al carrer, bous al carrer... i tot no va ser folk ni cultureta, fins Rafael Alberti dalt d’un escenari en la plaça de l’ajuntament. Era com tornar-li al poble el que encara se li negava o es camuflava com cantar la cançó anterior i moltes altres en versions censurades o autocensurades:

“i que al senyor alcalde

li peguem al cul" (Sí, sí)

  o “i que el senyor alcalde se’n vaja a Panamà" (Sí, sí)

Passaren els anys i, per l’alcaldia, Jaume Lloret, Alfredo Guillem, Paco Ferrer, Vicent Vera, Ricardo Ortí, Salvador Gil, Joan Baldoví i actualment Salvador Campillo al qual han anat dirigides les firmes perquè retornen els bous al carrer que algun o alguns dels seus antecessors haurien reclòs a la plaça de bous ambulant.

Com he començat dient, la qüestió es seriosa: taurins i antitaurins, partidaris i contraris, tradicionals o progres, fins arribar a consideracions de patriotes i antipatriotes o com fer del ase i el toro símbols emblemàtics de dos bàndols enfrontats, uns clamant volem concerts en comte de bous i, els altres, els bous són una tradició. Què hi farem, Què farà hui (o haurà fet) Salvador Campillo? De moment l’Ajuntament de Sueca ja ha fet públic que enguany els festejos taurins es celebraran íntegrament en la plaça de bous portàtil propietat de l’empresari Gregorio de Jesús, segons publica “riberaespress.es”.

No sé, estos últims anys, què ha passat en eixa “CRIDA”, però enguany – està ja anunciat – hi haurà estat així: una coral dividida en dos bàndols cridant a crit pelat: uns, VOLEM BOUS; els altres, NO VOLEM BOUS. Les raons d’uns i d’altres són manifestament clares. I la veritat es que tot s’ha convertit en un compromís, d’uns per “la tradició de tota la vida” i d’altres per “la tortura no es cultura“. Sueca és antitaurina”, he llegit en un graffiti; però no és veritat, lo qual no vol dir que no els manque raó a tals graffiters, o que caldria que fóra així.

Com podrien dir els de “Mãemeua”, açò té tota la traça de trobar inspiració absurda de trash, kitsch o d'underground.

Asserenem-nos-en: vegem-hi qui guanya i qui perd amb els bous al carrer. De cert que tots els tradicionalistes defensen la tradició per defensar la tradició únicament? Què fem, doncs, del divertiment amb l’animal? Segons tinc entès, el criador Gregorio de Jesús ha dit que el “Ratón” no és assassí, ni té una especial agressivitat, en tot cas l'única cosa que fa és complir amb la seua obligació d'escometre I afig, jo: en ser molestat i per defendre’s. Per l’altra banda, de cert que tots els antitaurins defensen l’animal únicament per defensar-lo Què fem, doncs, dels espectacles esperpèntics que s’hi munten al respecte i la progressia que els envolta? I quants d’estos tindran a casa alguna mascota engabiada?. En un cas i en l'altre hi ha molta ideologia interessada, inclús, a vegades, tan perversa fins arribar a considerar que estes festes protagonitzades pels joves del poble principalment, demostrant el seu coratge i habilitat amb els bous o les vaques, són com una iniciació a la vida adulta o, pel contrari, que són uns fatxes.

Evidentment que no estic contra el moviment antitaurí, únicament demane serietat i no mesclar sal i sucre en un mateix got, com per exemple, ací a casa, mesclar-ho amb la qüestió del separatisme d’uns i la independència que clamen altres. I sobretot reconéixer que han tingut que passar molts anys perquè hom s’adone de l’error i l’horror d’estes festes dut pel despertar d’una consciència col·lectiva associada a la defensa i tracte dels animals en general i particularment dels domèstics i ramats en el carrer, a camp obert, en el corral i l’establies, en les granges i masies, en el transport i en els escorxadors. També a les places ambulants i fixes, per suposat.

A més, pel que fa a la festa, com es pot parlar de divertiment obviant el perill que corren tant els animals com les persones – pura adrenalina desbordada – i què prompte s’oblida eixe perill viscut, propi o d’altres, i de les lesions, mutilacions, invalideses i mortaldats dels que resulten perjudicats.  Jo mateix m’he trobí més d’una vegada en eixos tràngols i, amb molta sort, no sofrir les possibles conseqüències però sí el patiment, de cos i esperit, com trobar-me agarrat dalt d’una reixa amb el bou, amb les boles mig apagades, socarrimant-me les espardenyes mentre que l’animal romania quiet una ETERNITAT i jo pregant que no es despenjarà la reixa. Direu que em vaig escarmentar? No! Llavors, com anomenarem això, FESTA?

LLEGENDES, CREENCES i SUPERSTICIONS

La data del dia m’ha fet recordar que el pròxim 30 de Juliol, a Sueca i a molts altres pobles, es celebra la festivitat dels Benissants de la Pedra. I mira per on, això m’ha dut a fer una cosa que feia dies em rondinejava pel cap: comprovar si encara romandria arxivat, a facebook, un sonet original meu que feia temps hi havia transcrit com a comentari a una foto de la Muntanyeta dels Sants. Em posí a buscar imatges a l’àlbum de “Suecans pel món”, on l’havia deixat transcrit i – curiositat satisfeta – heu-lo ací, el sonet:

En la marjal, alçant-te en la planura

tens tot l’encant d’un peny escadusser

i així et volem, com feta a mig fer

puix que, així i tot, encara et sobra altura.

Pujant-te al cim, el nostre esguard escampes

de nord a sud, d’oest a est, i és prou...

el panorama estés en cercle ens clou,

amb cel i terra units, belles estampes:

al fred d’hivern, la marjal erma i seca;

a primavera, plena de verdor;

i, al ple d’estiu, com l’arrossar rebeca;

en la tardor, illot ets d’una mar

o un vaixell que fa port a Sueca

quan tot, de nou, comença a començar.

Amb el sonet enganxat en esta pagina, em vingué a la memòria que en els gojos als Benissants de la Pedra, es cantava – i supose que seguirà encara cantant-se – una tornada que alguna gent hi canviava una paraula per justament la contrària, un poc per ignorància i un molt – crec jo – per la costum, en aquells temps, en algunes litúrgies, de cantar i resar de rutina en llatí sense saber-ne ni un mos.

La tornada original era:

“guardad los campos de piedra,

Abdón i Senén, sagrados.”

Contràriament, la trabucada:

”llenad (sic) los campos de piedra,

Abdón i Senén, sagrados.

Jo, que he segut escolanet, podria donar fe d’això personalment, però en certa ocasió, molt de temps després, hi van haver persones que m’ho corroboraren. La qüestió és que això em dugué a seguir rastrejant per Internet per buscar eixos gojos per tal d’assegurar-me respecte la versió original i me’n trobi quatre:

−     Dos, amb idèntic text en diferents edicions, com el que jo sabia cantar.

−     Uns, que jo desconeixia totalment, titulats “Nuevos gozos”, amb text diferent amb els anteriors i la següent tornada:

“Guardad los campos labrados,

Mártires Senén y Abdón.”

En estos, inclús se fa al·lusió als ullals de NA MOLINS que, sens dubte, és més que un topònim:

De Na-Molins en su loma

erigió bello santuario,

y os colocó en su sagrario

con la reliquias de Roma:

y apenas tormenta asoma,

pide con fe protección [...]

−     Uns altres també diferents als anteriors i el text en valencià, amb la següent tornada:

“Supliquem-vos humilment,

sigueu nostres advocats.”

En tots ells es narra la història d’estos Sants Patrons canònics de la ciutat de Sueca, protectors de les collites i, per extensió, dels suplicants que confien ser-ne afavorits.

Tot això em dugué a indagar sobre la vida d’estos personatges i resulta que en realitat d’ells se sap molt poc i malament: no se sap, per exemple, ni si foren nobles perses o simples treballadors portuaris; la seua hagiografia no apareix fins tres segles després del seus martiris, segons la passio de sant Policroni i, encara més tard, en el segle XIII, la “Llegenda daurada” de Vorágine, que va servir de font literària als Gojos que en honor d'aquests Màrtirs se segueixen entonant, en multitud de temples catòlics, amb molta llegenda que damunt es contradiu amb dades reals dels personatges que s'hi citen. Així i tot, l’Església segueix conservant-los litúrgicament als llocs a on s’han mantingut tradicionalment, tot i que la dita passio que es llegia en l'ofici de matines del *Breviari” ha desaparegut des de la simplificació de rúbriques, portada a terme l'any 1956, per la Sagrada Congregació de Ritus. Ens quedem, doncs, entre la llegenda fantàstica i les creences dels qui s’emparen sota la seua protecció.

La fe dels suecans encomanant l’emparament de les collites als Benissants de la Pedra, em feu recordar que també les tenen encomanades a la Verge de Sales, com queda evident en la següent estrofa de l’himne tradicional, no sé si també oficial:

“Si la tempestad furiosa

al labrador amenaza,

vuestro brazo la rechaza

con su fuerza prodigiosa.”

És evident que som un poble molt rural i necessitats – com es pot comprovar majoritàriament – de santes aliances lligades a una economia agrícola fèrtil. Aleshores em pose a buscar l’himne tradicional i, si fos el cas, trobar-ne d’altres existents dedicats a la Mare de Déu de Sales per veure les connotacions que em confirmen que també són les collites i els seus presumptes beneficiaris potencials el fort de les súpliques. En trobe, sorprenentment, tres himnes referits a la “Mare de Déu de Salas” que a penes puc llegir res, però eixe trobament em dugué a recordar i reafirmar-me el que jo ja sabia des de feia temps: la patrona de Viladecans és la Mare de Déu de Sales. No tindria perquè ser res d’estrany, també és venerada a “El Puntal” (Sevilla) duta per la devoció dels camperols suecans establerts en aquell lloc. La sorpresa em ve, i em resulta inexplicable, en què segons la documentació rastrejada, ja en el 986 se té la primera notícia documentada del nom de Sales, com un alou pertanyent, per donació comtal, al monestir de Sant Cugat del Vallés, passant després per distints propietaris i habitants, però encara no es parla de cap ermita ni santuari, la qual cosa dóna a entendre que es tracta d’un topònim del terme de Viladecans; serà cap el 1100 que es comença a parlar d’una  església, dedicada a la Mare de Déu, que fou ermita i també santuari de Santa Maria de Sales. 

Ermita de la Mare de Déu de Sales a Viladecans 

Sí que resulta coincident que la festivitat de la Mare de Déu de Sales, a Sueca i Viladecans, es celebra el 8 de setembre, seguint el costum de celebrar aquest dia les festivitats de les que s’anomenen “marededéus trobades”, és a dir les advocacions de la Mare de Déu de les quals es desconeix l’origen i segons la tradició, van ser trobades misteriosament i miraculosa; per altra part,  coincidint eixes festes setembrines – com ho evoca Vicent Ferri al seu “Bestiolari” – amb l’antic culte a la fecunditat de la “deessa mare” o la Pachamama dels indis precolombins com a personificacions de la generositat de la Terra.

Una enorme discrepància si que resulta dels següents fets: Andreu Sales feu la troballa de la imatge de la Verge el 14 de febrer de 1361 segons la tradició local; en canvi, a Viladecans, com ja he apuntat abans i ara amb més concreció, ja en el 1141 hi ha documentació de l’església, que fou ermita i també santuari, de Santa Maria de Sales. ¿Què hi ha, doncs, de llegenda en tot això? Algú podria objectar, innocentment o amb molta malícia, el que fa al noms puix que als gojos de Viladecans és titulada com a “Mare de Déu de Salas”; això, però, seria una altra manera de perdre el temps posant-nos a discutir de fonètica per la diferència dialectal entre la parla de Viladecans i la parla de Sueca, tot i que algun presumpte lector, amb fòbia catalanista, vulga  pensar que no es tracta de fonètica sinó, com d’altres casos s’ha dit, d’usurpació per molt que els fets neguen tals cohonestacions.

Què hi ha, doncs, de llegenda en tot això, torne a repetir. ¿Fins a quin punt són creïbles ambdues hagiologies de tan venerades imatges? La tradició dels Benissants de la Pedra ve des de Roma, passant per Arlés-sur-Tech i davalla cap a Catalunya i el País Valencià. Igualment, atenent la cronologia, ¿la devoció a la Verge de Sales ve també des de Catalunya a vall o es tractaria d’un cas –del qual no hi ha ninguna constància – semblant a la veneració que es fa a El Puntal? Es “SALES” un topònim o un patronímic? De fet, hi ha unes famílies a Sueca que s’atribueixen el parentesc, (llegendari, o no) amb Andreu Sales  i se consideren descendents d’aquell llaurador al qual se li atribueix la troballa miraculosa. ¿Podria tractar-se, doncs, de dos advocacions distintes a la Mare de Déu però amb idèntics noms com ocorre amb els noms de molts sants? Si fos així la distinció estaria, doncs, en considerar el mot de ”SALES” com un topònim a Viladecans i un patronímic a Sueca – clar! – però crec que hi pot haver base per a dubtar-ne: podria ser-ne paradigma la translació de la devoció als sants Abdó i Senén que des de Roma, passant per Arlés-sur-Tech, arriba fins ací i més al sud  recorrent la franja oriental de la península Ibèrica. No tinc cap interés de demostrar que és així, però no és casualitat que “San Isidro Labrador” se n’ocupe de l’interior peninsular.

Sé que tot el relat precedent no va a caure bé si és que arriba a gent creient del meu poble i voltants; inclús a altra gent no creient, però que a la seua marededéu que no la hi toquen que també els hi ha de supersticiosos. De fet, però, el plantejament del relat, com bé es pot veure-hi, naix d’una associació de idees que escalonadament m’han guiat fins este punt on em trobe al paire de treure conclusions no buscades des del principi o almenys això creia jo fins que els meus propis dubtes m’han forçat a reconsiderar si de cert ha estat tot una casual associació d’idees o ha estat tot el relat fruit d’una concatenació de causalitats en les quals jo he estat subjecte actiu. En el cas de ser això últim, resultaria que m’he deixat dur pel que tenia ganes de dir? Les conclusions a les que podria arribar serien simples apriorismes?

Ai!, fins l’empirisme més rebuscat no desdiu les meues sospites: un empirista com David Hume, per exemple, considera que la raó no és autònoma respecte al món i, per tant, com que la raó deriva d’una experiència que sempre és personal i subjectiva, sempre la raó estarà tocada de subjectivitat. Aleshores, què hi puc fer?. Deixem-ho córrer!