LA BORSA O LA VIDA

 

Un de tants...

Lladres hi ha, n'hi ha hagut i els hi haurà. Això en cada època i amb semblants maneres, però el que no he pogut esbrinar és d’on ve l’expressió la borsa o la vida que no crec que haja estat mai usada formalment per cap lladre com a intimidació, ni tan sols pels assaltants de camins, com no siga que haja estat una expressió d’ús en les comèdies, en acudits còmics, en els tebeos i, per mimetisme, en els jocs infantils. També podria ser que alguns ximples l’hagen allargada més allà de forma estrafolària, però no crec que posat hom a robar es presente amb cortesies:

─ La borsa o la vida.
─ Què? ─ I, amb tan limitades opcions, siga el lladre qui, en veure-se-les venir, no li quede altra que emprendre la fugida pistola en mà.

Estic disposat a acceptar informacions i confrontacions pertinents sobre l’origen i l’ ús de l’expressió en qüestió, però jo estic convençut que si cap lladre se te presenta seriosament per a robar-te sense més miraments que la mala cara que vulga fer-te, ni en eixe cas té que estar necessàriament la vida com a objecte presumpte d’espoliació afegida, la qual cosa no vol dir que, per la desavinença teua o la contrarietat del lladre, acabe un matant l’altre o que acabeu matant-vos simultàniament. En eixe cas, però, la pèrdua de la vida hauria estat sobrevinguda i no necessàriament per cap disjuntiva preventiva del delinqüent donant-te a elegir explícitament les teus preferències per la borsa o per la vida en el moment de la intimidació.

En canvi, en la “BORSA”, pròpiament dita de valors mercantils i productes financers que, sent un a organització privada, sembla no ser de ningú, ni que hi haja lladre que et pose cap pistola al pit, ni que hi hages ficat mai els peus o pot ser, inclús, que ignores la seua existència, quantes vides resten indirectament o directa pendents de les especulacions borsàries?

Sovint els moviments borsaris

es mostren turbulents:

pugen i abaixen

gràficament,

com percaçats qui sap per qui,

en forma d’unes dents de serra elefantines

que  adés en roig, adés en verd,

van passant encintats, a corre-cuita,

pels taulers lluminosos de la Borsa,

amb desvergonyiment, els índexs

de cotització especulativa

d’aquest món mundial,

indiferents als danys que causen

a tantes gents,

lluny d’un tal epicentre,

que totes eixes turbulències

acabaran notant-les,

repercutides i malèvoles,

en la cistella de les compres

descomptades del propi i afanyós

treball.

No sóc expert, ni pretenc criminalitzar cap BORSA i menys en abstracte, però sí l’especulació com al seu principal “leitmotiv”, particularment en els mercats de futurs amb què queden compromeses i controlades les produccions de les matèries primes dels països més empobrits. I encara que els primers indicis sobre els contractes de futurs es remunten a l'any 2000 aC. en l'època dels egipcis, amb què els agrícoles acordaven amb un comprador un preu per a tot el cultiu amb independència del resultat de la producció final, ara fa a penes dues dècades que el contracte de futurs, com a instrument financer es negocia, a curt, mitjà i llarg termini, sobre tipus d'interès, sobre futurs de divises, futurs sobre accions i sobre índexs borsaris. O siga, el futur en mans dels especuladors més hàbils – “fortuna audaces iuvat, diria un llatí molt espavilat o, ací entre nosaltres, els qui més poden s’ho enduen empaquetat – i acaben fent-se en el mercat del capital amb què, a rengló seguit, ens venen amb tot això de la prima de risc a conveniència dels seus interessos – diguem-ne borsaris- que poden deixar un país sense res amb què finançar-se si no és deixant-se rescatar per banquers a interessos d’autèntics usurers.

Tampoc ací no hi ha qui se te presente davant teu ni de ningú intimidant-te amb la repetida expressió de la borsa o la vida. Seguisc, doncs, deixant en peu si algú pot aclarir-me l’origen de l’esmentada expressió, però a mi no em cap el dubte que s’avindria bé posar-la en boca dels especuladors puix que, com està demostrant-nos l’actual crisi econòmica, “per la borsa mor el peix”. I així ens va ofegant-nos, nadant nadant sense trobar la voreta, ni disjuntiva a elegir com podríem imaginar que ho faria el lladre més desllustrat.