dijous, 29 de maig de 2014

ARRAN DE LES ELECCIONS EUROPEES DEL 25 DE MAIG



Passades les eleccions del 25 de maig, amb l’ascens de partits i coalicions que pugnen per solucionar els problemes de la immigració tancant fronteres, sense més alternatives que per allà el SUD i l’EST del nostre NORD s’apanyen com puguen o creure – com ha dit algun cafre, cite de memòria – que el virus ÉBOLA en seria la solució o aquell altre que ho voldria solucionar a CANONADES, trac a col·lació un poema meu inèdit amb què vull testimoniar i deixar constància públicament de la meua solidaritat, en contraposició dels qui se n’oposen, amb els sofriments d’aquelles gents que s’arrisquen a deixar el seu país per aconseguir viure amb la dignitat que tot ésser humà mereix i que se'ls nega pels interessos bastards d'un sistema social, polític i econòmic mundial subordinat als alts poders de les altes instàncies financeres del capitalisme. Crec que si hom se sent forçat a deixar el seus país i les seues gents buscant millors condicions de vida no es pot considerar un plat de bon gust i, sens dubte, mereix un millor tractament de la problemàtica que el fet comporta.
En els versos que transcric a continuació, amb format de cançó, voldria mostrar el al·ludit sofriment – com me l`imagine – d’aquells i aquelles, homes i dones, que es frustren en l’empeny d’emprendre els camins de la mar des del Marroc i Líbia o de qualsevol altre indret de la costa mediterrània africana, i dels que l’emprenen via les Illes Canàries, tot i que amb això no vull obviar els que s’estan deixant la pell i la vida en les fronteres com les de Ceuta i Melilla, ni descomptar, per suposat, cap altra de les fronteres que puguen haure tancant els contorns d’un món que, vist des de la misèria d’altres mons, pot semblar més confortable, com de fet ho és però no per a tothom com hom hi podria creure’s, sinó sols a dures penes per a una classe mitjana, avui cada cop més minvada,  i per a una casta de  privilegiats. 

















CANÇÓ PEL SOMNI QUE FEU IMPOSSIBLE EL MAR EMBRAVIT I LA POLICIA DE COSTES

Allà al meu país
he deixat els fills,
la dona i l’amor
i en una ‘patera’,
quan s’ha post el sol,
plorant
per fer via al nord,
plorant
per fer via al nord
amb altres veïns
i amics d’infantesa,
hem emprés el vol
amb batecs del cor
tots dins la ‘patera’.

En mar encalmat,
ens creixia a pams
la impulsiva por
en la vella barca,
tots com un sol cos
deixant
en la mar el plor,
deixant
en la mar el plor
que l’ona mesclava
amb la blanca escuma
per la gent que vols
que has deixat tots sols
i allunya la barca.

El lluminós far
ens fa uns ullets clars
marcant el camí
que amaga la mar
en la negra nit
d’espant
cap un nou destí,
d’espant
cap un nou destí
que ens obri esperances
de persones dignes
per als nostres fills
en un món feliç
que ens nega la mar.

La mar s’embraveix,
i la por ens creix
tement perdre el nord
que el far prometia,
car el joiós far,
llambrant
sobre el mar s’ha fos,
llambrant
sobre el mar s’ha fos
per la policia
i un mar embravit
que porta la mort
i ens neguen la sort
que el far prometia.