dimarts, 21 de setembre del 2021

SEPARATISME, INDEPENDENTISME, PATRIOTISME

  • "Si la raó fa a l'home, el sentiment el condueix"



 

Encara que “el sentit comú” siga “ el menys comú dels sentits”, jo vaig a “fer-ne ús del meu" per tractar les tres paraules d’encapçalament que, en l’ús habitual, solen donar peu a ser empleades com uns motius de discòrdia, política i/o sentimental, segons per qui i com siguen considerades. Per començar, dic que si “dessacralitzem” el concepte de patriotisme en un sentit ample, tant religiós com profà, podem trobar que les diferències són estrictament conceptuals sense eixa subjectivitat odiosa amb que solen anar carregades.

A primera vista, sembla que “separatisme” i “independentisme" són políticament equivalents, ambdós suposen una voluntat de segregació política d'un territori  El matis que caldria considerar és que el primer terme pot suposar una voluntat de trencar per raons múltiples que fins i tot podrien arribar al “perquè sí”; el segon terme, encara que pot ser assimilable a l’anterior, entenc que suposa una major substància clarament identificable doncs que addueix una sola raó: entendre'l que comporta unes  raons històriques per les quals es pot exigir la supervivència d'una identitat, territorial i política,  individualitzada. Per l’altra part, el patriotisme, ben entès, és el sentiment de pertinença o vinculació a un territori i a la col·lectivitat que l’ocupa. Vist així, a vore si ens aclarim.

Tenint en consideració els matisos exposats, les paraules en qüestió no tenen per què donar peu irremissiblement a un ús denigrant i, si és així, ¿per què un separatista és considerat antipatriota per definició de part d’aquells que es consideren patriotes autèntics quan aquell, en realitat, no se sent vinculat a la pàtria d’estos altres? Jo crec que, generalitzant les possibles raons que podria sustentar un separatista, només cabria considerar-lo d’antipatriota si fora cas que les raons adduïdes foren nomes unes desraons. I un independentista, és antipatriota?; no mai, puix que creu i reclama el dret a sentir-se i ser efectivament individualitzat com ja he dit. ¿I quins motius te un patriota a sentir-se ofès i negar res que siga raonable si no és pel mal ús del concepte de patriotisme com d'obligat compliment per tothom encara que hom es considere desvinculat del sentiment de pertinença referida a una identitat política imposada?

A Espanya, els problemes que plantegen el mal ús les tres paraules del títol venen de lluny, però sobretot a partir de l’obstacle imposat secularment amb la referida “sacralització del patriotisme” referit a Espanya.

Entenent-nos, doncs: ¿Espanya, des d’un principi, és un territori geogràfic que al llarg del temps ha estat ocupat per distints agrupaments tribals o, millor, diguem-ne nacionalitats per tal d’aclarir-nos, i no segons com alguns pretenen fer creure que, ja des de la creació del món, Déu la va tindre sacralitzada com a nació? Evidentment, no; però sí que és cert que ja Sant Isidoro, arquebisbe de Sevilla va considerar com a entitat “sagrada i feliz” i la “primera nació d’occident” al territori denominat Espanya que ocupava tota la península Ibèrica, com la denominaven els grecs o Hispania pels romans (del fenici, “Isapan”, terra de conills o segons altres, “I .Span-ya”, terra de metalls) cosa que donava a entendre, per alguns historiadors, que ja en aquells temps era tractada com la nació que hui és, però obviant el que ha sigut sempre fins assolir l’estatus polític d’estat nacional que encara els mateixos historiadors no han pogut aclarir-se des de quan.

Al meu parèixer, fou precisament Felip V, en el Decret de Nova Planta, el primer qui deixa “de facto” constituïda la identitat d'Espanya com a "Estat Nacional" i, de la manera que ho feu, reconeixent  explícitament – sense pretendre-ho, ans al contrari -  els drets que assistien a les nacionalitats distintes a la castellana en afirmar que els  negava por “justo derecho de conquista” i considerar, al mateix temps, haver jutjat convenient “reducir todos mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla tan loables y plausibles en todo el Universo”.

Doncs bé, tot el que antecedeix cal tindreu present per si alguna vegada estem disposts a resoldre el sempitern problema, sembla que irresoluble, d’una Espanya integrada per distintes nacionalitats que han anat arrelant-se històricament, partint dels antics regnes que la conformaven, i durant segles han estat en entredit i subordinades a la supremacia de la nació castellana que, hui encara, no en manquen d'aquells que pretenen que la qüestió seguisca així, negant el dret d’autodeterminació al que tenen dret els pobles, amb el suport de les Nacions Unides des de 1945, amb el caràcter de “ius cogens” que jurídicament vol dir d’obediència obligada. Doncs, no i així seguim barallant-nos fent valdre els tres conceptes en qüestió amb l'ús denigrant amb que són tractats habitualment.

Podria ser que a estes altures dels anys dos mil, les tendències de unions i agrupaments mancomunats siguen més o menys encomiables, potser ho és la Unió Europea o la Espanya actual d’estructura autonòmica, però això és una altra qüestió.

 

dilluns, 21 de gener del 2019

MESSES D’UN TEMPS I UN PAÍS








Trons de tempesta:
mals averanys i auguris,
res pot sorprendrem.

La tardor última
ens vingué a cops d’aigua
mal repartida.  
  
El vent i pluges,
a trons, encara evoquen
messes antigues.

A hores d’ara,
fins els murmuris d'aigua
em deprimeixen.

Velles solcades,
revifen messes mortes
  de l’antic ordre.

Vent que emfatitza
lladrucs extemporanis,
miols de sempre.

Tem les roselles
que enrogeixen les messes
com sang que escorren.

Insubornables,
veus amigues rebutgen
les corrupteles.

Sobren paraules:
mentalment discursege
futurs plausibles.


Dels meus silencis,
ningú vulga dubtar-ne:
són sols silencis.

Com conformar
messes incorruptibles?
Com l’esperança?

Vet ací trilles,
cap horitzons de joia,
  com s’entrebanquen.

Exclusivisme:
banderes amigables
que s’enemisten.

Camins que es perden
empantanats, tot just,
en la discòrdia.

L’hegemonia,
en mans dels poderosos, 
es manté intacta.

Fal·laç justícia
i l’anyada perduda:
comptem els guanys?
desembre, 2018

dissabte, 8 d’octubre del 2016

TAMBÉ TU, XIMO?


(Tu quoque, Brute?)

La inesperada dimissió de Ximo Puig com a membre del Comité Federal propiciada, junt a altres membres, per a fer caure a Pedro Sánchez de la Secretaria General del PSOE, m’ha fet recordar, salvant totes les distàncies, les paraules de Juli César en el moment de la seua tràgica mort amb la participació de Marc Juni Brut, al qual el tenia considerat com a fill:

− Tu, també, Brut, fill meu? – diuen que li va dir Juli César al tiranicida.

 Reconec que resultarà difícil imaginar les paraules de Juli César en boca de Pedro Sánchez recriminant la inesperada dimissió de Ximo Puig – conjurat amb els restants dimissionaris del Comité Federal – per la desproporció entre este fet i aquell. Jo, no obstant, reconeixent eixa desproporció  entre un Juli César victoriós en el seu esplendor i un Pedro Sánchez de caiguda, crec que la pregunta es pot adequar als fets apuntats, salvant el mimetisme de la frase, puix és la que ben bé Pedro Sánchez, militants i simpatitzant li podrien fer a Ximo Puig i a la resta de dimissionaris.
Este és el poderós Juli César
L'’encapçalament, doncs, és més que una mera al·lusió personal a Ximo Puig com a dimissionari conjurat contra el líder del Partit i conseqüentment va dirigida  a responsabilitzar, a ell i als altres, dels 'descosits' (Susana Diaz, dixit) i 'desconcerts' que n’han resultat. Què s’ha guanyat? Ara ens trobem amb una militància i simpatitzants absolutament dividits i enverinats (ço és un PSOE debilitat) amb solucions distintes per a la governabilitat de l’Estat. En definitiva, una paròdia que com a postres no servirà de res perquè amb l’aire que ha pres el PP amb Pedro Sánchez caigut (ja ha eixit Rafel Hernando a condicionar l’abstenció i jo no dubte que n’hi hauran condicionaments encara que Rajoy posteriorment ha dit que no) als dirigents del PSOE actuals i als que vinguen d’immediat no es quedarà altra que deixar que Rajoy GOVERNE amb els dictats de la Merkel i ells deixar-se portar sotmesos i doblegats, per pròpia voluntat. Si no és així, ¿és que Rajoy podria governar sense el suport o el silenci del PSOE? Jo, al mateix temps que dic això perquè crec que no pot ser altra manera de seguir per la senda de l’abstenció, també pense, com una possibilitat de salvar-se del marasme, que no tindran més remei de no prestar-se a tan vergonyosa claudicació. Llavors el següent escenari no podrà ser altre que anar a unes ‘terceres eleccions’ que, segons el mandra que repetien, era el mal que volien evitar, segons deien. Això, sí: a unes ‘terceres eleccions’ amb l’eslògan "NO ÉS NO" però amb un Pedro Sánchez ja decapitat. Mireu quin desastre seria i quantes voltes i quan de rum-rum, i quantes bales perdudes total per a arribar al cap primer totalment enfangats de...
A tot i això, com el tema és com per a no parar de pensar, no puc creurem que els que han procurat la caiguda de Pedro Sánchez hagen sigut tan caparruts i tan beneïts no prevenint on els conduïa el camí emprés. No m’ho crec, sinó més bé crec que des del primer moment anaven a acabar amb el liderat de Pedro Sánchez amb el pretext de evitar les al·ludides i reiterades 'terceres eleccions', tot i que a major abundància, també crec que no importava tant Pedro per si mateix com per a impedir una aliança de progrés amb ‘Podemos’ i amb el risc de recórrer als nacionalistes (vade retro). I si no és així, m’agradaria oir una versió que ens explique com pensaven evitar unes 'terceres eleccions', que al cap i a la fi ha estat la 'causa belli' dels enfrontament endogàmics, si és que evitar-les era el propòsit. ¿Té Ximo Puig i la resta de conjurats  una versió més equànime?
Dit això, amb tot el que s’ha vist i s’està veient com a conseqüència de les al·ludides dimissions, seguisc pensant, a propòsit dels fets que m’han suggerit el títol d’este escrit, que seria il·lustratiu fer un parangó d’aquell “idus de març” en el Senat Romà amb este “idus d’octubre” en el Comité Federal del PSOE: també ací, com se sap, encara que no cruentes, han hagut víctimes. De fet, ja circulen per internet vídeos curts amb interpretacions còmiques, inclús macabres, de la situació que s’està vivint en el PSOE. A mi me n’ha arribat una pel whatsapp en la qual es pretén reflectir analògicament els fets que han acabat amb Pedro Sánchez com a líder del Partit: el vídeo fa veure que quan els conjurats s’abalancen contra el dictador Juli César (figuradament com a Rajoy) este s’ajup i qui en resulta mort accidentalment és Brut (figuradament com a Pedro) a mans dels seus. Vist així, no es sorprenent que la gent i intuïxca que el triomfador del Comité Federal del passat 1 d’octubre, ha estat el Sr. Rajoy in absentia.
Ben bé, per a deixar més complet el parangó, podríem avantposar a tan lamentables fets la situació de partida. Ens trobaríem, doncs, que els optimates (del llati optimātes, 'els homes excelents') anaven a favor – adduint-ho com a mal menor – d’un Juli César cada vegada més poderós i despòtic; per l’altra, Marc Juni Brut i els senadors conjurats per a bé de la “res publica”, contra al poder dictatorial i corrupte com ho era el de Juli César.
Crec que serà fàcil de comprendre que eixe parangó no és per ressaltar la versemblança o inversemblança entre d’ambdós successos, sinó per veure les concomitàncies i que servixca de lliçó si és que en política les lliçons són ben rebudes: ací tenim també, com he dit abans, els optimates (diguem-ne millor Barons i personatges il·lustres del Partit) que directament o indirecta van a beneficiar a Rajoy, però encara hi ha més perquè també ací els perdedors, els que estaven contra la corrupció generalitzada de les institucions oposant-hi un rotund "NO ÉS NO", han sigut rebutjats  per una part del poble prou nombrosa que, a pesar de tot, ve mostrant-se benvolent amb Rajoy.  O siga, el que passa gairebé sempre: en eixe idus d’octubre, com l’he qualificat per la desfeta provocada pel referit Comité Federal, han resultat perdedors els que tenien que haver-lo guanyat al atribuir-los per una partart la cadena de fracassos electorals que venien produien-se en caiguda lliure des  de Felipe González; per l'altra,  perquè s’hi va obviar, amb trifulques reglamentàries, que la legitimitat de Pedro Sánchez li venia d’unes eleccions primàries, no del dit Comité i este fet caldria que l’hagueren ponderat per damunt dels estatuts que, en el seu moment, calia haver-los concertat – cosa que sembla que no s’ha fet – amb la normativa del model de primàries per a elegir al Secretari General. Eixe és el meu parèixer.
Tornant al principi d’este escrit i per a acabar, em cal dir que si m’ha resultat inesperat el posicionament de Ximo Puig amb els dimissionaris del Comité Federal, més encara m’ha resultat d’inexplicable: calia esperar d’ell una altra cosa a la vista dels pactes que s’han fet en distintes parts de l’Estat i ací en la Comunitat, particularment en el Consell de la Generalitat, el 'pacte a la valenciana' airejat pel mateix Ximo Puig i els seus aliats en el govern valencià. ¿I què és això si no el pacte, denominat més pròpiament com a “Acord del Botànic” que fou rubricat per Ximo Puig (PSPV), Mònica Oltra (Compromís) i Antonio Montiel (Podem) el passat 11 de juny del 2015?¿No és això, allò que Ximo Puig li planteja, per compte propi o forçat pels seus aliats en el govern valencià, al líder del PSOE com a model suggeridor per a un pacte de progrés a nivell de tot l’Estat? ¿Per què Ximo Puig ha canviat de posicionament tan radicalment fins arribar a procurar la caiguda de Pedro Sánchez? Segons la premsa, la proposta de Ximo Puig al respecte gelà les seues relacions amb Pedro Sánchez que no acceptava aleshores eixa eixida i provocà inclús un cert distanciament entre ambdós. ¿Serà, doncs, eixe distanciament el que ha fet canviar el posicionament de Ximo Puig respecte a la continuïtat de Pedro Sánchez com a Secretari General del PSOE? També hi ha unes especulacions respecte una reunió en Colòmbia entre destacats personatges que és la que ho hauria precipitat tot i, segons alguns, explicaria la determinació de Felipe González de obrir hostilitats contra Pedro Sánchez i declarar públicament sentir-se enganyat pel Secretari General del Partit. Segurament es el moment d’especular i se’n podrien trobar altres més, però per no perdre el fil m’agradaria saber quin és el posicionament actual de Ximo Puig: ¿el suggeridor model d’un pacte de progrés 'a la valenciana' o oferir indirectament, amb l’abstenció en la investidura de Rajoy, noves glòries al PP en nom de la governabilitat d’Espanya? Si no és així, no tinc cap dubte que 'les terceres eleccions' estan a la volta del cantó. Rajoy sap que una investidura amb el PSOE a la grenya no el pot dur enlloc. Quin emplastre!
Ara, però, el que importa és que Ximo Puig ens ho aclarixca, tot per tal de saber en definitiva cap on duu, d’espatles a la les bases, als militants, simpatitzant i votants del PSPV. La veritat és que encara en este moment no sé quin és exactament el posicionament confús del líder valencià i cal reprotxar-li-ho pel que representa. Tan és així que estic per canviar el títol d’este escrit per este altre: QUO VADIS, XIMO?

Il·lustració treta de Viquipèdia
El peu de la il·lustració és meu.