dimarts, 30 de juliol de 2013

VOLEM BOUS / NO VOLEM BOUS





Encara que us semble friki, that is the questio: volem bous o no volem bous, dit així amb deix shakespearià. La qüestió és seriosa i així ho reflectisc en el títol d'encapçalament. Mai m’ho haguera pensat, ni esperat en temps passats. Jo també he anat a la plaça de l’Ajuntament a fer eixir l’Alcalde a la balconada al crit unànime d’una gran gentada: ”Volem bous!”. I l’Excm. Sr. Alcalde, se’n feia de pregar fins que quan ja tots teníem la gola estripada de tants crits ensordidors, sortia i – com si no haguera oït res – deia allò de Voleu bous?. I llavors tota la coral “a capella”, llençant la resta, cridava: Siiiiiiiii... Crec que aleshores l’Idem Excm. Sr. es treia un mocador de la butxaca – no n’estic segur, però s’escau bé contar-ho així – i deia: Si voleu bous, bous tindreu!. Grans aplaudiments, tot i que se sabia que això no donava ninguna seguretat de què anàvem a tindre’n. Tot això es feia, i sembla que segueix fent-se, després de l’entrada dels Benissants a l’Església de Sant Pere cada 29 de juliol, en un dia com ahir.

Per “Ribera Exprés.es”, m’he assabentat que “la penya taurina ‘Xe quin Bou’ de Sueca i l’associació ‘Amics de les tradicions’ han aconseguit reunir vora un miler de firmes (943 exactament) en una campanya de recollida d’adhesions per tal de “conscienciar els responsables polítics de l’Ajuntament de Sueca del descontentament de molts suecans per l’eliminació dels festejos taurins pel circuit tradicional”. Ben bé que, en un altre temps, jo no haguera tingut inconvenient d’estampar la meua firma de suport. Precisament, ja sent regidor, vaig ser jo qui va presentar una moció en nom de la Comissió Municipal de Festes perquè retornaren els bous al carrer després d’uns anys de celebrar-ho en el recinte d’una plaça ambulant. Ara, no ho faria; el per què el diré després.

Amb la democràcia, tant a punt de ser parida i com després del part, tot era propici a fer-ho al carrer seguint velles tradicions i també trencant-ne, perquè la història de la civilització és això. Fins l’Alcalde perdé prosopopeia al carrer i a gust o a disgust hagué d’oir allò de:

“Que vinga que vinga
que vinga la llum
i que al senyor alcalde
li’n donen pel... (Sí, sí)

Que vinga, que vinga
que vinga demà
i que el senyor alcalde
               se’n vaja a fer la... (Sí, sí)

Clar que ja en aquells temps ni els guàrdies municipals es quadraven davant dels regidors... i encara menys en arribar la democràcia i uns inexperts municipalistes ocupàvem els escons (sona bé!) del “Saló de Plens”.  ‘Al Tall’, ‘Orxateta i fartons’ “Els Pavesos... i festa al carrer, bous al carrer... i tot no va ser folk ni cultureta, fins Rafael Alberti dalt d’un escenari en la plaça de l’ajuntament. Era com tornar-li al poble el que encara se li negava o es camuflava com cantar la cançó anterior i moltes altres en versions censurades o autocensurades:
“i que al senyor alcalde
li peguem al cul" (Sí, sí)

  o “i que el senyor alcalde se’n vaja a Panamà" (Sí, sí)

Passaren els anys i, per l’alcaldia, Jaume Lloret, Alfredo Guillem, Paco Ferrer, Vicent Vera, Ricardo Ortí, Salvador Gil, Joan Baldoví i actualment Salvador Campillo al qual han anat dirigides les firmes perquè retornen els bous al carrer que algun o alguns dels seus antecessors haurien reclòs a la plaça de bous ambulant.

Com he començat dient, la qüestió es seriosa: taurins i antitaurins, partidaris i contraris, tradicionals o progres, fins arribar a consideracions de patriotes i antipatriotes o com fer del ase i el toro símbols emblemàtics de dos bàndols enfrontats, uns clamant volem concerts en comte de bous i, els altres, els bous són una tradició. Què hi farem, Què farà hui (o haurà fet) Salvador Campillo? De moment l’Ajuntament de Sueca ja ha fet públic que enguany els festejos taurins es celebraran íntegrament en la plaça de bous portàtil propietat de l’empresari Gregorio de Jesús, segons publica “riberaespress.es”.

No sé, estos últims anys, què ha passat en eixa “CRIDA”, però enguany – està ja anunciat – hi haurà estat així: una coral dividida en dos bàndols cridant a crit pelat: uns, VOLEM BOUS; els altres, NO VOLEM BOUS. Les raons d’uns i d’altres són manifestament clares. I la veritat es que tot s’ha convertit en un compromís, d’uns per “la tradició de tota la vida” i d’altres per “la tortura no es cultura“. Sueca és antitaurina”, he llegit en un graffiti; però no és veritat, lo qual no vol dir que no els manque raó a tals graffiters, o que caldria que fóra així.

Com podrien dir els de “Mãemeua”, açò té tota la traça de trobar inspiració absurda de trash, kitsch o d'underground.

Asserenem-nos-en: vegem-hi qui guanya i qui perd amb els bous al carrer. De cert que tots els tradicionalistes defensen la tradició per defensar la tradició únicament? Què fem, doncs, del divertiment amb l’animal? Segons tinc entès, el criador Gregorio de Jesús ha dit que el “Ratón” no és assassí, ni té una especial agressivitat, en tot cas l'única cosa que fa és complir amb la seua obligació d'escometre I afig, jo: en ser molestat i per defendre’s. Per l’altra banda, de cert que tots els antitaurins defensen l’animal únicament per defensar-lo Què fem, doncs, dels espectacles esperpèntics que s’hi munten al respecte i la progressia que els envolta? I quants d’estos tindran a casa alguna mascota engabiada?. En un cas i en l'altre hi ha molta ideologia interessada, inclús, a vegades, tan perversa fins arribar a considerar que estes festes protagonitzades pels joves del poble principalment, demostrant el seu coratge i habilitat amb els bous o les vaques, són com una iniciació a la vida adulta o, pel contrari, que són uns fatxes.
Evidentment que no estic contra el moviment antitaurí, únicament demane serietat i no mesclar sal i sucre en un mateix got, com per exemple, ací a casa, mesclar-ho amb la qüestió del separatisme d’uns i la independència que clamen altres. I sobretot reconéixer que han tingut que passar molts anys perquè hom s’adone de l’error i l’horror d’estes festes dut pel despertar d’una consciència col·lectiva associada a la defensa i tracte dels animals en general i particularment dels domèstics i ramats en el carrer, a camp obert, en el corral i l’establies, en les granges i masies, en el transport i en els escorxadors. També a les places ambulants i fixes, per suposat.

A més, pel que fa a la festa, com es pot parlar de divertiment obviant el perill que corren tant els animals com les persones – pura adrenalina desbordada – i què prompte s’oblida eixe perill viscut, propi o d’altres, i de les lesions, mutilacions, invalideses i mortaldats dels que resulten perjudicats.  Jo mateix m’he trobí més d’una vegada en eixos tràngols i, amb molta sort, no sofrir les possibles conseqüències però sí el patiment, de cos i esperit, com trobar-me agarrat dalt d’una reixa amb el bou, amb les boles mig apagades, socarrimant-me les espardenyes mentre que l’animal romania quiet una ETERNITAT i jo pregant que no es despenjarà la reixa. Direu que em vaig escarmentar? No! Llavors, com anomenarem això, FESTA?