FINS A QUAN? FINS A ON?

    Done com a cosa certa que la CRISI ECONÒMICA d’inici i derivada en CRISI SOCIAL com a resultes d’aquella, tenen origen en el món abstracte de les altes finances que, en concret, és el dels alts financers que són, en definitiva, els que decideixen – jo diria que a voluntat – els finals de cicles econòmics i el començament d’uns cicles nous i, pel que sembla, són els que resulten ser-ne els majors beneficiats. Entre cicle i cicle  – sistèmics, diuen – , com si es tractara d’una llei natural, ens trobem amb crisis que enriqueixen uns (pocs!) i empobreixen altres (molts!) que malcoren, empobreixen i resten a punt perquè comencen, de bell nou, un nou cicle.

La premsa hui ha destacat que “el BBVA ha disparat al 72 % els seus beneficis després de la venda d'actius a Espanya i Mèxic.” Entenc molt poc d’economia i no puc parlar de la legitimat de tals operacions, però això no lleva que m’alarme quan la notícia dóna a conéixer els beneficis aconseguits per una entitat bancària concreta com el BBVA, en este cas, com podria assenyalar-se qualsevol altra entitat, BANESTO per exemple o altra qualsevol amb finalitats de lucre com ara les CAIXES que s’han convertit en bancs o no se sap bé en què per interessos que semblen espuris.

Resulta sorprenent que obtinguen tants grans beneficis les entitats financeres i, per a major injustícia, també resulten beneficiats els directius (inclús els se n’ixen per la porta de darrere a empentes i corregudes) mentre que a la major part del comú de la gent els resta ja molt poc o no res que perdre.

--------------------

Estem arribant a uns límits que fan insuportable el dia a dia de la POLÍTICA. El Govern ja no s’aclareix si estem al final de Cicle, en el començament d’un nou o enfonsats en l’endemig. Més de sis milions d’aturats són el resultat del desficaci del Govern amb sobrats motius, endògens i exògens per a assumir crítiques i responsabilitats pròpies com per a deixar d’excusar-se en el “zapaterisme”. La crispació social va endurint-se, no hi ha res més que mirar la multiplicitat de les manifestacions i vagues diàries pels mateixos motius gairebé: els retallaments socials i la corrupció. La sanitat, l’ensenyament, l’atur, els desnonaments, les preferents...  s’han convertit en “casus belli” en el carrer, en les xarxes socials, en les tertúlies i amb ressò en els mitjans de comunicació.

L’intent de setge del Congrés del divendres passat, com els avalots que s’hi van produir, pretenien pujar alguns escalons més en els confrontaments amb el poder constituït. Si la resposta a la convocatòria no fou massiva no indica que no hi hagen motius de rebel·lar se’n i avalotar-se’n. Amb tot i això, afig pel meu compte que convé recordar que les guerres, rebel·lions, setges o avalots no sempre han provocat un progrés forçat dels drets i benestar de la societat sinó, massa vegades, severes reculades.

Compte, però! Les paraules de Jesús Posada, president del Congrés, respecte els successos citats, publicades a la premsa, inciten a pensar si les solucions de tantes protestes,  manifestacions i aldarulls incorporats passen prioritàriament per “prendre mesures judicials contra les minories que provoquen incidents.” O siga: la confrontació, quan fóra millor escoltar i atendre el que tenen de justícia les reclamacions dels manifestants que, per cert, augmenten en totes direccions mentre que les perspectives no duen aires de bonança.
--------------------

Quousque tandem, Catilina, abutere patientia nostra?» (Fins a quan abusaràs de la nostra paciència, Catilina?).

Si voleu, perquè ens siga de profit la famosa frase ciceroniana, considereu qui és qui en els fets actuals susdits: es diu que Catilina va reaccionar a les paraules de Ciceró de forma violenta assegurant que, si ell es cremava, ho faria enmig de la destrucció general. La conseqüència fou que el Senat va autoritzar a Ciceró a fer ús del "SENATUS CONSULTUM ULTIMUM", que donava als magistrats poders semi-dictatorials amb l'objecte de preservar els poders del Senat i defensar la República contra els conjurats amb Catilina.
Jo crec que no és eixe el camí, sinó que convindria més consolidar els drets guanyats  i foren els Governs, per justos i legítims ,  els millors defensors de la justícia i la democràcia.

Tot este últim afegit l’he rememoritzat perquè no oblidem que de la HISTÒRIA podem encara aprendre.