dimecres, 24 de juliol de 2013

LLEGENDES, CREENCES i SUPERSTICIONS



La data del dia m’ha fet recordar que el pròxim 30 de Juliol, a Sueca i a molts altres pobles, es celebra la festivitat dels Benissants de la Pedra. I mira per on, això m’ha dut a fer una cosa que feia dies em rondinejava pel cap: comprovar si encara romandria arxivat, a facebook, un sonet original meu que feia temps hi havia transcrit com a comentari a una foto de la Muntanyeta dels Sants. Em posí a buscar imatges a l’àlbum de “Suecans pel món”, on l’havia deixat transcrit i – curiositat satisfeta – heu-lo ací, el sonet:


En la marjal, alçant-te en la planura
tens tot l’encant d’un peny escadusser
i així et volem, com feta a mig fer
puix que, així i tot, encara et sobra altura.

Pujant-te al cim, el nostre esguard escampes
de nord a sud, d’oest a est, i és prou...
el panorama estés en cercle ens clou,
amb cel i terra units, belles estampes:

al fred d’hivern, la marjal erma i seca;
a primavera, plena de verdor;
i, al ple d’estiu, com l’arrossar rebeca;

en la tardor, illot ets d’una mar
o un vaixell que fa port a Sueca
quan tot, de nou, comença a començar.

Amb el sonet enganxat en esta pagina, em vingué a la memòria que en els gojos als Benissants de la Pedra, es cantava – i supose que seguirà encara cantant-se – una tornada que alguna gent hi canviava una paraula per justament la contrària, un poc per ignorància i un molt – crec jo – per la costum, en aquells temps, en algunes litúrgies, de cantar i resar de rutina en llatí sense saber-ne ni un mos.

La tornada original era:
guardad los campos de piedra,
Abdón i Senén, sagrados.”
Contràriament, la trabucada:
llenad (sic) los campos de piedra,
Abdón i Senén, sagrados.

Jo, que he segut escolanet, podria donar fe d’això personalment, però en certa ocasió, molt de temps després, hi van haver persones que m’ho corroboraren. La qüestió és que això em dugué a seguir rastrejant per Internet per buscar eixos gojos per tal d’assegurar-me respecte la versió original i me’n trobi quatre:

     Dos, amb idèntic text en diferents edicions, com el que jo sabia cantar.
     Uns, que jo desconeixia totalment, titulats “Nuevos gozos”, amb text diferent amb els anteriors i la següent tornada:

“Guardad los campos labrados,
Mártires Senén y Abdón.”

En estos, inclús se fa al·lusió als ullals de NA MOLINS que, sens dubte, és més que un topònim:
De Na-Molins en su loma
erigió bello santuario,
y os colocó en su sagrario
con la reliquias de Roma:
y apenas tormenta asoma,
pide con fe protección [...]

     Uns altres també diferents als anteriors i el text en valencià, amb la següent tornada:

“Supliquem-vos humilment,
sigueu nostres advocats.”

En tots ells es narra la història d’estos Sants Patrons canònics de la ciutat de Sueca, protectors de les collites i, per extensió, dels suplicants que confien ser-ne afavorits.

Tot això em dugué a indagar sobre la vida d’estos personatges i resulta que en realitat d’ells se sap molt poc i malament: no se sap, per exemple, ni si foren nobles perses o simples treballadors portuaris; la seua hagiografia no apareix fins tres segles després del seus martiris, segons la passio de sant Policroni i, encara més tard, en el segle XIII, la “Llegenda daurada” de Vorágine, que va servir de font literària als Gojos que en honor d'aquests Màrtirs se segueixen entonant, en multitud de temples catòlics, amb molta llegenda que damunt es contradiu amb dades reals dels personatges que s'hi citen. Així i tot, l’Església segueix conservant-los litúrgicament als llocs a on s’han mantingut tradicionalment, tot i que la dita passio que es llegia en l'ofici de matines del *Breviari” ha desaparegut des de la simplificació de rúbriques, portada a terme l'any 1956, per la Sagrada Congregació de Ritus. Ens quedem, doncs, entre la llegenda fantàstica i les creences dels qui s’emparen sota la seua protecció.

La fe dels suecans encomanant l’emparament de les collites als Benissants de la Pedra, em feu recordar que també les tenen encomanades a la Verge de Sales, com queda evident en la següent estrofa de l’himne tradicional, no sé si també oficial:

Si la tempestad furiosa
al labrador amenaza,
vuestro brazo la rechaza
con su fuerza prodigiosa.”


És evident que som un poble molt rural i necessitats – com es pot comprovar majoritàriament – de santes aliances lligades a una economia agrícola fèrtil. Aleshores em pose a buscar l’himne tradicional i, si fos el cas, trobar-ne d’altres existents dedicats a la Mare de Déu de Sales per veure les connotacions que em confirmen que també són les collites i els seus presumptes beneficiaris potencials el fort de les súpliques. En trobe, sorprenentment, tres himnes referits a la “Mare de Déu de Salas” que a penes puc llegir res, però eixe trobament em dugué a recordar i reafirmar-me el que jo ja sabia des de feia temps: la patrona de Viladecans és la Mare de Déu de Sales. No tindria perquè ser res d’estrany, també és venerada a “El Puntal” (Sevilla) duta per la devoció dels camperols suecans establerts en aquell lloc. La sorpresa em ve, i em resulta inexplicable, en què segons la documentació rastrejada, ja en el 986 se té la primera notícia documentada del nom de Sales, com un alou pertanyent, per donació comtal, al monestir de Sant Cugat del Vallés, passant després per distints propietaris i habitants, però encara no es parla de cap ermita ni santuari, la qual cosa dóna a entendre que es tracta d’un topònim del terme de Viladecans; serà cap el 1100 que es comença a parlar d’una  església, dedicada a la Mare de Déu, que fou ermita i també santuari de Santa Maria de Sales. 

Ermita de la Mare de Déu de Sales a Viladecans 
Sí que resulta coincident que la festivitat de la Mare de Déu de Sales, a Sueca i Viladecans, es celebra el 8 de setembre, seguint el costum de celebrar aquest dia les festivitats de les que s’anomenen “marededéus trobades”, és a dir les advocacions de la Mare de Déu de les quals es desconeix l’origen i segons la tradició, van ser trobades misteriosament i miraculosa; per altra part,  coincidint eixes festes setembrines – com ho evoca Vicent Ferri al seu “Bestiolari” – amb l’antic culte a la fecunditat de la “deessa mare” o la Pachamama dels indis precolombins com a personificacions de la generositat de la Terra.

Una enorme discrepància si que resulta dels següents fets: Andreu Sales feu la troballa de la imatge de la Verge el 14 de febrer de 1361 segons la tradició local; en canvi, a Viladecans, com ja he apuntat abans i ara amb més concreció, ja en el 1141 hi ha documentació de l’església, que fou ermita i també santuari, de Santa Maria de Sales. ¿Què hi ha, doncs, de llegenda en tot això? Algú podria objectar, innocentment o amb molta malícia, el que fa al noms puix que als gojos de Viladecans és titulada com a “Mare de Déu de Salas”; això, però, seria una altra manera de perdre el temps posant-nos a discutir de fonètica per la diferència dialectal entre la parla de Viladecans i la parla de Sueca, tot i que algun presumpte lector, amb fòbia catalanista, vulga  pensar que no es tracta de fonètica sinó, com d’altres casos s’ha dit, d’usurpació per molt que els fets neguen tals cohonestacions.

Què hi ha, doncs, de llegenda en tot això, torne a repetir. ¿Fins a quin punt són creïbles ambdues hagiologies de tan venerades imatges? La tradició dels Benissants de la Pedra ve des de Roma, passant per Arlés-sur-Tech i davalla cap a Catalunya i el País Valencià. Igualment, atenent la cronologia, ¿la devoció a la Verge de Sales ve també des de Catalunya a vall o es tractaria d’un cas –del qual no hi ha ninguna constància – semblant a la veneració que es fa a El Puntal? Es “SALES” un topònim o un patronímic? De fet, hi ha unes famílies a Sueca que s’atribueixen el parentesc, (llegendari, o no) amb Andreu Sales  i se consideren descendents d’aquell llaurador al qual se li atribueix la troballa miraculosa. ¿Podria tractar-se, doncs, de dos advocacions distintes a la Mare de Déu però amb idèntics noms com ocorre amb els noms de molts sants? Si fos així la distinció estaria, doncs, en considerar el mot de ”SALES” com un topònim a Viladecans i un patronímic a Sueca – clar! – però crec que hi pot haver base per a dubtar-ne: podria ser-ne paradigma la translació de la devoció als sants Abdó i Senén que des de Roma, passant per Arlés-sur-Tech, arriba fins ací i més al sud  recorrent la franja oriental de la península Ibèrica. No tinc cap interés de demostrar que és així, però no és casualitat que “San Isidro Labrador” se n’ocupe de l’interior peninsular.

Sé que tot el relat precedent no va a caure bé si és que arriba a gent creient del meu poble i voltants; inclús a altra gent no creient, però que a la seua marededéu que no la hi toquen que també els hi ha de supersticiosos. De fet, però, el plantejament del relat, com bé es pot veure-hi, naix d’una associació de idees que escalonadament m’han guiat fins este punt on em trobe al paire de treure conclusions no buscades des del principi o almenys això creia jo fins que els meus propis dubtes m’han forçat a reconsiderar si de cert ha estat tot una casual associació d’idees o ha estat tot el relat fruit d’una concatenació de causalitats en les quals jo he estat subjecte actiu. En el cas de ser això últim, resultaria que m’he deixat dur pel que tenia ganes de dir? Les conclusions a les que podria arribar serien simples apriorismes?


Ai!, fins l’empirisme més rebuscat no desdiu les meues sospites: un empirista com David Hume, per exemple, considera que la raó no és autònoma respecte al món i, per tant, com que la raó deriva d’una experiència que sempre és personal i subjectiva, sempre la raó estarà tocada de subjectivitat. Aleshores, què hi puc fer?. Deixem-ho córrer!