dissabte, 8 d’octubre de 2016

TAMBÉ TU, XIMO?


(Tu quoque, Brute?)

La inesperada dimissió de Ximo Puig com a membre del Comité Federal propiciada, junt a altres membres, per a fer caure a Pedro Sánchez de la Secretaria General del PSOE, m’ha fet recordar, salvant totes les distàncies, les paraules de Juli César en el moment de la seua tràgica mort amb la participació de Marc Juni Brut, al qual el tenia considerat com a fill:

− Tu, també, Brut, fill meu? – diuen que li va dir Juli César al tiranicida.

 Reconec que resultarà difícil imaginar les paraules de Juli César en boca de Pedro Sánchez recriminant la inesperada dimissió de Ximo Puig – conjurat amb els restants dimissionaris del Comité Federal – per la desproporció entre este fet i aquell. Jo, no obstant, reconeixent eixa desproporció  entre un Juli César victoriós en el seu esplendor i un Pedro Sánchez de caiguda, crec que la pregunta es pot adequar als fets apuntats, salvant el mimetisme de la frase, puix és la que ben bé Pedro Sánchez, militants i simpatitzant li podrien fer a Ximo Puig i a la resta de dimissionaris.
Este és el poderós Juli César
L'’encapçalament, doncs, és més que una mera al·lusió personal a Ximo Puig com a dimissionari conjurat contra el líder del Partit i conseqüentment va dirigida  a responsabilitzar, a ell i als altres, dels 'descosits' (Susana Diaz, dixit) i 'desconcerts' que n’han resultat. Què s’ha guanyat? Ara ens trobem amb una militància i simpatitzants absolutament dividits i enverinats (ço és un PSOE debilitat) amb solucions distintes per a la governabilitat de l’Estat. En definitiva, una paròdia que com a postres no servirà de res perquè amb l’aire que ha pres el PP amb Pedro Sánchez caigut (ja ha eixit Rafel Hernando a condicionar l’abstenció i jo no dubte que n’hi hauran condicionaments encara que Rajoy posteriorment ha dit que no) als dirigents del PSOE actuals i als que vinguen d’immediat no es quedarà altra que deixar que Rajoy GOVERNE amb els dictats de la Merkel i ells deixar-se portar sotmesos i doblegats, per pròpia voluntat. Si no és així, ¿és que Rajoy podria governar sense el suport o el silenci del PSOE? Jo, al mateix temps que dic això perquè crec que no pot ser altra manera de seguir per la senda de l’abstenció, també pense, com una possibilitat de salvar-se del marasme, que no tindran més remei de no prestar-se a tan vergonyosa claudicació. Llavors el següent escenari no podrà ser altre que anar a unes ‘terceres eleccions’ que, segons el mandra que repetien, era el mal que volien evitar, segons deien. Això, sí: a unes ‘terceres eleccions’ amb l’eslògan "NO ÉS NO" però amb un Pedro Sánchez ja decapitat. Mireu quin desastre seria i quantes voltes i quan de rum-rum, i quantes bales perdudes total per a arribar al cap primer totalment enfangats de...
A tot i això, com el tema és com per a no parar de pensar, no puc creurem que els que han procurat la caiguda de Pedro Sánchez hagen sigut tan caparruts i tan beneïts no prevenint on els conduïa el camí emprés. No m’ho crec, sinó més bé crec que des del primer moment anaven a acabar amb el liderat de Pedro Sánchez amb el pretext de evitar les al·ludides i reiterades 'terceres eleccions', tot i que a major abundància, també crec que no importava tant Pedro per si mateix com per a impedir una aliança de progrés amb ‘Podemos’ i amb el risc de recórrer als nacionalistes (vade retro). I si no és així, m’agradaria oir una versió que ens explique com pensaven evitar unes 'terceres eleccions', que al cap i a la fi ha estat la 'causa belli' dels enfrontament endogàmics, si és que evitar-les era el propòsit. ¿Té Ximo Puig i la resta de conjurats  una versió més equànime?
Dit això, amb tot el que s’ha vist i s’està veient com a conseqüència de les al·ludides dimissions, seguisc pensant, a propòsit dels fets que m’han suggerit el títol d’este escrit, que seria il·lustratiu fer un parangó d’aquell “idus de març” en el Senat Romà amb este “idus d’octubre” en el Comité Federal del PSOE: també ací, com se sap, encara que no cruentes, han hagut víctimes. De fet, ja circulen per internet vídeos curts amb interpretacions còmiques, inclús macabres, de la situació que s’està vivint en el PSOE. A mi me n’ha arribat una pel whatsapp en la qual es pretén reflectir analògicament els fets que han acabat amb Pedro Sánchez com a líder del Partit: el vídeo fa veure que quan els conjurats s’abalancen contra el dictador Juli César (figuradament com a Rajoy) este s’ajup i qui en resulta mort accidentalment és Brut (figuradament com a Pedro) a mans dels seus. Vist així, no es sorprenent que la gent i intuïxca que el triomfador del Comité Federal del passat 1 d’octubre, ha estat el Sr. Rajoy in absentia.
Ben bé, per a deixar més complet el parangó, podríem avantposar a tan lamentables fets la situació de partida. Ens trobaríem, doncs, que els optimates (del llati optimātes, 'els homes excelents') anaven a favor – adduint-ho com a mal menor – d’un Juli César cada vegada més poderós i despòtic; per l’altra, Marc Juni Brut i els senadors conjurats per a bé de la “res publica”, contra al poder dictatorial i corrupte com ho era el de Juli César.
Crec que serà fàcil de comprendre que eixe parangó no és per ressaltar la versemblança o inversemblança entre d’ambdós successos, sinó per veure les concomitàncies i que servixca de lliçó si és que en política les lliçons són ben rebudes: ací tenim també, com he dit abans, els optimates (diguem-ne millor Barons i personatges il·lustres del Partit) que directament o indirecta van a beneficiar a Rajoy, però encara hi ha més perquè també ací els perdedors, els que estaven contra la corrupció generalitzada de les institucions oposant-hi un rotund "NO ÉS NO", han sigut rebutjats  per una part del poble prou nombrosa que, a pesar de tot, ve mostrant-se benvolent amb Rajoy.  O siga, el que passa gairebé sempre: en eixe idus d’octubre, com l’he qualificat per la desfeta provocada pel referit Comité Federal, han resultat perdedors els que tenien que haver-lo guanyat al atribuir-los per una partart la cadena de fracassos electorals que venien produien-se en caiguda lliure des  de Felipe González; per l'altra,  perquè s’hi va obviar, amb trifulques reglamentàries, que la legitimitat de Pedro Sánchez li venia d’unes eleccions primàries, no del dit Comité i este fet caldria que l’hagueren ponderat per damunt dels estatuts que, en el seu moment, calia haver-los concertat – cosa que sembla que no s’ha fet – amb la normativa del model de primàries per a elegir al Secretari General. Eixe és el meu parèixer.
Tornant al principi d’este escrit i per a acabar, em cal dir que si m’ha resultat inesperat el posicionament de Ximo Puig amb els dimissionaris del Comité Federal, més encara m’ha resultat d’inexplicable: calia esperar d’ell una altra cosa a la vista dels pactes que s’han fet en distintes parts de l’Estat i ací en la Comunitat, particularment en el Consell de la Generalitat, el 'pacte a la valenciana' airejat pel mateix Ximo Puig i els seus aliats en el govern valencià. ¿I què és això si no el pacte, denominat més pròpiament com a “Acord del Botànic” que fou rubricat per Ximo Puig (PSPV), Mònica Oltra (Compromís) i Antonio Montiel (Podem) el passat 11 de juny del 2015?¿No és això, allò que Ximo Puig li planteja, per compte propi o forçat pels seus aliats en el govern valencià, al líder del PSOE com a model suggeridor per a un pacte de progrés a nivell de tot l’Estat? ¿Per què Ximo Puig ha canviat de posicionament tan radicalment fins arribar a procurar la caiguda de Pedro Sánchez? Segons la premsa, la proposta de Ximo Puig al respecte gelà les seues relacions amb Pedro Sánchez que no acceptava aleshores eixa eixida i provocà inclús un cert distanciament entre ambdós. ¿Serà, doncs, eixe distanciament el que ha fet canviar el posicionament de Ximo Puig respecte a la continuïtat de Pedro Sánchez com a Secretari General del PSOE? També hi ha unes especulacions respecte una reunió en Colòmbia entre destacats personatges que és la que ho hauria precipitat tot i, segons alguns, explicaria la determinació de Felipe González de obrir hostilitats contra Pedro Sánchez i declarar públicament sentir-se enganyat pel Secretari General del Partit. Segurament es el moment d’especular i se’n podrien trobar altres més, però per no perdre el fil m’agradaria saber quin és el posicionament actual de Ximo Puig: ¿el suggeridor model d’un pacte de progrés 'a la valenciana' o oferir indirectament, amb l’abstenció en la investidura de Rajoy, noves glòries al PP en nom de la governabilitat d’Espanya? Si no és així, no tinc cap dubte que 'les terceres eleccions' estan a la volta del cantó. Rajoy sap que una investidura amb el PSOE a la grenya no el pot dur enlloc. Quin emplastre!
Ara, però, el que importa és que Ximo Puig ens ho aclarixca, tot per tal de saber en definitiva cap on duu, d’espatles a la les bases, als militants, simpatitzant i votants del PSPV. La veritat és que encara en este moment no sé quin és exactament el posicionament confús del líder valencià i cal reprotxar-li-ho pel que representa. Tan és així que estic per canviar el títol d’este escrit per este altre: QUO VADIS, XIMO?

Il·lustració treta de Viquipèdia
El peu de la il·lustració és meu.

dijous, 29 de setembre de 2016

MOLENT EL CAFÉ






Tinc arreplegat (i ara m’apròpie) un titular o una frase, no ho recorde bé, del professor Lledó que traduït al valencià diria: “I Zaratustra parla per nassos”(“Y Zaratustra habló por narices”. Emilio Lledó, professor d’Història de la Filosofia. EL PAÍS, 24-08-01). Salvant les distàncies, així em passa a mi després d’un llarg buit en “Pol-Ceguera”, el meu bloc, un tant perplex per la situació política que estem vivint.

Escric com a exmilitant, simpatitzant i votant del PSPV (PSOE).

¿Però què volen els Barons, que governe Rajoy a costes de suportar-li la corrupció en la que es troba envoltat el PP pels condemnats i investigats fins a hui per la justícia, més els corruptes que un dia rere l’altre hi afegeixen i publiquen els mitjans de comunicació? ¿I en nom de què, de la governabilitat? Això volen? ¿I no hi veuen que això suposaria donar-li txeques en blanc en forma d’una visible submissió a l’estat de coses actuals? Però quina governabilitat es eixa? Es cert que les eleccions ve guanyant-les el PP i, per tant, té dret a governar si aconsegueix el suports necessaris però... ¿poden arribar-li, directament o indirecta, eixos suports necessaris de part del PSOE? ¿Pot el PSOE acceptar una governabilitat continuada de Rajoy que si tinguera vergonya ja se n’hauria d’haver anat a casa, acompanyat d’alguns dels seus, ni que fóra per les seues pròpies paraules reproduïbles en hemeroteques i videoteques?
Per la meua part, els meus respectes als votants del PP, tot i que no se n’adonen (és una forma plausible de dir-ho) com ens afecta el seu vot a la majoria que n’estem enfrontats i disposats a no mantenir a Rajoy. Allà ells... però el PSOE no pot – no deu – acceptar una governabilitat que ens ha dut a fer més rics als rics i on hem arribat amb la corrupció ran les orelles. ¿És això el que els Barons li demanen a Pedro Sánchez en nom d’Espanya? De quina Espanya... ¿la de Rato, la de Rita, la submisa als criteris vergonyosos del imperant capitalisme actual cada vegada més exigent contra els més desfavorits?

(Un incís: és cert que la corrupció no ha estat, ni és, exclusiva del PP puix que de fet està afectant a totes les institucions de l‘Estat, però no és menys cert que el PP no ha sabut ni ha volgut tallar-la ni al seu si ni al defora).

¿Però que volen els Barons i els seus concomitants...? Aguanta Pedro i òbrit’t a les possibilitats d’un govern de progrés malgrat que ho tens molt difícil pel espai estret que t’han deixat els teus mateixos front als “independentistes” i els altres que, com “Podemos”, estan pel Referèndum: per una banda, els “barons” sobreposant la integritat d’Espanya als interessos dels pobles que hui la integren; per l’altra, els “independentistes” agarrats al “ara o mai” o “ara és el moment”.
Ho apuntava hui mateix Iceta en el Parlament Català i ja ha estat contestat negativament per Puigdemont al qual li demanava l’esforç de posposar el Referèndum. Seria una sortida? No sé, el ben cert és que el PSOE esborrà dels seus principis, originàriament, si no n'estic errat, el dret d’autodeterminació en algun moment de la transició espanyola, no ho recorde ara bé, per contribuir i dur avant eixe procés sense sospites nacionalistes. El ben cert és que des d’aleshores, a tot el que arriba és a admetre un Estat Confederat – crec que sense massa convicció – i, segons sembla, sense possibilitats de recobrar “el reconeixement del dret d’autodeterminació a les nacionalitats i pobles d’Espanya”  que la Federació Socialista Catalana (PSOE) tenia pactada amb el PSC i socialistes independents en el denominat PACTE d’ABRIL de 1977 amb l’objectiu de configurar una “Candidatura d’Unitat Socialista" de cara les eleccions del juny d'aquell any. Per ací, doncs, no hi ha sortida ara per ara i, mentrestant, els Barons ofegant a Pedro Sánchez que, al meu paréixer, amb encerts i errors, ha estat fins ara on calia estar bàsicament: NO ÉS NO. La guerra i la vida impossible li l’han feta els qui caldria esperar, per història i pels llocs que ocupen, que foren més equànimes i no anar, com han anat, a la desfeta sense més miraments com s'està veient.
Com diu Iñaki Gabilondo (cite de memòria) el “partit socialista es mantindrà per socialista, però la destrossa ja està feta". No se si les extralimitacions dels oponents, dins del mateix partit, cal buscar-les simplement en la lluita interna pel poder o, inclús,  paga la pena d'anar  més enllà sospitant de possibles interessos privats o privatius que tinguen alguns i temen perdre’ls: per exemple, les portes giratòries segueixen funcionant? Compte, que els partits emergents, C’s i Podemos, amb els quals poden obrir-se espais de governabilitat, particularment amb Podemos, estan per la llavor de suprimir-les.
Aguanta, Pedro: NO ÉS NO, seguix buscant les possibilitats d'un govern de progrés i si Rajoy vol governar que siga perquè li donen suport els seus, els addictes, els acomodaticis i els que temen perdre els seus privilegis. També – per què, no dir-ho? – les persones de bona fe que supose que també les hi haurà, però no per la governabilitat, com diuen els Barons del PSOE, que ja ens la coneguem ben bé i sabem de què va.
 






divendres, 8 de maig de 2015

Estrofes de desolació cívica a manera de tanka





Com fa l’aranya
teixint les teranyines,
els prebost del món
escampen les seues xàrcies.
Atrapats, doncs, ens volen.

Lladres de coll blanc,
corruptors assedegats
de corruptibles.
Els escons del parlament
poden ser bancs de pesca.
 
Banquers corruptes
pignoren els drets i bens
a compte nostre:
com àngels de la mort,
ens lliuren els balanços.

Adoneu-vos-en:
la salut i el benestar,
comptabilitzen
com a guanys o pèrdues
del capital financer.

Atur laboral:
fent cua espectacular,
homes i dones
passant com a xitxarres
pidolant a un formiguer.

Els desdonaments
il·legítims ofeguen
amb legalitat.
La semàntica no entén
de sorres movedisses.

Mines criminals
sembrades en la sorra:
compàs d’espera.
Infants jugant al futbol,
la sorra els empolsega.

Els governs miren
de gaidó les màfies
que fan negoci
prometent millor vida.
Qui respon dels qui hi moren?

Per ser immigrants
resulten sospitosos;
pel color, la pell
ens fa estranys més que distints.
Les fronteres amb tòpics.

Dels espècimens
“homo sapiens” de l’odi:
els maltractadors,
xenòfobs i racistes
homòfobs i masclistes.

Pensament únic:
al dictat d’un dictador.
Amb punts i seguit,
hi ha molts pobles sotmesos,
ningun altre n’és exempt.

De bon de veres,
en la democràcia,
els vers enemics
assenyalen la Lluna
perquè ens fixem en el dit.

No renegueu mai
de la democràcia:
és el major bé
a pesar que les urnes
traguen sense papil·les.

Malgrat tot això,
no és una quimera
que humanament
podem véncer amb empeny
tantes desolacions