SOM EUROPEUS O NO?

 

La pregunta d’encapçalament, com fàcilment hom pot entendre, no la faig en el sentit geogràfic puix que és evident que ho som, sinó que va dirigida a esclarir de quina mena ho som segons com Unamuno va explicitar amb aquella seua frase famosa “QUE INVENTEN ELLOS”. La distinció fou més que evident puix que existia un "ells" explícit i un "nosaltres" tàcit: sí, i “ellos”, als quals s’hi feia referència, eren els europeus moderns amatents de la ciència i la tecnologia en contrast amb els amatents de una cultura més identificada amb la mística i la moral com ho era la hispànica que ell pretenia estimular al propi temps que rebutjava aquella forma més utilitària i utilitarista de ser europeus. Aleshores, el debat arriba a centrar-se – ho recorde encara del batxillerat – en plantejar si calia europeïtzar Espanya o espanyolitzar Europa. Dit d’altra manera com ell ho pretenia: situar-nos entre l’europeu modern o l’africà antic, com ho va ser Sant Agostí.

Pels fets demostrables històricament, com també pels actuals com als que em referiré, sembla que l’opció adoptada ens ha situat com una mena d’europeus molts singulars – si no marginals – fins al punt de restar fora del procés evolutiu, econòmic i polític que incorporava a gran part d’Europa a la revolució industrial i els canvis que se’n derivaven de la Revolució Francesa.

De tot eixe passat i dels continuats esforços d’europeïtzació que mai n’han mancant, el debat aquell persisteix a la manera com a vegades em sorprén Internet quan m’avisa que està treballant en segon pla. Sense dubte que encara hui, es mostren fets que ens allunyen de l’utilitarisme amb que s’entén la ciència i la tecnologia en la Europa moderna de la que, adesiara, tendim a aïllar-nos per molta disfressa amb empenys d’empatia europeista per la que podem inclús presumir, siga per l’esport o per altres esdeveniments , de ser-ne capdavanters.

 Ara vaig als fets, encara “calentets”, apareguts a la premsa els darrers dies que donen vigència a tot el referit anteriorment..

Una investigadora que ha participat en la clonació de cèl·lules mare humanes, resulta ser una expulsada del Centre d’Investigació Príncep Felip de València per un ERE que la forçà a emigrar i pogué incorporar-se a la Universitat d’Oregó.

A un investigador considerat com el millor físic europeu jove, per la Societat Europea de Física, li han denegat la "beca Ramón y Cajal", que propicia la repatriació d’investigadors d’alt nivell, al·legant poca rellevància internacional i manca de liderat científic. A tot i això, el xicot té un contracte de tres anys en el Institut de Física de Partícules de Holanda i, a més a més, ha participat en l’Organització Europea per a la Investigació Nuclear (CERN). En este institut va analitzar la desintegració de la partícula de l'estranya bellesa (sic) en una recerca que descriu les interaccions entre les partícules.

Per si tot això fóra poc i perquè resulte més esclarificador del que vull deixar palés, he llegit també que la Universitat Complutense expulsa estudiants que no han satisfet les tasses universitàries.

Encara es podrien treure altres casos que – posat a no fer-me trampes – es podrien atribuir hui, igualment que els anteriors, a la brutal crisi econòmica que afecta a més de mig món. Amb tot, puix que la cabra sempre tira a la muntanya, crec que si ens atenguem als fets, malgrat la crisi actual, les passades i les futures, la pregunta d’encapçalament queda ben aclarida amb el següent EPÍLEG:

PER QUÈ, EN ESTE “PAÍS DE MARIA SANTÍSSIMA”, ELS DESMILLORAMENTS  I ELS RETALLS QUE ELS GOVERNS FAN QUAN ELS CONVÉ SOLEN AFECTAR, TOT D’UN PLEGAT, A L’EDUCACIÓ I A LA INVESTIGACIÓ CIENTÍFICA I TECNOLÒGICA? I això, a més a més, amb perjuí potencial dels efectes perniciosos presumibles sobre la igualtat de drets,  la cohesió social i tot el que és pot resumir en allò que diem ESTAT DE BENESTAR que tant beneficia a tots aquells altres... 

No n'agradaria ser injust però que, encara hui, la frase citada d’Unamuno segueix  viva per als governs de torn i bona part numèrica del cens electoral, com un aspecte més d’allò que, amb cert beneplàcit, roman emmascarat en el famós Typical Spanish o en allò de Spain is different…. com una mostra de singularitat persistent que a tants (massa!) els afalaga.