dimarts, 3 de setembre de 2013

NOTES A PEU DE PÀGINA


Imagtge, autor :Sam Weber
bibliopoemes.blogspot.com.es

Cantava Édith Piaf “La Vie en rose”;
Yves Montand “Les Feuilles Mortes”;
“Ne me quitte pas”, Jacques Brel;
“Et maintenant”, Gilbert Bécaud.
Juliette Greco i Brassens, amb llurs cançons,
ens arboraven flamejant les torxes
de la bohèmia existencialista
i de la troba anarquitzant i inconformista.
I tot això en francés que a penes enteníem
amb el rudimentari del batxillerat.
Quelcom, mentre, hi anava canviant...

Oíem l’Elvis Presley i “The Beatles”
amb els seus “rock and roll” tan  trepidants
i aquells seus moviments tan espasmòdics
que els seus epígons n’abusaven més.
Amb el “country” i el folk, Bob Dylan
i Joan Baez, i amb el món dels hippys,
ens permeteren divisar un nou futur
més desitjat que possible, efímer i psicodèlic.
I tot això en anglés que a penes enteníem
amb el rudimentari del batxillerat.
Quelcom, mentre, hi anava canviant...

Anaven engrescats, Khrusxov i Kennedy,
en una guerra freda molt més que metafòrica;
al Vietnam, els Estats Units s’aferrissaven
atacant amb napalm i agent taronja.
Fidel Castro i el “Che Guevara”, subversius,
trastocaven els plans de dictadors nefands
i de l’establishment, pro ianqui, caribeny i andí;
a De Gaulle, li florí un maig francés.
I mentre tant, en la litúrgia catòlica
encara perdurava el llatí de missa i olla.
Quelcom, però, hi anava canviant...

I Luther King lluitant pels drets civils dels negres,
i el peu al fre d’aquell Concili Vaticà prometedor,
i aquell Vietnam en flames paoroses,
i la gran matança a la plaça de les Tres Cultures
i, a Praga, aquella primavera exigua i tardorenca,
amb l’esquerra política desavinguda i distreta,
foren moments que alimentaren la cançó protesta
de cantautors amb fam de pau i poesia.
Cantaren Setze Jutges clar i català;
“Diguem no”, va cridar Raimon al vent.
Quelcom, però, hi anava canviant...

Nelson Mandela s’enfrontava a l’apartheid.
Hi hagué el fet aquell, a Cuba, dels míssils russos
i la coexistència pacífica fou brot d’esperança.
¿Qui pot saber qui va matar John Kennedy,
ni qui matà qui va matar John Kennedy?
¿De cert, sabem qui va matar el “Che Guevara”?
Cantava Violeta Parra “Gracias a la vida”,
i Víctor Jara “Te recuerdo Amanda”
i esperançat, John Lennon, “Imagine”.
Neil Armstrong havia ja petjat la Lluna.
Quelcom, potser, hi anava canviant...

Cantava “El himno a la alegría”; Miguel Ríos
Ana Belén i Víctor Manuel cantaven
per forjar un nou ordre social fratern;
també Sabina, iconoclasta, i el Serrat bonhomiós.
I a Xile assassinaren Salvador Allende
i el cantant Víctor Jara uns sicaris uniformats;
Puig Antich fou executat a garrot vil, a Barcelona;
quan el franquisme feia ja les últimes alenades;
John Lennon fou assassinat a Nova York
I persistent, cantava, Lluís Llach, “L’estaca”.
Quelcom, potser, hi anava canviant...

L’assassinat de Martin Luther King
fructificà amb els drets civils del negres;
la Perestroika de Mihail Gorbachov
marcà el fracàs del comunisme soviètic;
per a més mal que bé, Estats Units,
unilateralment, copà el lideratge universal;
hi hagué, a Tienamen, aquella altra gran matança;
caigué el mur de Berlín a manotades;
finalment fou alliberat Nelson Mandela.
A Pinochet, Sting cantava“Ellas danzan solas”.
Quelcom, malgrat, hi anava canviant...

Quan semblava que el món arribaria a ser
 – com solem dir – com una basa d’oli
perquè així ho apuntaven els pronòstics,
amb aquelles raneres últimes de cant del cigne
del segle XX i un món globalitzat,
hi arriba el messiànic George Walker Bush,
amb els Balcans encesos com un gran polvorí,
i s’universalitza el terrorisme més fanàtic,
i el desarrelament de gents i pobles famolencs.
Serrat i Ana Belén cantaven “Se equivocó la paloma”.
Quelcom, malgrat, hi anava canviant...

Heu, fins ací, els mots de l’esperança insatisfeta:
mentre, però, potser, malgrat, quelcom...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada