divendres, 3 de gener del 2014

EL DESAFIAMENT DEL SEGLE ÉS QUE L'ÈTICA ARRIBE AL PODER


Il·lustració de <enpositivo.com>
La frase de títol la vaig extreure d’una entrevista, en EL PAÍS (24-08-2001), a Adela Cortina, catedràtica de filosofia de la Universitat de València, segons la cita periodística. Conserve encara el comentari que hi vaig fer aleshores com a reflexió personal i que he mantés inèdit fins ara en un recull que anomene "FRASES SOLTES". Si hui la trac a relluir, després de dotze anys i escaig, és perquè s’avé tant pel que té de vigència com – en compte del que calia i convenia avançar – pel retrocés encontra del desitjat DESAFIAMENT PERQUÈ L’ÈTICA ARRIBE AL PODER.
      A propòsit, doncs, d’aquella frase reflexionava que veritablement ÈTICA i PODER són dos conceptes que en la pràctica no s’avenen massa bé. El poder, entens, en el seu sentit extens, tant polític com econòmic, ambdós sobretot, però també el que s’ostenta en cotes més elementals i quotidianes. I no precisament per ser, en sí mateix, antagònics, que necessàriament no tenen per què ser-ho, sinó perquè des del poder –els poders – es sol tendir a oblidar o, si més no, a manipular a conveniència els principis ètics que haurien de regir-lo amb la pretensió – dit de manera florentina – de què el fi justifique els mitjans.
Per pròpia experiència, sé de l’honradesa de molts polítics; però també del camí obert que la política ofereix excessivament planer als qui hi arriben per aprofitar-se’n; també de la permissivitat ètica en el món dels negocis, com la tendència d’abusar del poder en tantes altres esferes de la societat. I, tot això, no sempre mal vist per tothom i, inclús, justificat o justificable perquè al poder – allà on es trobe – sempre se li presumeix un cert estatus d’exempció ètica comprensible per mor d’un béns més generals, tot i amb el risc de deixar oberts els badalls de la prepotència i de la corrupció que manifesten clarament el divorci entre l’ètica i el poder.
Per tant, compte! És fàcil entendre que el desafiament cal dirigir-lo exclusivament contra tots aquells que ostenten i/o gaudeixen d’alguna mena de poder, obviant que aquests són un reflex d’una societat que genera prepotents i corruptes, a distints nivells, amb una certa aquiescència generalitzada segons qui siga el corrupte, el corruptor o de quina manera ens afecte la corrupció i la prepotència. Massa vegades la denúncia contra la corrupció del poder no és fa per ètica – encara que aquesta en siga l’excusa – sinó perquè hom se sent massa directament perjudicat o, com ocorre en el món de la política i dels negocis, per exigències de l’estratègia electoral o per la competitivitat del mercat. Es diu que “si vols saber hom qui és, dóna-li poder i diners” i, dit així, no és pretén donar per cert que en resultarà una honrada i boníssima persona presumptament sinó tot el contrari: que tothom és corrupte a nivell de les seues possibilitats i, tant més, quan més i millors ocasions es puguen abastar per a seguir enganyant, si és el cas, la pròpia consciència. En altres paraules: si diguérem d’un qualsevol que és un “furtagallines”, probablement acceptaríem, sense més predicaments, que no és més lladre perquè no pot ser-ne o que les seues capacitats de robatori arriben fins eixe nivell. I, de “furtagallines”, n’hi ha de moltes menes en tots els nivells de la societat i, massa vegades, consentits en la mesura que resulten beneficiosos o no en som perjudicats directament o inderecta.
Sembla, doncs, que la idea imperant i que cal véncer és que tothom, gairebé, és quelcom corrupte i, potser, per això, tothom n’és, més o menys, amb una comprensible laxitud. El desafiament, repetisc, no hauria d’entendres únicament contra aquells que puguen ostentar poder més o menys oficiós sinó front la mateixa societat que els promou, o els consent, o els sofreix amb resignació. Aconseguir, doncs, una societat èticament més sana i menys puritana seria el veritable desafiament: una societat menys hipòcrita en la qual els valors ètics foren uns valors assumits per convicció. Clar que això no s’aconseguirà exclusivament amb predicaments ni amb creuades de “moralina”, de la qual tothom n’ha pres de sobres. L’home és un ser amb necessitats, individuals o de clan, que fa el possible per satisfer-les i, inclús, de fer més aprovisionaments de recursos dels que necessita: l’egoisme i tots els “egos” perversos són un problema moral, però no gens menys un problema d’educació sinó de salut mental i, com se sap, la salut depén d’una complexitat de causes entre les quals alguna cosa tenen que veure els gens. Les persones no som roïnes innatament com sembla que estic deixant entendre, però tampoc bones com creia Rousseau, i probablement Marx amb el convenciment que en tota eixa dialèctica hi ha una evidència clara: l’assumpció de valors ètics per la societat – o almenys, el respecte – guarda una certa progressió respecte a les millores en les condicions de vida dels individus i en el progressiu assoliment de drets polítics i socials cosa que ja intuïen aquelles utopies socials i que en el marxisme s’entenia que es culminaria amb la fi de la dictadura del proletariat en assolir una societat igualitària. Certament la societat ens perverteix i nosaltres la pervertim, però també la millorem i la societat ens millora, però el desafiament del segle, doncs, no es pot deixar a l’atzar de “conversions humanitàries” o de “bondats transgèniques”.
Crec, sincerament, que no és eixe el camí del desafiament; de fet, es pot dir que tothom i, fins i tot, la societat més sana és èticament vulnerable. Erich Froom, per exemple, ja assenyalava, en “La por a la llibertat”, que els mecanismes del feixisme segueixen latents en els individus d’una societat democràtica com la dels Estats Units i, per extensió, en qualsevol altra: el feixisme entens com a qüestió psiquiàtrica, més que política. ¿Llavors, com aconseguir eixa societat tan idealitzada, tant èticament i políticament correcta que faça possible que l’ètica arribe al poder?
Fins ara, les utopies socials han assenyalat camins que han estat impossibles de dur a terme per les raons apuntades i per moltes altres que no és el cas analitzar ara, inclús la més científica de totes, almenys amb pretensions més realistes i aplicables, el marxisme, ha fracassat de manera plena o quasi, en mans de la partitocràcia, allà on s’ha dut o s’ha volgut dur a cap i no sols pels entrebancs de les potencialitats adverses del capitalisme: corruptes i corrupteles les hi ha de tots els colors. Així i tot, si fins ara s’ha avançat, com no podia se d’altra manera, per l’inconformisme dels explotats front als explotadors, dels indigents front als rics, dels humils contra els poderosos, dels oprimits contra els opressors,  ens convé tenir en compte que la síntesi del salt qualitatiu entre PODER i ÈTICA és aconseguir que aquell siga el garant universal dels valors ètics que ens humanitzen i dels drets polítics, cívics, socials i econòmics que, assumits individualment per majoria, estiguen salvaguardats pels controls que nosaltres mateix ens imposem. La democràcia és això, un pacte i no el succedani de corrupteles que sofrim amb pretensions de considerar-les insuperables i consubstancials a la política i al poder econòmic.
S’escau ara preguntar-nos pel que ens afecta: com es possible que els rics a costes de l’erari públic seguisquen enriquint-se; que els corruptes i corruptors campen a pler; que front a les corrupcions siguen els jutges, amb unes o altres excuses, els expedientats o corren el rics de ser-ne; que, a major inri, polítics corruptes declarats o presumptes puguen mantenir els seus addictes, els seus partidaris i, pitjor de tot, la seua clientela...
Caldrà, doncs, seguir mantenir i enfortir encara més el desafiament d’este segle recentment estrenat perquè confiar en la solidaritat dels poderosos és perdre el temps; en la bondat dels humils, també.