L’ALTRA QÜESTIÓ DE NOMS o les ardideses per treure’n profit





De què va açò, direu. Doncs m’explique: m’he imaginat que LIVPAO, com després explicaré, podria servir d’acrònim  per a parodiar el circumloqui amb què el PP i el PAR, a les Corts d’Aragó, amb l’oposició del PSOE, CHA i EU, van acordar canviar  la denominació de les variants dialectals del català que es parla a la «franja oriental d’Aragó», segons la qual cosa, per llei, el català ribagorçà, el català lleidatà i el valencià de transició, tots ells dins del grup del català nord-occidental, s’han de denominar comunament com a «LENGUA ARAGONESA PROPIA DEL ÁREA ORIENTAL» Es així: amb la catalanofòbia es pot arribar fins a extrems il·limitats per molt ridículs que resulten puix que, al capdavall, es tracta d’evitar nombrar la llengua catalana, amb les seues variants dialectals pel seu nom propi que li reconeix i atribueix la romanística..

 

 

Arran del termini establert per les dites Corts Aragoneses per designar aquest canvi de denominació lingüística, va sorgir inicialment a nivell popular, i periodístic posteriorment, l'acrònim LAPAO, per molt que el Govern aragonès assenyala que estos acrònims ni són oficials ni apareixen en el text de la llei i sosté que són inventats per l'oposició i pels sectors catalanistes amb caràcter irònic. Doncs sí, i no n’erren, però el despropòsit ha quedat establert així als nivells esmentats.

 

Tot això per allà dalt; i ara, per ací baix, assabentats de les intencions del grup parlamentari del PP respecte que el valencià procedeix del segle VI aC., cosa que ens ha permés parlar irònicament d’un impensable iber-valencià inveterat, m’ha dut a témer-me (dit retòricament) que els mateixos il·luminats inspiradors, arqueòlegs o forenses de tan irrisòria ridiculesa, s’adonen que podrien fer una cosa semblant al cas d’Aragó amb les variants dialectals del castellà de la nostra «franja occidental valenciana», fent-ne la secessió del castellà i denominar-les comunament, per llei si fóra el cas, com a «LENGUA IBER-VALENCIANA PROPIA DEL ÁREA OCCIDENTAL» que podria donar  peu, encara amb major ridiculesa que el cas aragonés, a l’acrònim LIVPAO.

 

Així que, amb semblant i justa ironia que en el cas d’Aragó, els castellanoparlants  d’eixa franja bé que se’n podrien riure, amb el forçat  acrònim, de la música i de qui la toca. Jo, per la meua part, demane dispenses si, amb la meua prevenció inversemblant, he molestat o s’ha sentit ofès algú d’aquelles terres del Racó d’Ademús, Alt Millars, Alt Palància, Els Serrans, Plana d’Utiel, Foia de Bunyol, Vall de Cofrents, Canal de Navarrés, Alt Vinalopó i Baix Segura. No ha estat eixa la meua intenció sinó ridiculitzar als remeiers pseudo-filòlegs que per ací , com bé se sap,tampoc en manquen.

Tanmateix, podem restar-ne tots tranquils i confiats:  és inconcebible una ocurrència tan asilvestrada, contra el castellà, al PP ni a cap altre partit o organització d’esforçats secessionistes del català, tot i que tots ells saben bé quins són els paràmetres amb què tractar la inqüestionable i inviolable identitat lingüística del castellà, malgrat les seues múltiples variants dialectals que van  des de ací fins allèn les  “amèriques” i, a més a més, universalitzat amb segell d’identitat  com a “Espanyol “ o "Spanish” i molt possiblement també com en Xinés (.西班牙人.).

Clar que tot açò últim  va de més: amb les llengües imperials no cap fer befa.ni anar-ne de bromes.. Les escissions (de bromes o de veres) s'apliquen a les llengües minoritàries, tot i obviant que, per minoritàries, no són menys dignes. 

I SI NO, VEGEU LA BÍBLIA

El títol em ve suggerit d’uns versos del poema «Noé», de Pere Quart, i també en rondineja pel cap com el final força determinant d’un aforisme de Joan Fuster. Faig ambdues referències només per deixar clar la poca originalitat meua a l’hora de trobar un títol per a este post i, per descomptat, sense ànim de què se entenga com a un exabrupte.

Feta eixa advertència, la qüestió és que rastrejant per Internet respecte l’evolució dels éssers vius, em sorprengué que una investigació apunta que la pèrdua de certs fragments d'ADN durant l'evolució pot ser la raó de què els homes no tinguen «osset» al penis, cosa que resulta estranya, tant més, perquè els primats mascles encara el necessiten per a emparellar-se i poder copular. Encuriosit, seguí rastrejant: el tal «osset» és, pròpiament dit, «l’os penià» o «bàcul» la funció del qual és permetre la cúpula en un emparellament sense l'excitació del membre viril i sols force la còpula amb la femella pel propi instint de procrear o incitat per la femella i/o per mostrar el seu domini sobre la femella o un presumpte rival.

Vulgues que no, la manca d’un os concret en els humans que té unes funcions sexuals encara en els primats com el goril·la o el ximpanzé, per exemple, fins i tot en els estruços i els ànecs, ha donat peu a pensar si la “costella” d’Adam – que devia faltar-li si ens atenem al relat bíblic – és una referència mítica a la constatació de la pèrdua o inexistència de l’os penià en els homínids. Això em dugué a confirmar que els mites són respostes que tradueixen els interrogants que un poble es fa a si mateix, en un determinat moment de la història i, per tant, podria ser que eixes respostes se correspongueren amb realitats constatades i explicades al nivell cultural d’un poble en un determinat context que s’amantés acríticament de generació en generació. De ser així – jo crec que en alguns casos serà així – pot resultar explicable que no tot en tots els mites és fantasia i llegenda sinó també constatació de fets reals mitificats. Els mitòlegs, semiòlegs, lingüistes i filòsofs, doncs, tenen la paraula

També la investigació científica a porta resultats que poden permetre la reinterpretació d’alguns mites. La pèrdua de 510 seqüències genètiques que estan presents en els ximpanzés i en altres animals, però que falten sorprenentment en el nostre ADN, fan pensar que la resposta a la pregunta de què ens fa humans potser residisca més en el que ens falta que en el que sí tenim, així que per la pèrdua de fragments genètics es pot explicar també per què determinades regions del cervell humà siguen molt més grans que les dels primats o que no disposem de bigots sensorials, com els gats, per a detectar els corrents d'aire o percebre les distàncies dels obstacles en la foscor.

Vist així, doncs, podria ser que el relat bíblic del Gènesi respecte la creació d’Eva amb una costella d’Adam, siga una constatació mitificada de la pèrdua o inexistència de l’os penià en els homínids. Segons alguns experts podria tractar-se d’un error de traducció o que el mot “costella” té en la llengua hebrea, en sentit figurat, significats de “taula”, “biga”, “puntal” o “columna”, és a dir, un element d'estructura o suport. Afegim-hi que l’os penià rep també el nom de “bàcul” en anatomia. I més encara: el fet que Déu reomplí amb carn el buit deixat per la “costella” extreta (Gen. 2,23) no manca qui ha volgut confirmar que podria ser una confirmació de la tesis creacionista  o, entés evolutivament, una mera constatació mitificada del “rafe perineal i escrotal”, línia o “sutura” que corre al llarg de l'òrgan reproductor masculí.

El que si que es podria extraure del relat bíblic, amb la reinterpretació de la ·”costella” d’Adam per “l’os penià” és la constatació que, en els aparellaments humans, el «coit» és més que una simple «còpula» i no necessàriament orientat exclusivament a la reproducció de l’espècie: sense l’esmentat «osset» és necessària la excitació sexual i tot allò que pose en disposició el que es necessari per a poder copular per part del mascle. M’enteneu, eh!

Amb això no pretenc posar en discussió cap creença – com podia ser la «creacionista» – sinó deixar entés que els avançaments i aportacions científiques poden permetre reinterpretacions dels mites des de diferents enfocaments des de l'antropologia, l'art o la religió, etc. Per exemple: ¿si la ciència afirma que el parent més llunyà dels humans és un microorganisme molt rar trobat en el «fang» del fons d'un llac a Noruega, podríem reinterpretar la creació d’Adam – feta de fang per la mà de Déu segons la Bíblia – com una constatació mítica, sostinguda de generació en generació, sobre l’origen del primer homínid?  També a Prometeu se li atribuís la creació dels homes modelant-los amb fang:

(Relleu romà del segle III dC.

Prometeu, creant els humans  M. Louvre)

  M’agradaria poder estendre’m més i fer semblants replantejaments i reinterpretacions d’altres mites, però no tinc prou base i per tant m’agradaria que la exposició que he fet s’entenguera com una prova en un sentit més ample i no reduït a les qüestions bíbliques plantejades pel descobriment de la manca de l’esmentat «osset». Existeixen, sense cap dubte, altres mites i llegendes, profans o religiosos, dels quals se podrà sustentar presumptament o científica que no tot en ells és imaginari o fictici sinó constatacions d’un poble, en uns contextes  determinats, de fets o successos reals.

 

De l’anterior plantejament i el que he resseguit al llarg d’este escrit, el problema rau en què encara hui existeixen persones, grups, sectes, religions i pobles que quan s’entrecreuen ciència i creences tot sol anar-se’n en orris, en el menys mal possible, puix que des de les pròpies creences i pressuposant un concepte de Déu, per a afirmar-lo o per a negar-lo, encara hui produeix repudis, persecucions, empresonaments, càstigs, lapidacions i, en els pitjors dels casos, condemnes de mort. Ara, amb tals consideracions, potser s’escauria millor canviar el títol de capçalera per aquests altres: I SI NO, VEGEU LA PREMSA o REPASSEU LA HISTÒRIA, repàs que jo he versionat i versificat així:

Nosaltres som aquells que un dia fórem

i del desesper férem l’esperança;

del final del camí, un nou principi

on l’esperit descansa.

Dels camins del passat guardem memòria,

caminant férem via per arreu:

tantes cruïlles, tants passos perduts,

fins trobar-nos amb Déu.

Vam esquinçar, llavors, el vel del temple

i, amb el Sancta Sanctorum descobert,

pararem a pensar de què sabíem

i què n’era de cert.

I al món vam dir les nostres veritats,

foren pel dret o foren a la inversa:

som semblança de Déu, no en som semblança;

l’Ésser és el No-Res, i viceversa.

Ens van prendre, aleshores, per heretges

carregats de dolosos anatemes;

alliberats, però, de rancis dogmes

prosseguirem els temes.

Pujarem, amb el fum de les fogueres,

per bruixots, nigromàntics, alquimistes

teòlegs, astrofísics o filòsofs,

al cel com a humanistes.

En aquest cel no hi ha rancors ni odis,

gaudim de llibertat de pensament

i així, els qui en el segle ens van jutjar

ací sanen la ment.

– No hi ha càstigs als qui s’arroguen drets?

─No els cau el pes de Déu com una llosa?

─ Del que us he dit, res no heu volgut entendre:

Déu és una altra cosa.

MÉS QUE UNA QÜESTIÓ DE NOMS

Escrivia Joan Fuster en “QÜESTIÓ DE NOMS", la dificultat que suposa estendre i aplicar el mot “català” més enllà dels límits de la Catalunya estricta per l’ús restrictiu amb què s’aplica al principat i pel refús a la subordinació amb què sol entendre’s en altres àrees lingüístiques de la llengua comuna. A més d’això, Fuster anava més allà del simple plantejament d’una “qüestió de noms” com a problema filològic, sinó també per la dificultat de la no acceptació del terme com a gentilici d’identitat, tal i com per a ell ser valencians és la nostra forma de ser catalans.

Deixant a banda tot el que eixa “qüestió de noms” ha suposat de “graner de vots” per a la dreta valenciana ja des del temps de l’UCD que pogué traure’n partit i tot el que encara hui implica d’enfrontaments fervorosos a favor i en contra de la dita “qüestió”, jo sempre he estat comprensiu pel rebuig que es puga fer, de bona fe, al plantejament fusterià puix que reconec que pot resultar sorprenent a molts valencians – com em passà a mi i a molts altres, en un primer moment – de manera semblant com en “El burgés gentilhome”, de Molière, “monsieur Jourdain” s’assabentà de la diferència que existeix entre VERS i PROSA.

Ací reproduïsc eixa part de l’acte II, escena VI.

─JOURDAIN:  Llavors, quan dic: «Nicolaua, porta'm les sabatilles i el capell de dormir», parle en prosa?

─PROFESSOR DE FILOSOFIA:   Sí, senyor.

─JOURDAIN:   A fe, meua! Més de quaranta anys fa que m'expresse en prosa sense jo saber-ho.

Semblantment, doncs, bromes a part, per a molts seria: “A fe, meua! Tota la vida parlant català (o sent-ne) sense jo assabentar-me’n”.

Amb tot això, el que vull plantejar ací és que tota eixa problemàtica, com dic en el títol, és MÉS QUE UNA QÜESTIÓ DE NOMS perquè rere la sorpresa no hi ha hagut un debat raonable des de la RENAIXENÇA ( i si l’hagut mai no s’ha acabat bé si no n'estic mal informat) sinó que el que hi ha és un“forofisme”, inclús sobrepassant-lo com uns autèntics “hooligans”, el que caldria que fóra una confrontació raonable que ha passat de ser acadèmica a ser qüestió d’exaltació de les pròpies conviccions i desitjos, com passa en els esports i particularment en el futbol, com a qualsevol li haja pogut passar alguna vegada:

“És molt possible que el baló

havia traspassat la línia de banda,

però el jove que seia al meu costat

– per suposat, un seguidor de l’altre equip,

tan animós pels seus com jo pels meus–

deia que sí; i jo que no,

civilitzadament i amb molt respecte,

i no ho vam aclarir.

Tot i que ens vam atendre a bones,

jo vaig seguir pensant

que els àrbitres van sempre contra els nostres

i és molt possible que el baló

havia traspassat la línia de banda.”

La “qüestió de noms” arriba fins a tal punt que en un viatge que vaig fer a Eivissa, estant parlant amb un cambrer se me va ocórrer dir-li:

─ Mire, jo parlant valencià i vosté mallorquí, ens estem entenent bé.

─ De mallorquí res, eh!. Eivissenc! ─ fou la seua resposta.

Jo, per no fer més barret, ho deixí passar però em quedí amb ganes de constar-li:

─”Pues” jo, si anem així, li diria que parle en suecà.

És així perquè entenc que tota la “qüestió de noms” ha quedat subsumida en un “totum revolutum” amb tots els entrebanc possibles per tal d’impedir cap aclariment per diferenciar els tres problemes essencials que podrien ser l’objecte de discussió perfectament diferenciats un dels altres:

1. La integració de les variants lingüístiques d’un mateixa llengua, com ocorre en el castellà, en l’anglés i en tantes altres llengües.

2. El nom identitari per al conjunt de les distintes variants, com ocorre als hispanoparlants i angloparlants per exemple.

3. La conveniència o no d’un projecte de constitució política dels pobles i gents d’un mateix domini històric, lingüístic i/o cultural com ocorre en qualsevol projecte d’unificació voluntària, com ara mateix s’està constituint la Unió Europea com a supraestat.

Tot el que no siga discutir separadament sobre això de manara raonable, sense mesclar els temes abans de ser aclarits, entenc que són “bufes de pato”.

El que no hem cap dubte i entenc que per al poble valencià és veritablement irrenunciable, ho expresse versificat simbòlicament com a base unitària del que som i ens pot ajudar, pese a qui pese, a EIXIR-NOS-EN DEL MARASME.

Amb l’espasa punxant t’assenyalà

el Conqueridor i et posseí sa descendència.

Amb l’espasa punxant fores marcada.

Fou un devot casament, una promesa

de nous fruits i de glòria.

Amb el bàcul pastoral a la mà

et va beneir un arquebisbe bigotut.

Per l’espasa i la creu fores salvada

i aquells gents, parlant l’algaravia,

es feien creus, de llunes.

Gent d’enllà del teu nord, amb els seus fòtils,

ací va acampar assentant drets patriarcals:

fores terra lliurada als drets d’herència.

Els hereus t’assumiren agraïts

de tan gran privilegi.

Arribaren, però, temps dels garlaires

emboirant-te amb uns nyec-nyecs immemorables

i van fer que et rendires a la gleva.

Els nous reis et van fer serva i no filla,

oblidant els teus límits.

Com bé saps, unes guerres fratricides

et deixaren òrfena dels teus drets imperibles.

De soca-rel volgueren desfigurar-te,

abatuda per fills i estranys –digueren –

“por justo derecho de conquista”.