dissabte, 22 de juny de 2013

ENTRE MANS O ENTRE DENTS, LA LLENGUA

He dubtat si deixar escrit el títol simplement per a indicar com si anara a tractar d’una cosa que se té «entre mans» o si s’escauria millor – tractant-se de ‘LA LLENGUA’ – deixar-ho escrit per indicar allò que podem tenir «entre dents». Com hi vegeu, m’he decidit per ambdues perquè les dues reflecteixen la manera amb què la dreta valenciana tracta la nostra llengua a conveniència d'omplir el seu graner de vots: la ‘llengua’ «entre mans» per la manipulació amb que es tractada i la ‘llengua’ «entre dents» com a expressió del maltractament normatiu, oral i escrit, al qual sol ser sotmesa.

Amb bona voluntat, si només fóra una qüestió de controvèrsia, jo ho veuria així::
─Se pot estar (o no) d’acord amb el secessionisme lingüístic
─Se pot creure (o no) que el valencià no té res que veure amb el català 
─Se podria considerar (o no) si el català és un dialecte del valencià

Però amb eixos plantejaments, pot resultar:
─Que se pot estar (o no) d’acord amb l’autoritat acadèmica de les Universitats
─Que se pot creure (o no) que la qüestió no es simplement filològica
─Que se podria considerar (o no) que cal primar el criteri popularment arrelat

Posat així, s’ha vist que hi faltava el plantejament més solemne, per estrambòtic i voluntat desdenyosa:
─Que el valencià procedeix del segle VI abans de Crist.

Així, almenys, es considerat en una “proposició no de llei” presentada pel grup popular. Dita proposta de «tramitació especial d'urgència», encara no té fixat ple però és evident que forma part de l’estratègia del PP per a alimentar el seu l'electorat, de cara els comicis de 2015, i atreure’s els altres grups i formacions que emparen el secessionisme lingüístic

Tornem, doncs, al per què del TÍTOL anunciat: ENTRE MANS O ENTRE DENTS, LA LLENGUA com a eina del joc partidista contra el criteri de les universitats, de la romanística i, a més a més (fóra millor dir a major inri), contra el dictamen de la pròpia Acadèmia Valenciana de la Llengua, la institució de la Generalitat competent sobre el valencià que – com diu Jesús Civera en el «Levante-EMV» de despús-ahir, dia 20 de juny – “és la que va rendir assossec a esta prestidigitadora societat, d'ànims flamejants [...] per a refredar els brots bojos secessionistes i marginar-los cap als afores del sistema.” Ara, però, pel contrari, en les hores electorals mes baixes del PP, és el moment de retroalimentar-se jugant amb la llengua i amb el poble.

Com ja tinc dit en este blog que la qüestió de la llengua comuna pròpia d’uns territoris de l'antiga Corona d'Aragó és «més que una qüestió de noms», acabe amb dos sonets que deixen de manifest, al meu paréixer, el desvari que com te escrit Marc Antoni d’Orellana:

“e començà tot açò,
ja va per a tres-cents anys”

Els dos sonets formen part d’un recull inèdit que el tinc titulat com a “Plec de Greuges”,

A) En este faig com resseguir el joc del secessionisme:

Del català, passe al valencià,
com a manlleus: germà, cosí i veí;
cap, mans i peus; neu, pluja, aigua i vi;
– Espill? – mirall, com diuen per allà.

I a l’inrevés, del valencià fi
al català: ocell, moixó i pardal;
all, nap i col; llet, sucre, oli i sal;
–Mirall? – espill, com ho diguem ací.

Al mallorquí, li prenc préstec corrent:
oncle i nebot, pare i fill, avi i nét;
– Xiquet? –al·lot, infant, noi i vailet.

I tot mesclat, per no perdre’m cap dret:
roig i vermell, ca i gos, blat i forment;
–Garbí? – llebeig, si saps d’on bufa el vent.

---------------------------------------------------

B) En este, malgrat les aparences, voldria mostrar la voluntat de concòrdia que ens manca:

Damunt del cor, caigué el llos acerat
del fort punyal i l’espasa estrangera
i l’esbufec d’una estranya bandera
i el lis, esquer, d’enganyosa amistat.

Del devessall de llàgrimes i fúria
ens ha romàs, boirosa, la memòria.
I tant se val, ens reescrivim la història:
negre és el blanc; la claredat, foscúria.

A l’alt penell, discutim l’àvol vent:
tramuntanal – diuen uns – du la mort;
i altres creiem que ens occeix el ponent.

¿Qui adverarà aquests desoris nostres?
Lluny del conflent, l’acord albire tort
bescanviant, dels enemics, els rostres.