 |
| Il·lustració de <enpositivo.com> |
La frase de títol la vaig extreure d’una entrevista, en
EL PAÍS (24-08-2001 ),
a Adela Cortina, catedràtica de filosofia de la Universitat de València, segons
la cita periodística. Conserve encara el comentari que hi vaig fer aleshores com
a reflexió personal i que he mantés inèdit fins ara en un recull que anomene
"FRASES SOLTES". Si hui la trac a relluir, després de dotze anys i escaig, és
perquè s’avé tant pel que té de vigència com – en compte del que calia i
convenia avançar – pel retrocés encontra del desitjat DESAFIAMENT PERQUÈ L’ÈTICA
ARRIBE AL PODER.
A propòsit, doncs, d’aquella frase reflexionava que veritablement
ÈTICA i PODER són dos conceptes que en la pràctica no s’avenen massa bé. El
poder, entens, en el seu sentit extens, tant polític com econòmic, ambdós sobretot,
però també el que s’ostenta en cotes més elementals i quotidianes. I no
precisament per ser, en sí mateix, antagònics, que necessàriament no tenen per
què ser-ho, sinó perquè des del poder –els poders – es sol tendir a oblidar o,
si més no, a manipular a conveniència els principis ètics que haurien de
regir-lo amb la pretensió – dit de manera florentina – de què el fi justifique
els mitjans.
Per pròpia experiència, sé de l’honradesa de molts
polítics; però també del camí obert que la política ofereix excessivament
planer als qui hi arriben per aprofitar-se’n; també de la permissivitat ètica
en el món dels negocis, com la tendència d’abusar del poder en tantes altres
esferes de la societat. I, tot això, no sempre mal vist per tothom i, inclús,
justificat o justificable perquè al poder – allà on es trobe – sempre se li
presumeix un cert estatus d’exempció ètica comprensible per mor d’un béns més
generals, tot i amb el risc de deixar oberts els badalls de la prepotència i de
la corrupció que manifesten clarament el divorci entre l’ètica i el poder.
Per tant, compte! És fàcil entendre que el desafiament
cal dirigir-lo exclusivament contra tots aquells que ostenten i/o gaudeixen
d’alguna mena de poder, obviant que aquests són un reflex d’una societat que
genera prepotents i corruptes, a distints nivells, amb una certa aquiescència
generalitzada segons qui siga el corrupte, el corruptor o de quina manera ens
afecte la corrupció i la prepotència. Massa vegades la denúncia contra la
corrupció del poder no és fa per ètica – encara que aquesta en siga l’excusa –
sinó perquè hom se sent massa directament perjudicat o, com ocorre en el món de
la política i dels negocis, per exigències de l’estratègia electoral o per la
competitivitat del mercat. Es diu que “si
vols saber hom qui és, dóna-li poder i diners” i, dit així, no és pretén donar
per cert que en resultarà una honrada i boníssima persona presumptament sinó
tot el contrari: que tothom és corrupte a nivell de les seues possibilitats i,
tant més, quan més i millors ocasions es puguen abastar per a seguir enganyant,
si és el cas, la pròpia consciència. En altres paraules: si diguérem d’un
qualsevol que és un “furtagallines”, probablement acceptaríem, sense més
predicaments, que no és més lladre perquè no pot ser-ne o que les seues
capacitats de robatori arriben fins eixe nivell. I, de “furtagallines”, n’hi ha
de moltes menes en tots els nivells de la societat i, massa vegades, consentits
en la mesura que resulten beneficiosos o no en som perjudicats directament o
inderecta.
Sembla, doncs, que la idea imperant i que cal véncer és
que tothom, gairebé, és quelcom corrupte i, potser, per això, tothom n’és, més
o menys, amb una comprensible laxitud. El desafiament, repetisc, no hauria d’entendres
únicament contra aquells que puguen ostentar poder més o menys oficiós sinó
front la mateixa societat que els promou, o els consent, o els sofreix amb
resignació. Aconseguir, doncs, una societat èticament més sana i menys puritana
seria el veritable desafiament: una societat menys hipòcrita en la qual els
valors ètics foren uns valors assumits per convicció. Clar que això no
s’aconseguirà exclusivament amb predicaments ni amb creuades de “moralina”, de
la qual tothom n’ha pres de sobres. L’home és un ser amb necessitats,
individuals o de clan, que fa el possible per satisfer-les i, inclús, de fer
més aprovisionaments de recursos dels que necessita: l’egoisme i tots els
“egos” perversos són un problema moral, però no gens menys un problema d’educació
sinó de salut mental i, com se sap, la salut depén d’una complexitat de causes
entre les quals alguna cosa tenen que veure els gens. Les persones no som roïnes
innatament com sembla que estic deixant entendre, però tampoc bones com creia Rousseau,
i probablement Marx amb el convenciment que en tota eixa dialèctica hi ha una
evidència clara: l’assumpció de valors ètics per la societat – o almenys, el
respecte – guarda una certa progressió respecte a les millores en les
condicions de vida dels individus i en el progressiu assoliment de drets polítics
i socials cosa que ja intuïen aquelles utopies socials i que en el marxisme
s’entenia que es culminaria amb la fi de la dictadura del proletariat en
assolir una societat igualitària. Certament la societat ens perverteix i
nosaltres la pervertim, però també la millorem i la societat ens millora, però
el desafiament del segle, doncs, no es pot deixar a l’atzar de “conversions
humanitàries” o de “bondats transgèniques”.
Crec, sincerament, que no és eixe el camí del
desafiament; de fet, es pot dir que tothom i, fins i tot, la societat més sana
és èticament vulnerable. Erich Froom, per exemple, ja assenyalava, en “La por a la llibertat”, que els
mecanismes del feixisme segueixen latents en els individus d’una societat
democràtica com la dels Estats Units i, per extensió, en qualsevol altra: el
feixisme entens com a qüestió psiquiàtrica, més que política. ¿Llavors, com
aconseguir eixa societat tan idealitzada, tant èticament i políticament correcta
que faça possible que l’ètica arribe al poder?
Fins ara, les utopies socials han assenyalat camins que
han estat impossibles de dur a terme per les raons apuntades i per moltes
altres que no és el cas analitzar ara, inclús la més científica de totes,
almenys amb pretensions més realistes i aplicables, el marxisme, ha fracassat de manera
plena o quasi, en mans de la partitocràcia, allà on s’ha dut o s’ha volgut dur
a cap i no sols pels entrebancs de les potencialitats adverses del capitalisme:
corruptes i corrupteles les hi ha de tots els colors. Així i tot, si fins ara s’ha
avançat, com no podia se d’altra manera, per l’inconformisme dels explotats
front als explotadors, dels indigents front als rics, dels humils contra els
poderosos, dels oprimits contra els opressors, ens convé tenir en compte que la síntesi del salt
qualitatiu entre PODER i ÈTICA és aconseguir que aquell siga el garant
universal dels valors ètics que ens humanitzen i dels drets polítics, cívics,
socials i econòmics que, assumits individualment per majoria, estiguen
salvaguardats pels controls que nosaltres mateix ens imposem. La democràcia és
això, un pacte i no el succedani de corrupteles que sofrim amb pretensions de
considerar-les insuperables i consubstancials a la política i al poder
econòmic.
S’escau ara preguntar-nos pel que ens afecta: com es possible
que els rics a costes de l’erari públic seguisquen enriquint-se; que els
corruptes i corruptors campen a pler; que front a les corrupcions siguen els jutges, amb unes o
altres excuses, els expedientats o corren el rics de ser-ne;
que, a major inri, polítics corruptes declarats o presumptes puguen mantenir
els seus addictes, els seus partidaris i, pitjor de tot, la seua clientela...
Caldrà, doncs, seguir mantenir i enfortir encara més el
desafiament d’este segle recentment estrenat perquè confiar en la solidaritat
dels poderosos és perdre el temps; en la bondat dels humils, també.
.jpg)
