dissabte, 16 de novembre de 2013

JUGÀVEM AL CUCUT

 

 
  
Jugàvem al cucut
en el parc, entre els arbres i les frondes;
a casa, entre els mobles
o en qualsevol indret que permetera
que no poguera descobrir-te
el que tenia el torn de recercar.
Evidentment el nom del joc
ve perquè els amagats cridàvem
imitant al cucut: cu-cut!, cu-cut!,
igual com fa aquesta au,
en primavera i a l’estiu,
deixant-se oir i tan difícil
de saber on s’amaga:
cu-cut!, cu-cut!
 
El que aleshores no sabíem
és que és considerada au parasitària
pels ornitòlegs: pon un ou en nius
d’altres ocells restant-ne un
a la niuada perquè coven el seu
que naixerà abans que els altres
i als quals expulsarà del niu
com a amo i senyor:
cu-cut!, cu-cut!
Aqueix és el cucut comú,
perquè el cucut reial no expulsa els altres ous;
però tant se li’n dóna,
el seu pollet s’hi farà senyor i amo
mentre els autòctons moriran de fam:
cu-cut!, cu-cut!
 
  De tot això, podríem dir-ne,
amb prou encert,
la paràbola del cucut:
ens hem fet grans, però...
el món té tants amagatalls
i tants replecs les consciències
que altrament, si fa no fa, seguim jugant
al mateix joc. Altrament, sí!,
imitant al cucut, menys innocents
o més perversament
i amb prou coneixement de causa:
cu-cut!, cu-cut!