La data del dia m’ha fet recordar que el pròxim 30 de
Juliol, a Sueca i a molts altres pobles, es celebra la festivitat dels
Benissants de la Pedra. I mira per on, això m’ha dut a fer una cosa que feia
dies em rondinejava pel cap: comprovar si encara romandria arxivat, a facebook,
un sonet original meu que feia temps hi havia transcrit com a comentari a una
foto de la Muntanyeta dels Sants. Em posí a buscar imatges a l’àlbum de
“Suecans pel món”, on l’havia deixat transcrit i – curiositat satisfeta – heu-lo
ací, el sonet:
En la marjal, alçant-te en la planura
tens tot l’encant d’un peny escadusser
i així et volem, com feta a mig fer
puix que, així i tot, encara et sobra altura.
Pujant-te al cim, el nostre esguard escampes
de nord a sud, d’oest a est, i és prou...
el panorama estés en cercle ens clou,
amb cel i terra units, belles estampes:
al fred d’hivern, la marjal erma i seca;
a primavera, plena de verdor;
i, al ple d’estiu, com l’arrossar rebeca;
en la tardor, illot ets d’una mar
o un vaixell que fa port a Sueca
quan tot, de nou, comença a començar.
Amb el sonet enganxat en esta pagina, em vingué a la
memòria que en els gojos als Benissants de la Pedra, es cantava – i supose que
seguirà encara cantant-se – una tornada
que alguna gent hi canviava una paraula per justament la contrària, un poc per
ignorància i un molt – crec jo – per la costum, en aquells temps, en algunes
litúrgies, de cantar i resar de rutina en llatí sense saber-ne ni un mos.
La tornada
original era:
“guardad los campos de piedra,
Abdón i Senén, sagrados.”
Contràriament, la trabucada:
”llenad (sic) los campos de piedra,
Abdón i Senén, sagrados.
Jo, que he segut escolanet, podria donar fe d’això
personalment, però en certa ocasió, molt de temps després, hi van haver
persones que m’ho corroboraren. La qüestió és que això em dugué a seguir
rastrejant per Internet per buscar eixos gojos per tal d’assegurar-me respecte
la versió original i me’n trobi quatre:
− Dos, amb idèntic text en diferents edicions, com el que
jo sabia cantar.
− Uns, que jo desconeixia totalment, titulats “Nuevos
gozos”, amb text diferent amb
els anteriors i la següent tornada:
“Guardad
los campos labrados,
Mártires Senén y Abdón.”
En estos, inclús se fa al·lusió als ullals de NA MOLINS
que, sens dubte, és més que un topònim:
De
Na-Molins en su loma
erigió
bello santuario,
y os
colocó en su sagrario
con
la reliquias de Roma:
y
apenas tormenta asoma,
pide
con fe protección [...]
− Uns altres també diferents als anteriors i el text en
valencià, amb la següent tornada:
“Supliquem-vos humilment,
sigueu
nostres advocats.”
En tots ells es narra la història d’estos Sants Patrons
canònics de la ciutat de Sueca, protectors de les collites i, per extensió,
dels suplicants que confien ser-ne afavorits.
Tot això em dugué a indagar sobre la vida d’estos personatges
i resulta que en realitat d’ells se sap molt poc i malament: no se sap, per
exemple, ni si foren nobles perses o simples treballadors portuaris; la seua hagiografia
no apareix fins tres segles després del seus martiris, segons la passio de sant Policroni i, encara més
tard, en el segle XIII, la “Llegenda
daurada” de Vorágine, que va servir de font literària als Gojos que en
honor d'aquests Màrtirs se segueixen entonant, en multitud de temples catòlics, amb molta llegenda que
damunt es contradiu amb dades reals dels personatges que s'hi citen. Així i
tot, l’Església segueix conservant-los litúrgicament als llocs a on s’han
mantingut tradicionalment, tot i que la dita passio que es llegia en l'ofici de matines del *Breviari” ha
desaparegut des de la simplificació de rúbriques, portada a terme l'any 1956,
per la Sagrada Congregació de Ritus. Ens quedem, doncs, entre la llegenda fantàstica
i les creences dels qui s’emparen sota la seua protecció.
La fe dels suecans encomanant l’emparament de les
collites als Benissants de la Pedra, em feu recordar que també les tenen
encomanades a la Verge de Sales, com queda evident en la següent estrofa de
l’himne tradicional, no sé si també oficial:
“Si
la tempestad furiosa
al
labrador amenaza,
vuestro
brazo la rechaza
con su fuerza prodigiosa.”
 |
| Ermita de la Mare de Déu de Sales a Viladecans |
Sí que resulta coincident que la festivitat de la Mare de
Déu de Sales, a Sueca i Viladecans, es celebra el 8 de setembre, seguint el
costum de celebrar aquest dia les festivitats de les que s’anomenen “marededéus
trobades”, és a dir les advocacions de la Mare de Déu de les quals es
desconeix l’origen i segons la tradició, van ser trobades misteriosament i
miraculosa; per altra part, coincidint eixes
festes setembrines – com ho evoca Vicent Ferri al seu “Bestiolari” – amb l’antic
culte a la fecunditat de la “deessa mare” o la Pachamama dels indis precolombins com a
personificacions de la generositat de la Terra.
Una enorme discrepància si que resulta dels següents
fets: Andreu Sales feu la troballa de la imatge de la Verge el 14 de febrer de
1361 segons la tradició local; en canvi, a Viladecans, com ja he apuntat abans
i ara amb més concreció, ja en el 1141 hi ha documentació de l’església, que
fou ermita i també santuari, de Santa Maria de Sales. ¿Què hi ha, doncs, de
llegenda en tot això? Algú podria objectar, innocentment o amb molta malícia, el
que fa al noms puix que als gojos de Viladecans és titulada com a “Mare de Déu
de Salas”; això, però, seria una altra manera de perdre el temps posant-nos a discutir
de fonètica per la diferència dialectal entre la parla de Viladecans i la parla
de Sueca, tot i que algun presumpte lector, amb fòbia catalanista, vulga pensar que no es tracta de fonètica sinó, com d’altres casos
s’ha dit, d’usurpació per molt que els fets neguen tals cohonestacions.
Què hi ha, doncs, de llegenda en tot això, torne a
repetir. ¿Fins a quin punt són creïbles ambdues hagiologies de tan venerades
imatges? La tradició dels Benissants de la Pedra ve des de Roma, passant per Arlés-sur-Tech
i davalla cap a Catalunya i el País Valencià. Igualment, atenent la cronologia,
¿la devoció a la Verge de Sales ve també des de Catalunya a vall o es tractaria
d’un cas –del qual no hi ha ninguna constància – semblant a la veneració que es
fa a El Puntal? Es “SALES” un topònim o un patronímic? De fet, hi ha unes famílies
a Sueca que s’atribueixen el parentesc, (llegendari, o no) amb Andreu Sales i se consideren descendents d’aquell llaurador
al qual se li atribueix la troballa miraculosa. ¿Podria tractar-se, doncs, de
dos advocacions distintes a la Mare de Déu però amb idèntics noms com ocorre
amb els noms de molts sants? Si fos així la distinció estaria, doncs, en
considerar el mot de ”SALES” com un topònim a Viladecans i un patronímic a
Sueca – clar! – però crec que hi pot haver base per a dubtar-ne: podria ser-ne paradigma
la translació de la devoció als sants Abdó i Senén que des de Roma, passant per
Arlés-sur-Tech, arriba fins ací i més al sud recorrent la franja oriental de la península Ibèrica. No tinc cap interés de demostrar que és així, però no és casualitat que
“San Isidro Labrador” se n’ocupe de l’interior peninsular.
Sé que tot el relat precedent no va a caure bé si és que
arriba a gent creient del meu poble i voltants; inclús a altra gent no creient,
però que a la seua marededéu que no
la hi toquen que també els hi ha de supersticiosos. De fet, però, el
plantejament del relat, com bé es pot veure-hi, naix d’una associació de idees
que escalonadament m’han guiat fins este punt on em trobe al paire de treure conclusions
no buscades des del principi o almenys això creia jo fins que els meus propis
dubtes m’han forçat a reconsiderar si de cert ha estat tot una casual associació
d’idees o ha estat tot el relat fruit d’una concatenació de causalitats en les
quals jo he estat subjecte actiu. En el cas de ser això últim, resultaria que
m’he deixat dur pel que tenia ganes de dir? Les conclusions a les que podria
arribar serien simples apriorismes?
Ai!, fins l’empirisme més rebuscat no desdiu les meues
sospites: un empirista com David Hume, per exemple, considera que la raó no és
autònoma respecte al món i, per tant, com que la raó deriva d’una experiència
que sempre és personal i subjectiva, sempre la raó estarà tocada de
subjectivitat. Aleshores, què hi puc fer?. Deixem-ho córrer!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada