 |
Il·lustració treta
del bloc “Calaix de sastre”,
de Teresa
Miserachs
|
Certes cridades a la caritat em desassosseguen; sobretot
aquelles que clamen i fien a la caritat les exigències que, en primer lloc,
corresponen a la justícia. I és que encara vivim en un món que requereix de la
caritat com a remei de la manca de justícia per arreu del món i per això
proliferen les organitzacions que la institucionalitzen recurrent a la tendresa
de la gent i a la solidaritat. La gran paradoxa és que així, amb les
consciències tranquil·les i/o adormides com a benefactors dels més necessitats,
es contribueix – sense proposar-s’ho, per suposat, clar! – a realimentar la
supervivència d’un ORDRE MUNDIAL INJUST.
Amb l’anterior afirmació no pretenc, ni molt menys,
menyscabar el valor del voluntariat que per arreu tracta de pal·liar les
necessitats allà on no arriba la justícia, però caldrà reconèixer que no és
tapant forats com arreglarem el món o com deia la meua mare quan es trobava
estancada en la feina o la hi fèiem estancar : “aixina no eixirem de la terra de Bernat” (Mai no he sabut res del
tal Bernat però la compreníem perquè tenia raó gairebé sempre).
És evident que els pobles i les gents que en resulten
beneficiats de la tendresa i solidaritat abans al·ludides no poden compartir el
meu criteri; potser que jo, en les seues circumstàncies, tampoc. Això, però, no
em lleva raó: són ja massa els anys de molts pobles i de moltes gents – massa!
– que sofreixen la benevolència caritativa dels països rics sofrint les fams
periòdicament previsibles, les sequeres estacionals, les malalties endèmiques,
el desconeixement dels seus drets, l’explotació humana i dels seus recursos
naturals, les hecatombes de la naturalesa sense que els arriben els avanços
tecnològics que les puguen pal·liar o prevenir. És així que tots els mals que
es poden produir en el món causen un impacte exageradament major en els països
pobres respecte, els mateixos mals, en els països més desenvolupats i cal
pensar que no és per coincidència. A més a més, no fa falta anar-nos-en tant
lluny, ací mateix, en l’arrogant primer món, també la solidaritat és requerida
i més hui amb la crisi: l’atur, els ERO, l’endeutament familiar, els
desnonaments, els retalls socials, etc. estan deixant moltes famílies, a
expenses de la solidaritat, a les portes dels menjadors socials, inclús
recercant en els contenidors d’escombraries dels supermercats o de qualsevol
carrer. El major respecte doncs, al voluntariat de tantes ONG que miren pel
proïsme extralimitant amb tendresa la caritat que requereix el sistema
socioeconòmic imperant; gens i no res per als
governs incapaços – cadascun a la seua mida – de contribuir a crear un ORDRE
MUNDIAL JUST i deixen a mans de l’especulació mercantil, o siga del DÉU-MERCAT,
l’estabilitat d’un sistema que, per si mateix, és injust. Així que, amb molta ironia,
no per divertiment, i no menys com a denúncia del sistema capitalista que ens
té atrapats forçant la proliferació de tantes ONG perquè li tapen els forats, pense
que, per tal de llevar-me de sobre el desassossec amb que he començat este
escrit...
Caldrà que em jugue a cara o creu
quina serà
l’organització
no governamental
que canalitze
millor
els sentiments
de solidaritat
meus
envers els pobles
que necessiten
del meu ajut
mentre que espere
el dia gloriós
que ningú no suplante
amb caritats
la justícia estricta
per a aquells pobles
on roman segrestada.
El cas és que no em decidisc
malgrat el llast dels càrrecs
de consciència
i a l’horitzó
no hi veig ni remotament
la revolució
pendent
tan justa i necessària.
