NOTES A PEU DE PÀGINA

Imagtge, autor :Sam Weber

bibliopoemes.blogspot.com.es

Cantava Édith Piaf “La Vie en rose”;

Yves Montand “Les Feuilles Mortes”;

“Ne me quitte pas”, Jacques Brel;

“Et maintenant”, Gilbert Bécaud.

Juliette Greco i Brassens, amb llurs cançons,

ens arboraven flamejant les torxes

de la bohèmia existencialista

i de la troba anarquitzant i inconformista.

I tot això en francés que a penes enteníem

amb el rudimentari del batxillerat.

Quelcom, mentre, hi anava canviant...

Oíem l’Elvis Presley i “The Beatles”

amb els seus “rock and roll” tan  trepidants

i aquells seus moviments tan espasmòdics

que els seus epígons n’abusaven més.

Amb el “country” i el folk, Bob Dylan

i Joan Baez, i amb el món dels hippys,

ens permeteren divisar un nou futur

més desitjat que possible, efímer i psicodèlic.

I tot això en anglés que a penes enteníem

amb el rudimentari del batxillerat.

Quelcom, mentre, hi anava canviant...

Anaven engrescats, Khrusxov i Kennedy,

en una guerra freda molt més que metafòrica;

al Vietnam, els Estats Units s’aferrissaven

atacant amb napalm i agent taronja.

Fidel Castro i el “Che Guevara”, subversius,

trastocaven els plans de dictadors nefands

i de l’establishment, pro ianqui, caribeny i andí;

a De Gaulle, li florí un maig francés.

I mentre tant, en la litúrgia catòlica

encara perdurava el llatí de missa i olla.

Quelcom, però, hi anava canviant...

I Luther King lluitant pels drets civils dels negres,

i el peu al fre d’aquell Concili Vaticà prometedor,

i aquell Vietnam en flames paoroses,

i la gran matança a la plaça de les Tres Cultures

i, a Praga, aquella primavera exigua i tardorenca,

amb l’esquerra política desavinguda i distreta,

foren moments que alimentaren la cançó protesta

de cantautors amb fam de pau i poesia.

Cantaren Setze Jutges clar i català;

“Diguem no”, va cridar Raimon al vent.

Quelcom, però, hi anava canviant...

Nelson Mandela s’enfrontava a l’apartheid.

Hi hagué el fet aquell, a Cuba, dels míssils russos

i la coexistència pacífica fou brot d’esperança.

¿Qui pot saber qui va matar John Kennedy,

ni qui matà qui va matar John Kennedy?

¿De cert, sabem qui va matar el “Che Guevara”?

Cantava Violeta Parra “Gracias a la vida”,

i Víctor Jara “Te recuerdo Amanda”

i esperançat, John Lennon, “Imagine”.

Neil Armstrong havia ja petjat la Lluna.

Quelcom, potser, hi anava canviant...

Cantava “El himno a la alegría”; Miguel Ríos

Ana Belén i Víctor Manuel cantaven

per forjar un nou ordre social fratern;

també Sabina, iconoclasta, i el Serrat bonhomiós.

I a Xile assassinaren Salvador Allende

i el cantant Víctor Jara uns sicaris uniformats;

Puig Antich fou executat a garrot vil, a Barcelona;

quan el franquisme feia ja les últimes alenades;

John Lennon fou assassinat a Nova York

I persistent, cantava, Lluís Llach, “L’estaca”.

Quelcom, potser, hi anava canviant...

L’assassinat de Martin Luther King

fructificà amb els drets civils del negres;

la Perestroika de Mihail Gorbachov

marcà el fracàs del comunisme soviètic;

per a més mal que bé, Estats Units,

unilateralment, copà el lideratge universal;

hi hagué, a Tienamen, aquella altra gran matança;

caigué el mur de Berlín a manotades;

finalment fou alliberat Nelson Mandela.

A Pinochet, Sting cantava“Ellas danzan solas”.

Quelcom, malgrat, hi anava canviant...

Quan semblava que el món arribaria a ser

 – com solem dir – com una basa d’oli

perquè així ho apuntaven els pronòstics,

amb aquelles raneres últimes de cant del cigne

del segle XX i un món globalitzat,

hi arriba el messiànic George Walker Bush,

amb els Balcans encesos com un gran polvorí,

i s’universalitza el terrorisme més fanàtic,

i el desarrelament de gents i pobles famolencs.

Serrat i Ana Belén cantaven “Se equivocó la paloma”.

Quelcom, malgrat, hi anava canviant...

Heu, fins ací, els mots de l’esperança insatisfeta:

mentre, però, potser, malgrat, quelcom...

VOLEM BOUS / NO VOLEM BOUS

Encara que us semble friki, that is the questio: volem bous o no volem bous, dit així amb deix shakespearià. La qüestió és seriosa i així ho reflectisc en el títol d'encapçalament. Mai m’ho haguera pensat, ni esperat en temps passats. Jo també he anat a la plaça de l’Ajuntament a fer eixir l’Alcalde a la balconada al crit unànime d’una gran gentada: ”Volem bous!”. I l’Excm. Sr. Alcalde, se’n feia de pregar fins que quan ja tots teníem la gola estripada de tants crits ensordidors, sortia i – com si no haguera oït res – deia allò de Voleu bous?. I llavors tota la coral “a capella”, llençant la resta, cridava: Siiiiiiiii... Crec que aleshores l’Idem Excm. Sr. es treia un mocador de la butxaca – no n’estic segur, però s’escau bé contar-ho així – i deia: Si voleu bous, bous tindreu!. Grans aplaudiments, tot i que se sabia que això no donava ninguna seguretat de què anàvem a tindre’n. Tot això es feia, i sembla que segueix fent-se, després de l’entrada dels Benissants a l’Església de Sant Pere cada 29 de juliol, en un dia com ahir.

Per “Ribera Exprés.es”, m’he assabentat que “la penya taurina ‘Xe quin Bou’ de Sueca i l’associació ‘Amics de les tradicions’ han aconseguit reunir vora un miler de firmes (943 exactament) en una campanya de recollida d’adhesions per tal de “conscienciar els responsables polítics de l’Ajuntament de Sueca del descontentament de molts suecans per l’eliminació dels festejos taurins pel circuit tradicional”. Ben bé que, en un altre temps, jo no haguera tingut inconvenient d’estampar la meua firma de suport. Precisament, ja sent regidor, vaig ser jo qui va presentar una moció en nom de la Comissió Municipal de Festes perquè retornaren els bous al carrer després d’uns anys de celebrar-ho en el recinte d’una plaça ambulant. Ara, no ho faria; el per què el diré després.

Amb la democràcia, tant a punt de ser parida i com després del part, tot era propici a fer-ho al carrer seguint velles tradicions i també trencant-ne, perquè la història de la civilització és això. Fins l’Alcalde perdé prosopopeia al carrer i a gust o a disgust hagué d’oir allò de:

“Que vinga que vinga

que vinga la llum

i que al senyor alcalde

li’n donen pel... (Sí, sí)

Que vinga, que vinga

que vinga demà

i que el senyor alcalde

               se’n vaja a fer la... (Sí, sí)

Clar que ja en aquells temps ni els guàrdies municipals es quadraven davant dels regidors... i encara menys en arribar la democràcia i uns inexperts municipalistes ocupàvem els escons (sona bé!) del “Saló de Plens”.  ‘Al Tall’, ‘Orxateta i fartons’ “Els Pavesos... i festa al carrer, bous al carrer... i tot no va ser folk ni cultureta, fins Rafael Alberti dalt d’un escenari en la plaça de l’ajuntament. Era com tornar-li al poble el que encara se li negava o es camuflava com cantar la cançó anterior i moltes altres en versions censurades o autocensurades:

“i que al senyor alcalde

li peguem al cul" (Sí, sí)

  o “i que el senyor alcalde se’n vaja a Panamà" (Sí, sí)

Passaren els anys i, per l’alcaldia, Jaume Lloret, Alfredo Guillem, Paco Ferrer, Vicent Vera, Ricardo Ortí, Salvador Gil, Joan Baldoví i actualment Salvador Campillo al qual han anat dirigides les firmes perquè retornen els bous al carrer que algun o alguns dels seus antecessors haurien reclòs a la plaça de bous ambulant.

Com he començat dient, la qüestió es seriosa: taurins i antitaurins, partidaris i contraris, tradicionals o progres, fins arribar a consideracions de patriotes i antipatriotes o com fer del ase i el toro símbols emblemàtics de dos bàndols enfrontats, uns clamant volem concerts en comte de bous i, els altres, els bous són una tradició. Què hi farem, Què farà hui (o haurà fet) Salvador Campillo? De moment l’Ajuntament de Sueca ja ha fet públic que enguany els festejos taurins es celebraran íntegrament en la plaça de bous portàtil propietat de l’empresari Gregorio de Jesús, segons publica “riberaespress.es”.

No sé, estos últims anys, què ha passat en eixa “CRIDA”, però enguany – està ja anunciat – hi haurà estat així: una coral dividida en dos bàndols cridant a crit pelat: uns, VOLEM BOUS; els altres, NO VOLEM BOUS. Les raons d’uns i d’altres són manifestament clares. I la veritat es que tot s’ha convertit en un compromís, d’uns per “la tradició de tota la vida” i d’altres per “la tortura no es cultura“. Sueca és antitaurina”, he llegit en un graffiti; però no és veritat, lo qual no vol dir que no els manque raó a tals graffiters, o que caldria que fóra així.

Com podrien dir els de “Mãemeua”, açò té tota la traça de trobar inspiració absurda de trash, kitsch o d'underground.

Asserenem-nos-en: vegem-hi qui guanya i qui perd amb els bous al carrer. De cert que tots els tradicionalistes defensen la tradició per defensar la tradició únicament? Què fem, doncs, del divertiment amb l’animal? Segons tinc entès, el criador Gregorio de Jesús ha dit que el “Ratón” no és assassí, ni té una especial agressivitat, en tot cas l'única cosa que fa és complir amb la seua obligació d'escometre I afig, jo: en ser molestat i per defendre’s. Per l’altra banda, de cert que tots els antitaurins defensen l’animal únicament per defensar-lo Què fem, doncs, dels espectacles esperpèntics que s’hi munten al respecte i la progressia que els envolta? I quants d’estos tindran a casa alguna mascota engabiada?. En un cas i en l'altre hi ha molta ideologia interessada, inclús, a vegades, tan perversa fins arribar a considerar que estes festes protagonitzades pels joves del poble principalment, demostrant el seu coratge i habilitat amb els bous o les vaques, són com una iniciació a la vida adulta o, pel contrari, que són uns fatxes.

Evidentment que no estic contra el moviment antitaurí, únicament demane serietat i no mesclar sal i sucre en un mateix got, com per exemple, ací a casa, mesclar-ho amb la qüestió del separatisme d’uns i la independència que clamen altres. I sobretot reconéixer que han tingut que passar molts anys perquè hom s’adone de l’error i l’horror d’estes festes dut pel despertar d’una consciència col·lectiva associada a la defensa i tracte dels animals en general i particularment dels domèstics i ramats en el carrer, a camp obert, en el corral i l’establies, en les granges i masies, en el transport i en els escorxadors. També a les places ambulants i fixes, per suposat.

A més, pel que fa a la festa, com es pot parlar de divertiment obviant el perill que corren tant els animals com les persones – pura adrenalina desbordada – i què prompte s’oblida eixe perill viscut, propi o d’altres, i de les lesions, mutilacions, invalideses i mortaldats dels que resulten perjudicats.  Jo mateix m’he trobí més d’una vegada en eixos tràngols i, amb molta sort, no sofrir les possibles conseqüències però sí el patiment, de cos i esperit, com trobar-me agarrat dalt d’una reixa amb el bou, amb les boles mig apagades, socarrimant-me les espardenyes mentre que l’animal romania quiet una ETERNITAT i jo pregant que no es despenjarà la reixa. Direu que em vaig escarmentar? No! Llavors, com anomenarem això, FESTA?

LLEGENDES, CREENCES i SUPERSTICIONS

La data del dia m’ha fet recordar que el pròxim 30 de Juliol, a Sueca i a molts altres pobles, es celebra la festivitat dels Benissants de la Pedra. I mira per on, això m’ha dut a fer una cosa que feia dies em rondinejava pel cap: comprovar si encara romandria arxivat, a facebook, un sonet original meu que feia temps hi havia transcrit com a comentari a una foto de la Muntanyeta dels Sants. Em posí a buscar imatges a l’àlbum de “Suecans pel món”, on l’havia deixat transcrit i – curiositat satisfeta – heu-lo ací, el sonet:

En la marjal, alçant-te en la planura

tens tot l’encant d’un peny escadusser

i així et volem, com feta a mig fer

puix que, així i tot, encara et sobra altura.

Pujant-te al cim, el nostre esguard escampes

de nord a sud, d’oest a est, i és prou...

el panorama estés en cercle ens clou,

amb cel i terra units, belles estampes:

al fred d’hivern, la marjal erma i seca;

a primavera, plena de verdor;

i, al ple d’estiu, com l’arrossar rebeca;

en la tardor, illot ets d’una mar

o un vaixell que fa port a Sueca

quan tot, de nou, comença a començar.

Amb el sonet enganxat en esta pagina, em vingué a la memòria que en els gojos als Benissants de la Pedra, es cantava – i supose que seguirà encara cantant-se – una tornada que alguna gent hi canviava una paraula per justament la contrària, un poc per ignorància i un molt – crec jo – per la costum, en aquells temps, en algunes litúrgies, de cantar i resar de rutina en llatí sense saber-ne ni un mos.

La tornada original era:

“guardad los campos de piedra,

Abdón i Senén, sagrados.”

Contràriament, la trabucada:

”llenad (sic) los campos de piedra,

Abdón i Senén, sagrados.

Jo, que he segut escolanet, podria donar fe d’això personalment, però en certa ocasió, molt de temps després, hi van haver persones que m’ho corroboraren. La qüestió és que això em dugué a seguir rastrejant per Internet per buscar eixos gojos per tal d’assegurar-me respecte la versió original i me’n trobi quatre:

−     Dos, amb idèntic text en diferents edicions, com el que jo sabia cantar.

−     Uns, que jo desconeixia totalment, titulats “Nuevos gozos”, amb text diferent amb els anteriors i la següent tornada:

“Guardad los campos labrados,

Mártires Senén y Abdón.”

En estos, inclús se fa al·lusió als ullals de NA MOLINS que, sens dubte, és més que un topònim:

De Na-Molins en su loma

erigió bello santuario,

y os colocó en su sagrario

con la reliquias de Roma:

y apenas tormenta asoma,

pide con fe protección [...]

−     Uns altres també diferents als anteriors i el text en valencià, amb la següent tornada:

“Supliquem-vos humilment,

sigueu nostres advocats.”

En tots ells es narra la història d’estos Sants Patrons canònics de la ciutat de Sueca, protectors de les collites i, per extensió, dels suplicants que confien ser-ne afavorits.

Tot això em dugué a indagar sobre la vida d’estos personatges i resulta que en realitat d’ells se sap molt poc i malament: no se sap, per exemple, ni si foren nobles perses o simples treballadors portuaris; la seua hagiografia no apareix fins tres segles després del seus martiris, segons la passio de sant Policroni i, encara més tard, en el segle XIII, la “Llegenda daurada” de Vorágine, que va servir de font literària als Gojos que en honor d'aquests Màrtirs se segueixen entonant, en multitud de temples catòlics, amb molta llegenda que damunt es contradiu amb dades reals dels personatges que s'hi citen. Així i tot, l’Església segueix conservant-los litúrgicament als llocs a on s’han mantingut tradicionalment, tot i que la dita passio que es llegia en l'ofici de matines del *Breviari” ha desaparegut des de la simplificació de rúbriques, portada a terme l'any 1956, per la Sagrada Congregació de Ritus. Ens quedem, doncs, entre la llegenda fantàstica i les creences dels qui s’emparen sota la seua protecció.

La fe dels suecans encomanant l’emparament de les collites als Benissants de la Pedra, em feu recordar que també les tenen encomanades a la Verge de Sales, com queda evident en la següent estrofa de l’himne tradicional, no sé si també oficial:

“Si la tempestad furiosa

al labrador amenaza,

vuestro brazo la rechaza

con su fuerza prodigiosa.”

És evident que som un poble molt rural i necessitats – com es pot comprovar majoritàriament – de santes aliances lligades a una economia agrícola fèrtil. Aleshores em pose a buscar l’himne tradicional i, si fos el cas, trobar-ne d’altres existents dedicats a la Mare de Déu de Sales per veure les connotacions que em confirmen que també són les collites i els seus presumptes beneficiaris potencials el fort de les súpliques. En trobe, sorprenentment, tres himnes referits a la “Mare de Déu de Salas” que a penes puc llegir res, però eixe trobament em dugué a recordar i reafirmar-me el que jo ja sabia des de feia temps: la patrona de Viladecans és la Mare de Déu de Sales. No tindria perquè ser res d’estrany, també és venerada a “El Puntal” (Sevilla) duta per la devoció dels camperols suecans establerts en aquell lloc. La sorpresa em ve, i em resulta inexplicable, en què segons la documentació rastrejada, ja en el 986 se té la primera notícia documentada del nom de Sales, com un alou pertanyent, per donació comtal, al monestir de Sant Cugat del Vallés, passant després per distints propietaris i habitants, però encara no es parla de cap ermita ni santuari, la qual cosa dóna a entendre que es tracta d’un topònim del terme de Viladecans; serà cap el 1100 que es comença a parlar d’una  església, dedicada a la Mare de Déu, que fou ermita i també santuari de Santa Maria de Sales. 

Ermita de la Mare de Déu de Sales a Viladecans 

Sí que resulta coincident que la festivitat de la Mare de Déu de Sales, a Sueca i Viladecans, es celebra el 8 de setembre, seguint el costum de celebrar aquest dia les festivitats de les que s’anomenen “marededéus trobades”, és a dir les advocacions de la Mare de Déu de les quals es desconeix l’origen i segons la tradició, van ser trobades misteriosament i miraculosa; per altra part,  coincidint eixes festes setembrines – com ho evoca Vicent Ferri al seu “Bestiolari” – amb l’antic culte a la fecunditat de la “deessa mare” o la Pachamama dels indis precolombins com a personificacions de la generositat de la Terra.

Una enorme discrepància si que resulta dels següents fets: Andreu Sales feu la troballa de la imatge de la Verge el 14 de febrer de 1361 segons la tradició local; en canvi, a Viladecans, com ja he apuntat abans i ara amb més concreció, ja en el 1141 hi ha documentació de l’església, que fou ermita i també santuari, de Santa Maria de Sales. ¿Què hi ha, doncs, de llegenda en tot això? Algú podria objectar, innocentment o amb molta malícia, el que fa al noms puix que als gojos de Viladecans és titulada com a “Mare de Déu de Salas”; això, però, seria una altra manera de perdre el temps posant-nos a discutir de fonètica per la diferència dialectal entre la parla de Viladecans i la parla de Sueca, tot i que algun presumpte lector, amb fòbia catalanista, vulga  pensar que no es tracta de fonètica sinó, com d’altres casos s’ha dit, d’usurpació per molt que els fets neguen tals cohonestacions.

Què hi ha, doncs, de llegenda en tot això, torne a repetir. ¿Fins a quin punt són creïbles ambdues hagiologies de tan venerades imatges? La tradició dels Benissants de la Pedra ve des de Roma, passant per Arlés-sur-Tech i davalla cap a Catalunya i el País Valencià. Igualment, atenent la cronologia, ¿la devoció a la Verge de Sales ve també des de Catalunya a vall o es tractaria d’un cas –del qual no hi ha ninguna constància – semblant a la veneració que es fa a El Puntal? Es “SALES” un topònim o un patronímic? De fet, hi ha unes famílies a Sueca que s’atribueixen el parentesc, (llegendari, o no) amb Andreu Sales  i se consideren descendents d’aquell llaurador al qual se li atribueix la troballa miraculosa. ¿Podria tractar-se, doncs, de dos advocacions distintes a la Mare de Déu però amb idèntics noms com ocorre amb els noms de molts sants? Si fos així la distinció estaria, doncs, en considerar el mot de ”SALES” com un topònim a Viladecans i un patronímic a Sueca – clar! – però crec que hi pot haver base per a dubtar-ne: podria ser-ne paradigma la translació de la devoció als sants Abdó i Senén que des de Roma, passant per Arlés-sur-Tech, arriba fins ací i més al sud  recorrent la franja oriental de la península Ibèrica. No tinc cap interés de demostrar que és així, però no és casualitat que “San Isidro Labrador” se n’ocupe de l’interior peninsular.

Sé que tot el relat precedent no va a caure bé si és que arriba a gent creient del meu poble i voltants; inclús a altra gent no creient, però que a la seua marededéu que no la hi toquen que també els hi ha de supersticiosos. De fet, però, el plantejament del relat, com bé es pot veure-hi, naix d’una associació de idees que escalonadament m’han guiat fins este punt on em trobe al paire de treure conclusions no buscades des del principi o almenys això creia jo fins que els meus propis dubtes m’han forçat a reconsiderar si de cert ha estat tot una casual associació d’idees o ha estat tot el relat fruit d’una concatenació de causalitats en les quals jo he estat subjecte actiu. En el cas de ser això últim, resultaria que m’he deixat dur pel que tenia ganes de dir? Les conclusions a les que podria arribar serien simples apriorismes?

Ai!, fins l’empirisme més rebuscat no desdiu les meues sospites: un empirista com David Hume, per exemple, considera que la raó no és autònoma respecte al món i, per tant, com que la raó deriva d’una experiència que sempre és personal i subjectiva, sempre la raó estarà tocada de subjectivitat. Aleshores, què hi puc fer?. Deixem-ho córrer!

L’ALTRA QÜESTIÓ DE NOMS o les ardideses per treure’n profit





De què va açò, direu. Doncs m’explique: m’he imaginat que LIVPAO, com després explicaré, podria servir d’acrònim  per a parodiar el circumloqui amb què el PP i el PAR, a les Corts d’Aragó, amb l’oposició del PSOE, CHA i EU, van acordar canviar  la denominació de les variants dialectals del català que es parla a la «franja oriental d’Aragó», segons la qual cosa, per llei, el català ribagorçà, el català lleidatà i el valencià de transició, tots ells dins del grup del català nord-occidental, s’han de denominar comunament com a «LENGUA ARAGONESA PROPIA DEL ÁREA ORIENTAL» Es així: amb la catalanofòbia es pot arribar fins a extrems il·limitats per molt ridículs que resulten puix que, al capdavall, es tracta d’evitar nombrar la llengua catalana, amb les seues variants dialectals pel seu nom propi que li reconeix i atribueix la romanística..

 

 

Arran del termini establert per les dites Corts Aragoneses per designar aquest canvi de denominació lingüística, va sorgir inicialment a nivell popular, i periodístic posteriorment, l'acrònim LAPAO, per molt que el Govern aragonès assenyala que estos acrònims ni són oficials ni apareixen en el text de la llei i sosté que són inventats per l'oposició i pels sectors catalanistes amb caràcter irònic. Doncs sí, i no n’erren, però el despropòsit ha quedat establert així als nivells esmentats.

 

Tot això per allà dalt; i ara, per ací baix, assabentats de les intencions del grup parlamentari del PP respecte que el valencià procedeix del segle VI aC., cosa que ens ha permés parlar irònicament d’un impensable iber-valencià inveterat, m’ha dut a témer-me (dit retòricament) que els mateixos il·luminats inspiradors, arqueòlegs o forenses de tan irrisòria ridiculesa, s’adonen que podrien fer una cosa semblant al cas d’Aragó amb les variants dialectals del castellà de la nostra «franja occidental valenciana», fent-ne la secessió del castellà i denominar-les comunament, per llei si fóra el cas, com a «LENGUA IBER-VALENCIANA PROPIA DEL ÁREA OCCIDENTAL» que podria donar  peu, encara amb major ridiculesa que el cas aragonés, a l’acrònim LIVPAO.

 

Així que, amb semblant i justa ironia que en el cas d’Aragó, els castellanoparlants  d’eixa franja bé que se’n podrien riure, amb el forçat  acrònim, de la música i de qui la toca. Jo, per la meua part, demane dispenses si, amb la meua prevenció inversemblant, he molestat o s’ha sentit ofès algú d’aquelles terres del Racó d’Ademús, Alt Millars, Alt Palància, Els Serrans, Plana d’Utiel, Foia de Bunyol, Vall de Cofrents, Canal de Navarrés, Alt Vinalopó i Baix Segura. No ha estat eixa la meua intenció sinó ridiculitzar als remeiers pseudo-filòlegs que per ací , com bé se sap,tampoc en manquen.

Tanmateix, podem restar-ne tots tranquils i confiats:  és inconcebible una ocurrència tan asilvestrada, contra el castellà, al PP ni a cap altre partit o organització d’esforçats secessionistes del català, tot i que tots ells saben bé quins són els paràmetres amb què tractar la inqüestionable i inviolable identitat lingüística del castellà, malgrat les seues múltiples variants dialectals que van  des de ací fins allèn les  “amèriques” i, a més a més, universalitzat amb segell d’identitat  com a “Espanyol “ o "Spanish” i molt possiblement també com en Xinés (.西班牙人.).

Clar que tot açò últim  va de més: amb les llengües imperials no cap fer befa.ni anar-ne de bromes.. Les escissions (de bromes o de veres) s'apliquen a les llengües minoritàries, tot i obviant que, per minoritàries, no són menys dignes. 

I SI NO, VEGEU LA BÍBLIA

El títol em ve suggerit d’uns versos del poema «Noé», de Pere Quart, i també en rondineja pel cap com el final força determinant d’un aforisme de Joan Fuster. Faig ambdues referències només per deixar clar la poca originalitat meua a l’hora de trobar un títol per a este post i, per descomptat, sense ànim de què se entenga com a un exabrupte.

Feta eixa advertència, la qüestió és que rastrejant per Internet respecte l’evolució dels éssers vius, em sorprengué que una investigació apunta que la pèrdua de certs fragments d'ADN durant l'evolució pot ser la raó de què els homes no tinguen «osset» al penis, cosa que resulta estranya, tant més, perquè els primats mascles encara el necessiten per a emparellar-se i poder copular. Encuriosit, seguí rastrejant: el tal «osset» és, pròpiament dit, «l’os penià» o «bàcul» la funció del qual és permetre la cúpula en un emparellament sense l'excitació del membre viril i sols force la còpula amb la femella pel propi instint de procrear o incitat per la femella i/o per mostrar el seu domini sobre la femella o un presumpte rival.

Vulgues que no, la manca d’un os concret en els humans que té unes funcions sexuals encara en els primats com el goril·la o el ximpanzé, per exemple, fins i tot en els estruços i els ànecs, ha donat peu a pensar si la “costella” d’Adam – que devia faltar-li si ens atenem al relat bíblic – és una referència mítica a la constatació de la pèrdua o inexistència de l’os penià en els homínids. Això em dugué a confirmar que els mites són respostes que tradueixen els interrogants que un poble es fa a si mateix, en un determinat moment de la història i, per tant, podria ser que eixes respostes se correspongueren amb realitats constatades i explicades al nivell cultural d’un poble en un determinat context que s’amantés acríticament de generació en generació. De ser així – jo crec que en alguns casos serà així – pot resultar explicable que no tot en tots els mites és fantasia i llegenda sinó també constatació de fets reals mitificats. Els mitòlegs, semiòlegs, lingüistes i filòsofs, doncs, tenen la paraula

També la investigació científica a porta resultats que poden permetre la reinterpretació d’alguns mites. La pèrdua de 510 seqüències genètiques que estan presents en els ximpanzés i en altres animals, però que falten sorprenentment en el nostre ADN, fan pensar que la resposta a la pregunta de què ens fa humans potser residisca més en el que ens falta que en el que sí tenim, així que per la pèrdua de fragments genètics es pot explicar també per què determinades regions del cervell humà siguen molt més grans que les dels primats o que no disposem de bigots sensorials, com els gats, per a detectar els corrents d'aire o percebre les distàncies dels obstacles en la foscor.

Vist així, doncs, podria ser que el relat bíblic del Gènesi respecte la creació d’Eva amb una costella d’Adam, siga una constatació mitificada de la pèrdua o inexistència de l’os penià en els homínids. Segons alguns experts podria tractar-se d’un error de traducció o que el mot “costella” té en la llengua hebrea, en sentit figurat, significats de “taula”, “biga”, “puntal” o “columna”, és a dir, un element d'estructura o suport. Afegim-hi que l’os penià rep també el nom de “bàcul” en anatomia. I més encara: el fet que Déu reomplí amb carn el buit deixat per la “costella” extreta (Gen. 2,23) no manca qui ha volgut confirmar que podria ser una confirmació de la tesis creacionista  o, entés evolutivament, una mera constatació mitificada del “rafe perineal i escrotal”, línia o “sutura” que corre al llarg de l'òrgan reproductor masculí.

El que si que es podria extraure del relat bíblic, amb la reinterpretació de la ·”costella” d’Adam per “l’os penià” és la constatació que, en els aparellaments humans, el «coit» és més que una simple «còpula» i no necessàriament orientat exclusivament a la reproducció de l’espècie: sense l’esmentat «osset» és necessària la excitació sexual i tot allò que pose en disposició el que es necessari per a poder copular per part del mascle. M’enteneu, eh!

Amb això no pretenc posar en discussió cap creença – com podia ser la «creacionista» – sinó deixar entés que els avançaments i aportacions científiques poden permetre reinterpretacions dels mites des de diferents enfocaments des de l'antropologia, l'art o la religió, etc. Per exemple: ¿si la ciència afirma que el parent més llunyà dels humans és un microorganisme molt rar trobat en el «fang» del fons d'un llac a Noruega, podríem reinterpretar la creació d’Adam – feta de fang per la mà de Déu segons la Bíblia – com una constatació mítica, sostinguda de generació en generació, sobre l’origen del primer homínid?  També a Prometeu se li atribuís la creació dels homes modelant-los amb fang:

(Relleu romà del segle III dC.

Prometeu, creant els humans  M. Louvre)

  M’agradaria poder estendre’m més i fer semblants replantejaments i reinterpretacions d’altres mites, però no tinc prou base i per tant m’agradaria que la exposició que he fet s’entenguera com una prova en un sentit més ample i no reduït a les qüestions bíbliques plantejades pel descobriment de la manca de l’esmentat «osset». Existeixen, sense cap dubte, altres mites i llegendes, profans o religiosos, dels quals se podrà sustentar presumptament o científica que no tot en ells és imaginari o fictici sinó constatacions d’un poble, en uns contextes  determinats, de fets o successos reals.

 

De l’anterior plantejament i el que he resseguit al llarg d’este escrit, el problema rau en què encara hui existeixen persones, grups, sectes, religions i pobles que quan s’entrecreuen ciència i creences tot sol anar-se’n en orris, en el menys mal possible, puix que des de les pròpies creences i pressuposant un concepte de Déu, per a afirmar-lo o per a negar-lo, encara hui produeix repudis, persecucions, empresonaments, càstigs, lapidacions i, en els pitjors dels casos, condemnes de mort. Ara, amb tals consideracions, potser s’escauria millor canviar el títol de capçalera per aquests altres: I SI NO, VEGEU LA PREMSA o REPASSEU LA HISTÒRIA, repàs que jo he versionat i versificat així:

Nosaltres som aquells que un dia fórem

i del desesper férem l’esperança;

del final del camí, un nou principi

on l’esperit descansa.

Dels camins del passat guardem memòria,

caminant férem via per arreu:

tantes cruïlles, tants passos perduts,

fins trobar-nos amb Déu.

Vam esquinçar, llavors, el vel del temple

i, amb el Sancta Sanctorum descobert,

pararem a pensar de què sabíem

i què n’era de cert.

I al món vam dir les nostres veritats,

foren pel dret o foren a la inversa:

som semblança de Déu, no en som semblança;

l’Ésser és el No-Res, i viceversa.

Ens van prendre, aleshores, per heretges

carregats de dolosos anatemes;

alliberats, però, de rancis dogmes

prosseguirem els temes.

Pujarem, amb el fum de les fogueres,

per bruixots, nigromàntics, alquimistes

teòlegs, astrofísics o filòsofs,

al cel com a humanistes.

En aquest cel no hi ha rancors ni odis,

gaudim de llibertat de pensament

i així, els qui en el segle ens van jutjar

ací sanen la ment.

– No hi ha càstigs als qui s’arroguen drets?

─No els cau el pes de Déu com una llosa?

─ Del que us he dit, res no heu volgut entendre:

Déu és una altra cosa.

ENTRE MANS O ENTRE DENTS, LA LLENGUA

He dubtat si deixar escrit el títol simplement per a indicar com si anara a tractar d’una cosa que se té «entre mans» o si s’escauria millor – tractant-se de ‘LA LLENGUA’ – deixar-ho escrit per indicar allò que podem tenir «entre dents». Com hi vegeu, m’he decidit per ambdues perquè les dues reflecteixen la manera amb què la dreta valenciana tracta la nostra llengua a conveniència d'omplir el seu graner de vots: la ‘llengua’ «entre mans» per la manipulació amb que es tractada i la ‘llengua’ «entre dents» com a expressió del maltractament normatiu, oral i escrit, al qual sol ser sotmesa.

Amb bona voluntat, si només fóra una qüestió de controvèrsia, jo ho veuria així::

─Se pot estar (o no) d’acord amb el secessionisme lingüístic

─Se pot creure (o no) que el valencià no té res que veure amb el català 

─Se podria considerar (o no) si el català és un dialecte del valencià

Però amb eixos plantejaments, pot resultar:

─Que se pot estar (o no) d’acord amb l’autoritat acadèmica de les Universitats

─Que se pot creure (o no) que la qüestió no es simplement filològica

─Que se podria considerar (o no) que cal primar el criteri popularment arrelat

Posat així, s’ha vist que hi faltava el plantejament més solemne, per estrambòtic i voluntat desdenyosa:

─Que el valencià procedeix del segle VI abans de Crist.

Així, almenys, es considerat en una “proposició no de llei” presentada pel grup popular. Dita proposta de «tramitació especial d'urgència», encara no té fixat ple però és evident que forma part de l’estratègia del PP per a alimentar el seu l'electorat, de cara els comicis de 2015, i atreure’s els altres grups i formacions que emparen el secessionisme lingüístic

Tornem, doncs, al per què del TÍTOL anunciat: ENTRE MANS O ENTRE DENTS, LA LLENGUA com a eina del joc partidista contra el criteri de les universitats, de la romanística i, a més a més (fóra millor dir a major inri), contra el dictamen de la pròpia Acadèmia Valenciana de la Llengua, la institució de la Generalitat competent sobre el valencià que – com diu Jesús Civera en el «Levante-EMV» de despús-ahir, dia 20 de juny – “és la que va rendir assossec a esta prestidigitadora societat, d'ànims flamejants [...] per a refredar els brots bojos secessionistes i marginar-los cap als afores del sistema.” Ara, però, pel contrari, en les hores electorals mes baixes del PP, és el moment de retroalimentar-se jugant amb la llengua i amb el poble.

Com ja tinc dit en este blog que la qüestió de la llengua comuna pròpia d’uns territoris de l'antiga Corona d'Aragó és «més que una qüestió de noms», acabe amb dos sonets que deixen de manifest, al meu paréixer, el desvari que com te escrit Marc Antoni d’Orellana:

“e començà tot açò,

ja va per a tres-cents anys”

Els dos sonets formen part d’un recull inèdit que el tinc titulat com a “Plec de Greuges”,

A) En este faig com resseguir el joc del secessionisme:

Del català, passe al valencià,
com a manlleus: germà, cosí i veí;
cap, mans i peus; neu, pluja, aigua i vi;
– Espill? – mirall, com diuen per allà.

I a l’inrevés, del valencià fi
al català: ocell, moixó i pardal;
all, nap i col; llet, sucre, oli i sal;
–Mirall? – espill, com ho diguem ací.

Al mallorquí, li prenc préstec corrent:
oncle i nebot, pare i fill, avi i nét;
– Xiquet? –al·lot, infant, noi i vailet.

I tot mesclat, per no perdre’m cap dret:
roig i vermell, ca i gos, blat i forment;
–Garbí? – llebeig, si saps d’on bufa el vent.

---------------------------------------------------

B) En este, malgrat les aparences, voldria mostrar la voluntat de concòrdia que ens manca:

Damunt del cor, caigué el llos acerat
del fort punyal i l’espasa estrangera
i l’esbufec d’una estranya bandera
i el lis, esquer, d’enganyosa amistat.

Del devessall de llàgrimes i fúria
ens ha romàs, boirosa, la memòria.
I tant se val, ens reescrivim la història:
negre és el blanc; la claredat, foscúria.

A l’alt penell, discutim l’àvol vent:
tramuntanal – diuen uns – du la mort;
i altres creiem que ens occeix el ponent.

¿Qui adverarà aquests desoris nostres?
Lluny del conflent, l’acord albire tort
bescanviant, dels enemics, els rostres.