dijous, 22 de maig de 2014

DICOTOMIES AFORÍSTIQUES: dretes i esquerres







Elemental: ser de dretes o d’esquerres és quelcom més que una qüestió de carnets.
      Hi ha gent que es diu d’esquerres i, malgrat, és de dretes. El cas és que, alguns d’ells, ni se n’adonen o, pitjor encara, no volen que altres se n’adonen.
Jo no sé per què serà, però els qui diuen que ja no existeixen dretes i esquerres, sempre són de dretes.
Els de dretes són conservadors, per això no comprenc que siga de dretes qui no té res o molt poc que conservar.
Hom no es pot sentir d’esquerres si no sent la necessitat permanent d’una “revolució pendent”, per mínima que ho siga.
La gent de dretes es considera gent d’ordre. Ho són, i el garanteixen, però sempre es tracta de l’ordre que més els convé.
En diem extrema dreta i extrema esquerra quan, de manera més evident, veiem que els extrems es toquen.
Entre dretes i esquerres, existeix el centre; però, contra el que hom puga pensar, no és un punt de convergència, sinó de conveniència, d’oportunisme o, en el millor dels casos, de possibilisme: en política, l’ambivalència no existeix, car sempre s’és, més o menys, d’un o l’altre bàndol.
No ser de dretes ni d’esquerres, sinó tot el contrari – cosa que, políticament i metafísica, és impossible – és una manera populista de ser de dretes; o siga, ser bastió de les pors morboses de la majoria silenciosa.
Els fets ho demostren: no és pot dir sistemàticament de la dreta democràtica, que és reaccionaria respecte el progrés, els drets i el benestar social; però no és menys cert que ho posa en quarantena quan li convé o, si més no, ho alenteix.
L’electoralisme és l’acusació més freqüent, entre la dreta i l’esquerra, contra les propostes polítiques respectives. I encerten amb total seguretat: les propostes, correctes o incorrectes, en política, sempre són electoralistes.
Paradoxa política: la dreta occidental – i occidentalista – té assumits teòricament els valors morals de l’humanisme cristià; malgrat, és l’esquerra materialista qui se’ls incorpora a la seua praxis programàtica per fer un món més just.
L’esquerra és doctrinalment materialista; la dreta, ho és en la pràctica.
Es simptomàtic que l’esquerra estiga més fraccionada que la dreta: sempre ha sigut més fàcil unir els interessos que les idees.
L’alienació ens pot afectar més per dretans que per esquerrans, però les esquerres no hi són immunes. Compte!