I SI NO, VEGEU LA BÍBLIA

El títol em ve suggerit d’uns versos del poema «Noé», de Pere Quart, i també en rondineja pel cap com el final força determinant d’un aforisme de Joan Fuster. Faig ambdues referències només per deixar clar la poca originalitat meua a l’hora de trobar un títol per a este post i, per descomptat, sense ànim de què se entenga com a un exabrupte.

Feta eixa advertència, la qüestió és que rastrejant per Internet respecte l’evolució dels éssers vius, em sorprengué que una investigació apunta que la pèrdua de certs fragments d'ADN durant l'evolució pot ser la raó de què els homes no tinguen «osset» al penis, cosa que resulta estranya, tant més, perquè els primats mascles encara el necessiten per a emparellar-se i poder copular. Encuriosit, seguí rastrejant: el tal «osset» és, pròpiament dit, «l’os penià» o «bàcul» la funció del qual és permetre la cúpula en un emparellament sense l'excitació del membre viril i sols force la còpula amb la femella pel propi instint de procrear o incitat per la femella i/o per mostrar el seu domini sobre la femella o un presumpte rival.

Vulgues que no, la manca d’un os concret en els humans que té unes funcions sexuals encara en els primats com el goril·la o el ximpanzé, per exemple, fins i tot en els estruços i els ànecs, ha donat peu a pensar si la “costella” d’Adam – que devia faltar-li si ens atenem al relat bíblic – és una referència mítica a la constatació de la pèrdua o inexistència de l’os penià en els homínids. Això em dugué a confirmar que els mites són respostes que tradueixen els interrogants que un poble es fa a si mateix, en un determinat moment de la història i, per tant, podria ser que eixes respostes se correspongueren amb realitats constatades i explicades al nivell cultural d’un poble en un determinat context que s’amantés acríticament de generació en generació. De ser així – jo crec que en alguns casos serà així – pot resultar explicable que no tot en tots els mites és fantasia i llegenda sinó també constatació de fets reals mitificats. Els mitòlegs, semiòlegs, lingüistes i filòsofs, doncs, tenen la paraula

També la investigació científica a porta resultats que poden permetre la reinterpretació d’alguns mites. La pèrdua de 510 seqüències genètiques que estan presents en els ximpanzés i en altres animals, però que falten sorprenentment en el nostre ADN, fan pensar que la resposta a la pregunta de què ens fa humans potser residisca més en el que ens falta que en el que sí tenim, així que per la pèrdua de fragments genètics es pot explicar també per què determinades regions del cervell humà siguen molt més grans que les dels primats o que no disposem de bigots sensorials, com els gats, per a detectar els corrents d'aire o percebre les distàncies dels obstacles en la foscor.

Vist així, doncs, podria ser que el relat bíblic del Gènesi respecte la creació d’Eva amb una costella d’Adam, siga una constatació mitificada de la pèrdua o inexistència de l’os penià en els homínids. Segons alguns experts podria tractar-se d’un error de traducció o que el mot “costella” té en la llengua hebrea, en sentit figurat, significats de “taula”, “biga”, “puntal” o “columna”, és a dir, un element d'estructura o suport. Afegim-hi que l’os penià rep també el nom de “bàcul” en anatomia. I més encara: el fet que Déu reomplí amb carn el buit deixat per la “costella” extreta (Gen. 2,23) no manca qui ha volgut confirmar que podria ser una confirmació de la tesis creacionista  o, entés evolutivament, una mera constatació mitificada del “rafe perineal i escrotal”, línia o “sutura” que corre al llarg de l'òrgan reproductor masculí.

El que si que es podria extraure del relat bíblic, amb la reinterpretació de la ·”costella” d’Adam per “l’os penià” és la constatació que, en els aparellaments humans, el «coit» és més que una simple «còpula» i no necessàriament orientat exclusivament a la reproducció de l’espècie: sense l’esmentat «osset» és necessària la excitació sexual i tot allò que pose en disposició el que es necessari per a poder copular per part del mascle. M’enteneu, eh!

Amb això no pretenc posar en discussió cap creença – com podia ser la «creacionista» – sinó deixar entés que els avançaments i aportacions científiques poden permetre reinterpretacions dels mites des de diferents enfocaments des de l'antropologia, l'art o la religió, etc. Per exemple: ¿si la ciència afirma que el parent més llunyà dels humans és un microorganisme molt rar trobat en el «fang» del fons d'un llac a Noruega, podríem reinterpretar la creació d’Adam – feta de fang per la mà de Déu segons la Bíblia – com una constatació mítica, sostinguda de generació en generació, sobre l’origen del primer homínid?  També a Prometeu se li atribuís la creació dels homes modelant-los amb fang:

(Relleu romà del segle III dC.

Prometeu, creant els humans  M. Louvre)

  M’agradaria poder estendre’m més i fer semblants replantejaments i reinterpretacions d’altres mites, però no tinc prou base i per tant m’agradaria que la exposició que he fet s’entenguera com una prova en un sentit més ample i no reduït a les qüestions bíbliques plantejades pel descobriment de la manca de l’esmentat «osset». Existeixen, sense cap dubte, altres mites i llegendes, profans o religiosos, dels quals se podrà sustentar presumptament o científica que no tot en ells és imaginari o fictici sinó constatacions d’un poble, en uns contextes  determinats, de fets o successos reals.

 

De l’anterior plantejament i el que he resseguit al llarg d’este escrit, el problema rau en què encara hui existeixen persones, grups, sectes, religions i pobles que quan s’entrecreuen ciència i creences tot sol anar-se’n en orris, en el menys mal possible, puix que des de les pròpies creences i pressuposant un concepte de Déu, per a afirmar-lo o per a negar-lo, encara hui produeix repudis, persecucions, empresonaments, càstigs, lapidacions i, en els pitjors dels casos, condemnes de mort. Ara, amb tals consideracions, potser s’escauria millor canviar el títol de capçalera per aquests altres: I SI NO, VEGEU LA PREMSA o REPASSEU LA HISTÒRIA, repàs que jo he versionat i versificat així:

Nosaltres som aquells que un dia fórem

i del desesper férem l’esperança;

del final del camí, un nou principi

on l’esperit descansa.

Dels camins del passat guardem memòria,

caminant férem via per arreu:

tantes cruïlles, tants passos perduts,

fins trobar-nos amb Déu.

Vam esquinçar, llavors, el vel del temple

i, amb el Sancta Sanctorum descobert,

pararem a pensar de què sabíem

i què n’era de cert.

I al món vam dir les nostres veritats,

foren pel dret o foren a la inversa:

som semblança de Déu, no en som semblança;

l’Ésser és el No-Res, i viceversa.

Ens van prendre, aleshores, per heretges

carregats de dolosos anatemes;

alliberats, però, de rancis dogmes

prosseguirem els temes.

Pujarem, amb el fum de les fogueres,

per bruixots, nigromàntics, alquimistes

teòlegs, astrofísics o filòsofs,

al cel com a humanistes.

En aquest cel no hi ha rancors ni odis,

gaudim de llibertat de pensament

i així, els qui en el segle ens van jutjar

ací sanen la ment.

– No hi ha càstigs als qui s’arroguen drets?

─No els cau el pes de Déu com una llosa?

─ Del que us he dit, res no heu volgut entendre:

Déu és una altra cosa.