MÉS QUE UNA QÜESTIÓ DE NOMS

Escrivia Joan Fuster en “QÜESTIÓ DE NOMS", la dificultat que suposa estendre i aplicar el mot “català” més enllà dels límits de la Catalunya estricta per l’ús restrictiu amb què s’aplica al principat i pel refús a la subordinació amb què sol entendre’s en altres àrees lingüístiques de la llengua comuna. A més d’això, Fuster anava més allà del simple plantejament d’una “qüestió de noms” com a problema filològic, sinó també per la dificultat de la no acceptació del terme com a gentilici d’identitat, tal i com per a ell ser valencians és la nostra forma de ser catalans.

Deixant a banda tot el que eixa “qüestió de noms” ha suposat de “graner de vots” per a la dreta valenciana ja des del temps de l’UCD que pogué traure’n partit i tot el que encara hui implica d’enfrontaments fervorosos a favor i en contra de la dita “qüestió”, jo sempre he estat comprensiu pel rebuig que es puga fer, de bona fe, al plantejament fusterià puix que reconec que pot resultar sorprenent a molts valencians – com em passà a mi i a molts altres, en un primer moment – de manera semblant com en “El burgés gentilhome”, de Molière, “monsieur Jourdain” s’assabentà de la diferència que existeix entre VERS i PROSA.

Ací reproduïsc eixa part de l’acte II, escena VI.

─JOURDAIN:  Llavors, quan dic: «Nicolaua, porta'm les sabatilles i el capell de dormir», parle en prosa?

─PROFESSOR DE FILOSOFIA:   Sí, senyor.

─JOURDAIN:   A fe, meua! Més de quaranta anys fa que m'expresse en prosa sense jo saber-ho.

Semblantment, doncs, bromes a part, per a molts seria: “A fe, meua! Tota la vida parlant català (o sent-ne) sense jo assabentar-me’n”.

Amb tot això, el que vull plantejar ací és que tota eixa problemàtica, com dic en el títol, és MÉS QUE UNA QÜESTIÓ DE NOMS perquè rere la sorpresa no hi ha hagut un debat raonable des de la RENAIXENÇA ( i si l’hagut mai no s’ha acabat bé si no n'estic mal informat) sinó que el que hi ha és un“forofisme”, inclús sobrepassant-lo com uns autèntics “hooligans”, el que caldria que fóra una confrontació raonable que ha passat de ser acadèmica a ser qüestió d’exaltació de les pròpies conviccions i desitjos, com passa en els esports i particularment en el futbol, com a qualsevol li haja pogut passar alguna vegada:

“És molt possible que el baló

havia traspassat la línia de banda,

però el jove que seia al meu costat

– per suposat, un seguidor de l’altre equip,

tan animós pels seus com jo pels meus–

deia que sí; i jo que no,

civilitzadament i amb molt respecte,

i no ho vam aclarir.

Tot i que ens vam atendre a bones,

jo vaig seguir pensant

que els àrbitres van sempre contra els nostres

i és molt possible que el baló

havia traspassat la línia de banda.”

La “qüestió de noms” arriba fins a tal punt que en un viatge que vaig fer a Eivissa, estant parlant amb un cambrer se me va ocórrer dir-li:

─ Mire, jo parlant valencià i vosté mallorquí, ens estem entenent bé.

─ De mallorquí res, eh!. Eivissenc! ─ fou la seua resposta.

Jo, per no fer més barret, ho deixí passar però em quedí amb ganes de constar-li:

─”Pues” jo, si anem així, li diria que parle en suecà.

És així perquè entenc que tota la “qüestió de noms” ha quedat subsumida en un “totum revolutum” amb tots els entrebanc possibles per tal d’impedir cap aclariment per diferenciar els tres problemes essencials que podrien ser l’objecte de discussió perfectament diferenciats un dels altres:

1. La integració de les variants lingüístiques d’un mateixa llengua, com ocorre en el castellà, en l’anglés i en tantes altres llengües.

2. El nom identitari per al conjunt de les distintes variants, com ocorre als hispanoparlants i angloparlants per exemple.

3. La conveniència o no d’un projecte de constitució política dels pobles i gents d’un mateix domini històric, lingüístic i/o cultural com ocorre en qualsevol projecte d’unificació voluntària, com ara mateix s’està constituint la Unió Europea com a supraestat.

Tot el que no siga discutir separadament sobre això de manara raonable, sense mesclar els temes abans de ser aclarits, entenc que són “bufes de pato”.

El que no hem cap dubte i entenc que per al poble valencià és veritablement irrenunciable, ho expresse versificat simbòlicament com a base unitària del que som i ens pot ajudar, pese a qui pese, a EIXIR-NOS-EN DEL MARASME.

Amb l’espasa punxant t’assenyalà

el Conqueridor i et posseí sa descendència.

Amb l’espasa punxant fores marcada.

Fou un devot casament, una promesa

de nous fruits i de glòria.

Amb el bàcul pastoral a la mà

et va beneir un arquebisbe bigotut.

Per l’espasa i la creu fores salvada

i aquells gents, parlant l’algaravia,

es feien creus, de llunes.

Gent d’enllà del teu nord, amb els seus fòtils,

ací va acampar assentant drets patriarcals:

fores terra lliurada als drets d’herència.

Els hereus t’assumiren agraïts

de tan gran privilegi.

Arribaren, però, temps dels garlaires

emboirant-te amb uns nyec-nyecs immemorables

i van fer que et rendires a la gleva.

Els nous reis et van fer serva i no filla,

oblidant els teus límits.

Com bé saps, unes guerres fratricides

et deixaren òrfena dels teus drets imperibles.

De soca-rel volgueren desfigurar-te,

abatuda per fills i estranys –digueren –

“por justo derecho de conquista”.