El títol em ve suggerit d’uns versos del poema «Noé», de
Pere Quart, i també en rondineja pel cap com el final força determinant d’un aforisme
de Joan Fuster. Faig ambdues referències només per deixar clar la poca
originalitat meua a l’hora de trobar un títol per a este post i, per
descomptat, sense ànim de què se entenga com a un exabrupte.
Feta eixa advertència, la qüestió és que rastrejant per
Internet respecte l’evolució dels éssers vius, em sorprengué que una
investigació apunta que la pèrdua de certs fragments d'ADN durant l'evolució
pot ser la raó de què els homes no tinguen «osset» al penis, cosa que resulta
estranya, tant més, perquè els primats mascles encara el necessiten per a
emparellar-se i poder copular. Encuriosit, seguí rastrejant: el tal «osset» és,
pròpiament dit, «l’os penià» o «bàcul» la funció del qual és permetre la cúpula
en un emparellament sense l'excitació del membre viril i sols force la còpula
amb la femella pel propi instint de procrear o incitat per la femella i/o per mostrar el seu domini sobre la
femella o un presumpte rival.
Vulgues que no, la manca d’un os concret en els humans
que té unes funcions sexuals encara en els primats com el goril·la o el ximpanzé,
per exemple, fins i tot en els estruços i els ànecs, ha donat peu a pensar si
la “costella” d’Adam – que devia faltar-li si ens atenem al relat bíblic – és
una referència mítica a la constatació de la pèrdua o inexistència de l’os
penià en els homínids. Això em dugué a confirmar que els mites són respostes que tradueixen els interrogants que un poble es fa a si mateix, en un
determinat moment de la història i, per tant, podria ser que eixes respostes se
correspongueren amb realitats constatades i explicades al nivell cultural d’un poble
en un determinat context que s’amantés acríticament de generació en generació.
De ser així – jo crec que en alguns casos serà així – pot resultar explicable
que no tot en tots els mites és fantasia i llegenda sinó també constatació de
fets reals mitificats. Els mitòlegs, semiòlegs, lingüistes i filòsofs, doncs, tenen la
paraula
També la investigació científica a porta resultats que
poden permetre la reinterpretació d’alguns mites. La pèrdua de 510 seqüències
genètiques que estan presents en els ximpanzés i en altres animals, però que falten
sorprenentment en el nostre ADN, fan pensar que la resposta a la pregunta de
què ens fa humans potser residisca més en el que ens falta que en el que sí tenim,
així que per la pèrdua de fragments genètics es pot explicar també per què determinades
regions del cervell humà siguen molt més grans que les dels primats o que no
disposem de bigots sensorials, com els gats, per a detectar els corrents d'aire
o percebre les distàncies dels obstacles en la foscor.
Vist així, doncs, podria ser que el relat bíblic del
Gènesi respecte la creació d’Eva amb una costella d’Adam, siga una constatació mitificada de la pèrdua o inexistència de l’os penià en els homínids. Segons alguns experts
podria tractar-se d’un error de traducció o que el mot “costella” té en la llengua
hebrea, en sentit figurat, significats de “taula”, “biga”, “puntal” o
“columna”, és a dir, un element d'estructura o suport. Afegim-hi que l’os penià
rep també el nom de “bàcul” en anatomia. I més encara: el fet que Déu reomplí
amb carn el buit deixat per la “costella” extreta (Gen. 2,23) no manca qui ha volgut confirmar que podria ser una confirmació de la tesis creacionista o, entés evolutivament, una mera constatació mitificada del “rafe perineal i escrotal”, línia o “sutura” que corre al
llarg de l'òrgan reproductor masculí.
El que si que es podria extraure del relat bíblic, amb la
reinterpretació de la ·”costella” d’Adam per “l’os penià” és la constatació que,
en els aparellaments humans, el «coit» és més que una simple «còpula» i no
necessàriament orientat exclusivament a la reproducció de l’espècie: sense l’esmentat
«osset» és necessària la excitació sexual i tot allò que pose en disposició el
que es necessari per a poder copular per part del mascle. M’enteneu, eh!
Amb això no pretenc posar en discussió cap creença – com
podia ser la «creacionista» – sinó deixar entés que els avançaments i
aportacions científiques poden permetre reinterpretacions dels mites des de
diferents enfocaments des de l'antropologia, l'art o la religió, etc. Per
exemple: ¿si la ciència afirma que el parent més llunyà dels humans és un microorganisme
molt rar trobat en el «fang» del fons d'un llac a Noruega, podríem
reinterpretar la creació d’Adam – feta de fang per la mà de Déu segons la
Bíblia – com una constatació mítica, sostinguda de generació en generació,
sobre l’origen del primer homínid? També a Prometeu
se li atribuís la creació dels homes modelant-los amb fang:
(Relleu romà del segle III dC.
Prometeu, creant els humans M. Louvre)
M’agradaria poder estendre’m més i fer semblants replantejaments i reinterpretacions d’altres mites, però no tinc prou base i per tant m’agradaria que la exposició que he fet s’entenguera com una prova en un sentit més ample i no reduït a les qüestions bíbliques plantejades pel descobriment de la manca de l’esmentat «osset». Existeixen, sense cap dubte, altres mites i llegendes, profans o religiosos, dels quals se podrà sustentar presumptament o científica que no tot en ells és imaginari o fictici sinó constatacions d’un poble, en uns contextes determinats, de fets o successos reals.
De l’anterior plantejament i el que he resseguit al llarg
d’este escrit, el problema rau en què encara hui existeixen persones, grups,
sectes, religions i pobles que quan s’entrecreuen ciència i creences tot sol anar-se’n
en orris, en el menys mal possible, puix que des de les pròpies creences i pressuposant un concepte de Déu,
per a afirmar-lo o per a negar-lo, encara hui produeix repudis, persecucions,
empresonaments, càstigs, lapidacions i, en els pitjors dels casos, condemnes de
mort. Ara, amb tals consideracions, potser s’escauria millor canviar el títol de
capçalera per aquests altres: I SI NO, VEGEU LA PREMSA o REPASSEU LA HISTÒRIA,
repàs que jo he versionat i versificat així:
Nosaltres som aquells que un
dia fórem
i del desesper férem
l’esperança;
del final del camí, un nou principi
on l’esperit descansa.
Dels camins del passat guardem
memòria,
caminant férem via per arreu:
tantes cruïlles, tants passos
perduts,
fins trobar-nos amb Déu.
Vam esquinçar, llavors, el vel
del temple
i, amb el Sancta Sanctorum
descobert,
pararem a pensar de què sabíem
i què n’era de cert.
I al món vam dir les nostres
veritats,
foren pel dret o foren a la
inversa:
som semblança de Déu, no en som
semblança;
l’Ésser és el No-Res, i
viceversa.
Ens van prendre, aleshores, per
heretges
carregats de dolosos anatemes;
alliberats, però, de rancis
dogmes
prosseguirem els temes.
Pujarem, amb el fum de les
fogueres,
per bruixots, nigromàntics,
alquimistes
teòlegs, astrofísics o
filòsofs,
al cel com a humanistes.
En aquest cel no hi ha rancors
ni odis,
gaudim de llibertat de
pensament
i així, els qui en el segle ens
van jutjar
ací sanen la ment.
– No hi ha càstigs als qui
s’arroguen drets?
─No els cau el pes de Déu com
una llosa?
─ Del que us he dit, res no heu volgut entendre:
Déu és una altra cosa.
