Amb frases com 'cadascú
és com és' o 'jo sóc com sóc' o 'jo sóc així' es pretén tancar la
multiplicitat amb què podem i ens solem manifestar distintament puix que eixes
mateixes frases les usem també en altres situacions i distints comportaments, a
vegades contradictoris, amb què ens manifestem segons les circumstàncies. Jo,
això, ho generalitze perquè crec que no som tan singulars com creiem ser-ne, ni
la nostra imatge pública habitual és la més genuïna: el risc de ser
incoherents, doncs, el duguem sempre damunt a coll i be i comporta, per tant, la
dificultat de mantenir una coherència exhaustiva cosa de la qual gairebé tothom
pretén presumir.
Gaudir socialment de bona reputació i ser ben considerat
de part dels que et coneixen – i més dels qui creuen conéixer-te bé – i voler
correspondre a la confiança amb què ets considerat no deixa de ser un risc si
ho mirem des de el punt de vista de les possibilitats i ocasions amb què pugues
decepcionar -los i defraudar-los en el sentit més extens d’ambdós conceptes.
Dient-ho així – en el sentit més extens d’ambdós conceptes – vull dir que no em
referisc a la mera decepció o defraudació que podem provocar pels nostres fets sinó
a la possible incoherència entre el que pensem i obrem, i – seguint el símil
dels oceans i mars com he apuntat abans– entre la diferència de com som vistos
i com seríem vistos.
Inclús, vaig més enllà de la recomanació del cèlebre
aforisme de Joan Fuster amb què ens recomana el dret a canviar d’opinió perquè “és el primer que ens negaran els nostres
enemics.” Canviar d’opinió, al cap i a la fi, si es fa per convenciment, tot
i que també pot comportar el risc de sorprendre i afectar, per a bé o per a
mal, a la imatge pública d’una persona, no deixa de ser un acte de coherència.
La incoherència, però, és més que un canvi d’opinió i pot entendres, en el
sentit al que es referia Rosa Montero en la frase anteriorment citada, des de simple
desvergonyiment fins a una doble personalitat, o triple o quàdruple... Ja ho deia Joan Fuster en un altre dels seus
cèlebres aforismes quan afirma que 'Tots
som una mica impostors: per exemple, quan diem «jo»'. I, a major concreció
este altre: “Que ningú no s’enganye:
l’acompliment de la llibertat és el lliberrinatge [...]” que, com jo pense,
vindria a ser eixos altres «jo» que tractem de viure’ls allà i quan la nostra
imatge que considerem genuïna resulte impol·luta.
Tot i que no en manquen que tot això s’ho passen entre
cames; com altres tants que se’n curen poc per descuidats o per ximples, no és
menys cert que la majoria – uns més que altres – sí que ens importa que ningú ens puga atacar
per ningun flanc que quede al descobert. Entre estos últims, amb els qui em
compare, com que em sé, sóc i em confesse “polièdric”, com crec que ho és tothom,
em reserve el dret de ser incoherent vinguts al cas.
En la vinyeta - malgrat considerar-me un dibuixant poc
destre - vull fer resum visual de la pluralitat del «jo» cartesià entrebancat
simbòlicament per la senyal de direcció prohibida, pel pas de zebra com a llera
que ens canalitza pel camí correcte, i el guàrdia urbà en vigilància permanent
com a símbol del “super-jo” que tenalla la particular versatilitat de cadascun.
Com se sol dir, què Déu ens pille confessats...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada