diumenge, 2 de juny de 2013

ONU, DOS I TRES


El títol pretenia ser l’anunci d’un tema per a un llibret de falla i encara hui trobe que tindria plena vigència com per a recomanar-lo. L’ONU, de què ens serveix? Ara que per arreu s’està posant de moda criticar que sobren polítics i institucions i crec que, també ací entre nosaltres, ha estat un tema recurrent en les falles d’aquest últims anys, no estaria de més ser molt radicals respecte el sentit de tan alta institució com ho és l’ONU que, al capdavall, com s’està demostrant, no passa de ser el “cortijo” de les grans potències amb els seus vetos i els seus interessos. Res feren per evitar la guerra d’Iraq; Somàlia segueix sent un estat fallat; a Síria no hi ha qui ho arregle i què dir de Palestina i d’Israel. En el meu llibre de FRAGMENTS D’HISTÒRIA NATURA, hi ha el següent sonet sobre el tema:

“ ÈRETZ ISRAEL?”

(Terra d’Israel?)

Israel, se sent fill de la promesa

d’una terra que mana llet i mel.

De retornar-hi feu el gran anhel,

però Ismael en fa justa contesa.


És David, d’Israel, el far i estel

i per ell té en Sió la flama encesa.

Als guetos, pel retorn, el poble resa.

La Diàspora es mou amb un ferm zel:


una llar per a un poble proscrit,

durant segles i segles perseguit,

pretén ser compliment fet als profetes.


I a Ismael, el dessagnen les metralles,

car avui ja no cauen les muralles

a l‘estrepitós so de les trompetes.


I què? Passen els anys i la nafra no pella, com en tants d’altres casos semblants als que he apuntat abans. El lobby jueu als Estats Units, per una part, i els interessos de Rússia i Xina amb els àrabs mantenen en via morta les solucions. I l’ONU què? Doncs sense pretendre tractar de broma uns temes tan escandalosament nefastos i dramàtics, crec que ridiculitzar, també és una manera de fer una crítica seriosa i per a mi, particularment, per considerar que és una institució necessària que, per damunt d’interessos que deurien ser-li estranys, caldria que estiguera a l’altura de les altes funcions que té encomanades i que inclús convindria dotar-la de mes capacitat de la governabilitat  internacional. Així, doncs, amb eixe pensament, va la meua sàtira:






 



“ONU, DOS i TRES

Prohoms insignes de la Terra,

barons distrets i assenyats

─ Sants cavallers!, Sants croats! ─

allibereu-nos de la guerra

i fileu-nos bona pau.


Senyors croats del temps que corre,

soldats distrets de despatx,

feu cessar tots els combats:

a l’escaquer la sang s’escorre,

no volem ja més sarau.


La pau fa temps que el poble espera,

sigueu magnànims com cal;

doneu-nos-la ben cabal

i no coloma missatgera

que aviat torne a la nau.


Senyors croats, pareu esment:

arreu del món hi ha senyals

de moltes paus fantasmals

que hom aguanta contra vent

malgrat ser un simple frau.


Més d’una pau és lliscadissa

─ quan hom té massa ideals…─

i en marcar ritme de vals

l’has de ballar de corredissa

tot dient: ─molt em complau.


Aquesta terra és prou distreta,

no necessita més mals.

Bons cavallers, sigueu tals:

poseu al món seny de bestreta

que prou heu fet el babau.


El melonar era marcit

i el fem l’ha fet rebrotar…

Prengueu exemple tan clar:

ompliu-vos bé de pau el pit,

no el tanqueu amb pany i clau.