Passades les eleccions del 25 de maig, amb l’ascens de
partits i coalicions que pugnen per solucionar els problemes de la immigració
tancant fronteres, sense més alternatives que per allà el SUD i l’EST del nostre
NORD s’apanyen com puguen o creure – com ha dit algun cafre, cite de memòria –
que el virus ÉBOLA en seria la solució o aquell altre que ho voldria solucionar
a CANONADES, trac a col·lació un poema meu inèdit amb què vull testimoniar i
deixar constància públicament de la meua solidaritat, en contraposició dels qui
se n’oposen, amb els sofriments d’aquelles gents que s’arrisquen a deixar el
seu país per aconseguir viure amb la dignitat que tot ésser humà mereix i que
se'ls nega pels interessos bastards d'un sistema social, polític i econòmic mundial
subordinat als alts poders de les altes instàncies financeres del capitalisme. Crec
que si hom se sent forçat a deixar el seus país i les seues gents buscant
millors condicions de vida no es pot considerar un plat de bon gust i, sens
dubte, mereix un millor tractament de la problemàtica que el fet comporta.
En els versos que transcric a continuació, amb format de
cançó, voldria mostrar el al·ludit sofriment – com me l`imagine – d’aquells i
aquelles, homes i dones, que es frustren en l’empeny d’emprendre els camins de
la mar des del Marroc i Líbia o de qualsevol altre indret de la costa
mediterrània africana, i dels que l’emprenen via les Illes Canàries, tot i que
amb això no vull obviar els que s’estan deixant la pell i la vida en les
fronteres com les de Ceuta i Melilla, ni descomptar, per suposat, cap altra de
les fronteres que puguen haure tancant els contorns d’un món que, vist des de
la misèria d’altres mons, pot semblar més confortable, com de fet ho és però no
per a tothom com hom hi podria creure’s, sinó sols a dures penes per a una
classe mitjana, avui cada cop més minvada, i per a una casta de privilegiats.
CANÇÓ PEL SOMNI QUE FEU IMPOSSIBLE EL MAR EMBRAVIT I LA POLICIA DE COSTES
Allà
al meu país
he
deixat els fills,
la
dona i l’amor
i en una ‘patera’,
quan
s’ha post el sol,
plorant
per
fer via al nord,
plorant
per
fer via al nord
amb
altres veïns
i
amics d’infantesa,
hem emprés el vol
amb
batecs del cor
tots
dins la ‘patera’.
En
mar encalmat,
ens creixia
a pams
la impulsiva
por
en la vella
barca,
tots com un
sol cos
deixant
en la mar el
plor,
deixant
en la mar el
plor
que l’ona
mesclava
amb la
blanca escuma
per la gent
que vols
que has
deixat tots sols
i allunya la
barca.
El lluminós
far
ens fa uns
ullets clars
marcant el
camí
que amaga la
mar
en la negra
nit
d’espant
cap un nou
destí,
d’espant
cap un nou
destí
que ens obri
esperances
de persones
dignes
per als
nostres fills
en un món feliç
que ens nega
la mar.
La mar
s’embraveix,
i la por ens
creix
tement
perdre el nord
que el far
prometia,
car el joiós
far,
llambrant
sobre el mar
s’ha fos,
llambrant
sobre el mar
s’ha fos
per la
policia
i un mar
embravit
que porta la
mort
i ens neguen
la sort
que el far
prometia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada