dilluns, 31 de març del 2014

SENT-NE UN NOMÉS JA ETS MULTITUD, diria el Dr. Jekyll





  Tinc recollida, des de fa temps, una frase de Rosa Montero (El País Semanal, 1-08-2004), en referència a “L’estrany cas del Doctor Jekyll i de Míster Hyde”, de Robert Louis Stevenson, dient que “el Dr. Jekyll i Mr. Hyde ens permeté veure que dins de nosaltres en som molts”. Jo també ho crec així per damunt de la imatge amb què cadascú es dóna a conéixer i és reconegut públicament. Ho dic perquè hi ha ocasions que em fan pensar en la de coses insospitades que ens meravellarien com també les que ens deixarien atordits si les persones quedarem al descobert com de meravellats i atordits ens deixarien els oceans i mars si s’assecaren.

Amb frases com 'cadascú és com és' o 'jo sóc com sóc' o 'jo sóc així' es pretén tancar la multiplicitat amb què podem i ens solem manifestar distintament puix que eixes mateixes frases les usem també en altres situacions i distints comportaments, a vegades contradictoris, amb què ens manifestem segons les circumstàncies. Jo, això, ho generalitze perquè crec que no som tan singulars com creiem ser-ne, ni la nostra imatge pública habitual és la més genuïna: el risc de ser incoherents, doncs, el duguem sempre damunt a coll i be i comporta, per tant, la dificultat de mantenir una coherència exhaustiva cosa de la qual gairebé tothom pretén presumir.

Gaudir socialment de bona reputació i ser ben considerat de part dels que et coneixen – i més dels qui creuen conéixer-te bé – i voler correspondre a la confiança amb què ets considerat no deixa de ser un risc si ho mirem des de el punt de vista de les possibilitats i ocasions amb què pugues decepcionar -los i defraudar-los en el sentit més extens d’ambdós conceptes. Dient-ho així – en el sentit més extens d’ambdós conceptes – vull dir que no em referisc a la mera decepció o defraudació que podem provocar pels nostres fets sinó a la possible incoherència entre el que pensem i obrem, i – seguint el símil dels oceans i mars com he apuntat abans– entre la diferència de com som vistos i com seríem vistos.

Inclús, vaig més enllà de la recomanació del cèlebre aforisme de Joan Fuster amb què ens recomana el dret a canviar d’opinió perquè “és el primer que ens negaran els nostres enemics.” Canviar d’opinió, al cap i a la fi, si es fa per convenciment, tot i que també pot comportar el risc de sorprendre i afectar, per a bé o per a mal, a la imatge pública d’una persona, no deixa de ser un acte de coherència. La incoherència, però, és més que un canvi d’opinió i pot entendres, en el sentit al que es referia Rosa Montero en la frase anteriorment citada, des de simple desvergonyiment fins a una doble personalitat, o triple o quàdruple... Ja  ho deia Joan Fuster en un altre dels seus cèlebres aforismes quan afirma que 'Tots som una mica impostors: per exemple, quan diem «jo»'. I, a major concreció este altre: “Que ningú no s’enganye: l’acompliment de la llibertat és el lliberrinatge [...]” que, com jo pense, vindria a ser eixos altres «jo» que tractem de viure’ls allà i quan la nostra imatge que considerem genuïna resulte impol·luta.

Tot i que no en manquen que tot això s’ho passen entre cames; com altres tants que se’n curen poc per descuidats o per ximples, no és menys cert que la majoria – uns més que altres –  sí que ens importa que ningú ens puga atacar per ningun flanc que quede al descobert. Entre estos últims, amb els qui em compare, com que em sé, sóc i em confesse “polièdric”, com crec que ho és tothom, em reserve el dret de ser incoherent vinguts al cas.

En la vinyeta - malgrat considerar-me un dibuixant poc destre - vull fer resum visual de la pluralitat del «jo» cartesià entrebancat simbòlicament per la senyal de direcció prohibida, pel pas de zebra com a llera que ens canalitza pel camí correcte, i el guàrdia urbà en vigilància permanent com a símbol del “super-jo” que tenalla la particular versatilitat de cadascun. Com se sol dir, què Déu ens pille confessats...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada