dimarts, 7 d’octubre de 2014

REPÚBLICA vs. MONARQUIA





Tots els murs són franquejables
D’entrada, per si de cas fóra mal interpretat, avance els principis de rigor que, per convicció, em convé deixar-los clar en el moment actual pel plantejament que faig arran de l’abdicació de Joan Carles l i la consegüent proclamació del seu successor com a Felip VI:
La Monarquia és una forma d’Estat caduca.
Cap Rei té més dret que qualsevol ciutadà a ser Cap d'Estat.
La República (“res pública”, cosa o assumpte públic implícits en el nom pres del llatí) és i caldria que ho fóra sempre, per antonomàsia, la forma autèntica d’un Estat Democràtic.
Doncs bé, dit això, considere que la pretensió de canviar l’actual forma d’Estat no té per què suposar el rebuig dels partits i polítics que feren possible una transició democràtica, considerada modèlica arreu del món, endossant-los malèvolament, per una part, el fet d’haver acceptat una monarquia franquista lligada, a totes llums, a la fórmula “Todo está atado y bien atado” i, per altra part, obviant l’esgarró a la manifesta voluntat del dictador i el règim que li sobrevisqué que – per raons que després quedaran exposades – es veié forçat a fer-se el harakiri i permetre l’entrada d’una democràcia a l’Estat Espanyol
En l’al·ludit rebuig, però, s’obvien qüestions que convindria tenir present si de debò hom pretén ser just:
 ─ Malgrat les vagues, manifestacions, algarades estudiantils i populars en les últimes raneres del franquisme, tant com a la valentia dels que encara en foren les últimes víctimes, Franco morí en el llit assistit per l’equip mèdic habitual fins un celebèrrim 20 de novembre.
─ L’exercit mantenia la supervivència del règim i no hi havia prou força popular que poguera interposar-se: Joan Carles I assolí el trono com a Rei Absolut i l’haguera pogut ajornar “sine die”.

Sembla, a més a més, que haja restat desapercebut que les caigudes de les últimes dictadures mediterrànies – a Espanya, Grècia i Portugal – no foren simples coincidències. Eixes dictadures, fins a aleshores, eren reconegudes internacionalment com episodis de la Guerra Freda, front a l’amenaça de l’arrelament comunista, per a restringir les llibertats civils amb la tolerància dels aliats occidentals i especialment dels Estats Units. D’alguna manera podríem dir que la democràcia ens vingué com caiguda del cel i no hi cabia més, si quelcom es volia avançar, que acceptar les cartes marcades dels gendarmes que regeixen aquest món creant o deixant córrer a conveniència formes d’Estat, dictadures o democràcies, guerres y paus, crisis econòmiques i socials, creixements o decreixements sistèmics, independències a conveniència o sotmetiments dels pobles i nacions. A la classe política opositora del règim, doncs, no li cabia altra – dic – que traure el màxim profit possible de la situació. M’he referit als partits i als polítics d’aleshores, però també és convenient considerar, al respecte, la benvolença majoritària de les classes populars i la complaença de les forces sindicals i classe obrera, tot i ser òbviament una constitució capitalista.
Altra cosa és que encara avui hi haja defensors de l’actual sistema – tant per la dreta com per l’esquerra joancarlista, emparant-se en la Constitució de 1978 que, en realitat, fou fruit d’una consens forçat i s’haja perdut l’oportunitat de legitimar democràticament, mitjançant un referèndum, la forma d’Estat que conformara la voluntat majoritària de la ciutadania.
Es evident que han augmentat els partidaris de la República sumats als republicans que mai no acceptaren per convicció la transició d’aquella Dictadura a la nova Democràcia. I és ara que s’ha vist més a prop que mai la possibilitat – més aparent que real – de canviar la Constitució de 1978 que per altra part, hi afig particularment, no m’haguera estranyat que en un presumpte referèndum s’haguera legitimat la forma d’estat actual i afermara, més encara, la d’aquesta Monarquia Constitucional i, malauradament al meu entendre, deixara en suspens la, més que lògica, racional forma d’Estat Republicana en aquest tram del segle XXI
Cal considerar també altres qüestions de rigor que han repercutit en la voluntat del canvi d’Estat i, per raons òbvies, caldria considerar-les estranyes a la voluntat de canvi puix que la República “per se” no és panacea dels mals que comporta qualsevol crisi i, menys encara, dels abusos dels governants de torn, dels banquers, dels grans empresaris i en conjunt, com diria Pablo Iglesias, dels privilegis de la ‘casta’. No obstant, però, és ben evident, donat l’immobilisme de l’actual sistema i el desprestigi institucional, començant pel desprestigi de la Casa Reial amb don Joan Carles al davant seguit de la Infanta Cristina i del desempalmat Iñaki Urdangarin, que són molts que se n’han afartat i hi veuen, en la República, una possibilitat de canvi que remeie, alleugerisca o ens allibere dels mals que consegüentment han empitjorat la qualitat de vida ciutadana i l’ofegament de la petita i mitjana empresa: l’atur, l’empobriment familiar, augment de la indigència, la inseguretat econòmica, els retalls en sanitat, educació i cultura, els desnonaments, etc., i tot a compte de salvar els BANCS suplint les defraudacions ratoneres dels veritables depredadors a l’abast en qualsevol sistema o forma d’Estat.
Estes últimes qüestions caldria considerar-les, més bé, com a “casus belli” per una Revolució Permanent, fraternal i solidària. La qüestió “REPÚBLICA vs. MONARQUIA”, plantejada en el títol, obeeix a la racionalitat i no a l’oportunisme que s’hagué de suportar de manera com he justificat abans i que avui ja ha perdut la raó de ser, tot i que cal reconèixer, en estricta justícia, els qui ens propiciaren el avanços progressistes i beneficis democràtics amb el reconeixement dels drets que ens havien estat negats. Tot i així, raons per a reformar una Constitució de consens imposat i implantar una República n’hi ha de sobra. També per a criticar els qui avui al segle XXI se n’oposen i pretenen fer perdurar la Constitució que, en aquells moments, amb més bé que mal – malgrat els que l’han patida més que gojar-la que de tot hi ha hagut – feren possible una aproximació a allò que podem entendre com a una Societat del Benestar. Si ara aquells mateixos se n’han passat de rosca és problema d’ells que, sens dubte i per desgràcia recau i repercuteix sobre molts altres Així i tot, com a expressió d’una esperança compartida multitudinàriament, crec que ve a tomb dir allò de què sempre ens quedarà París...