 |
“Els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món;
el que cal és transformar-lo”. Karl Marx
Eixe compàs d’espera al que em referisc en el títol és una al·lusió a l’estancament forçat amb què el neoliberalisme pretén mantenir el sistema capitalista com a única via transitable en un món llastrat perquè les vies alternatives per fer-lo igualitari i just no puguen desenvolupar-se. No em referisc tant al silenci que pot suposar un compàs d’espera simbòlic sinó a la pretensió de tenir alienada la societat civil i controlar – seguint el símil – tant la música com a qui la interpreta.
Per a trencar el silenci que imposa eixe compàs d'espera, el temps és l’aliat que sempre tenim al nostre davant, però cal tenir en compte que també el temps, com qualsevol material d’un sol ús, és d’usar i tirar: se’ns presenta com un escenari de portes obertes que van tancant-se si no hem pogut o no hem volgut mantenir-les obertes, tot i que se’n presentaran altres que ens obriran altres camins en una cruïlla on hem de seguir elegint quin camí prendre. El temps, doncs, ens dóna la oportunitat d’obrar i fer allò que ens sentim concernits como puga ser – si ens atenem a la frase d’encapçalament – tractar de comprendre el món o transformar-lo. Ambdues alternatives, al meu entendre, no són incompatibles; de fet, jo sent la necessitat de comprendre aquest món on he vingut a parar sense saber com – és un dir, clar! – i això no em lleva de sentir-me concernit i compromés per un món com el que m’ha tocat viure i que, sens dubte, necessita que el transformem per fer-lo més just. Amb tot, contra una filosòfica interpretació del món merament cognoscitiva, cal una nova filosofia històrica que no interprete la història retrospectivament, si no que l'enfoque cap al futur, de manera que el home puga trobar el seu ser veritable. Fora d’això, el temps s’esvaís a mesura que passa i convertit en passat és un no-res – bufes de pato, diria jo – en descarregar en el bagul de la memòria els records d’allò viscut, o siga: tot allò que –per deixar-ho simplificat – podem trobar cadascú de nosaltres com feu Marcel Proust ‘À la recherche du temps perdu’.
No és, doncs, el temps passat en sí mateix, sentit com a guany o pèrdua, el que convindria que ens preocupara sinó el present que anem escrivint en les pàgines que ens ofereix el futur d’este present del qual som subjectes actius si no és que ens hem deixat dur pel desengany o la rutina anodina i que, en tot cas, amb contrapesos en la consciència, pot interpel·lar-nos parafrasejant la pregunta de Jahvé, en el relat bíblic, a Caín: ─ On són els teus germans?
Això és: ─On són? A vegades la distància que ens separa és curta, altres vegades és de milers de kilòmetres, però la pregunta es manté en peu i la resposta sovint és la indiferència i en el millor dels casos la compassió o la caritat, i no la justícia com caldria que fóra.
Seguiran els filòsofs interpretant el món, al capdavall és la seua feina, i molts de nosaltres tractant de comprendre’l, però... El ben cert és que la transformació desitjada roman en eixe compàs d’espera que s’allarga massa, tot i que segueix en peu la famosa frase de Karl Marx amb què he encapçalat este escrit i jo la vull glossar ací, a la meua manera, per deixar en evidència i servisca d'advertiment als qui tenen les regnes del poder que els permet mantenir en alt este llarg...
Per a trencar el silenci que imposa eixe compàs d'espera, el temps és l’aliat que sempre tenim al nostre davant, però cal tenir en compte que també el temps, com qualsevol material d’un sol ús, és d’usar i tirar: se’ns presenta com un escenari de portes obertes que van tancant-se si no hem pogut o no hem volgut mantenir-les obertes, tot i que se’n presentaran altres que ens obriran altres camins en una cruïlla on hem de seguir elegint quin camí prendre. El temps, doncs, ens dóna la oportunitat d’obrar i fer allò que ens sentim concernits como puga ser – si ens atenem a la frase d’encapçalament – tractar de comprendre el món o transformar-lo. Ambdues alternatives, al meu entendre, no són incompatibles; de fet, jo sent la necessitat de comprendre aquest món on he vingut a parar sense saber com – és un dir, clar! – i això no em lleva de sentir-me concernit i compromés per un món com el que m’ha tocat viure i que, sens dubte, necessita que el transformem per fer-lo més just. Amb tot, contra una filosòfica interpretació del món merament cognoscitiva, cal una nova filosofia històrica que no interprete la història retrospectivament, si no que l'enfoque cap al futur, de manera que el home puga trobar el seu ser veritable. Fora d’això, el temps s’esvaís a mesura que passa i convertit en passat és un no-res – bufes de pato, diria jo – en descarregar en el bagul de la memòria els records d’allò viscut, o siga: tot allò que –per deixar-ho simplificat – podem trobar cadascú de nosaltres com feu Marcel Proust ‘À la recherche du temps perdu’.
No és, doncs, el temps passat en sí mateix, sentit com a guany o pèrdua, el que convindria que ens preocupara sinó el present que anem escrivint en les pàgines que ens ofereix el futur d’este present del qual som subjectes actius si no és que ens hem deixat dur pel desengany o la rutina anodina i que, en tot cas, amb contrapesos en la consciència, pot interpel·lar-nos parafrasejant la pregunta de Jahvé, en el relat bíblic, a Caín: ─ On són els teus germans?
Això és: ─On són? A vegades la distància que ens separa és curta, altres vegades és de milers de kilòmetres, però la pregunta es manté en peu i la resposta sovint és la indiferència i en el millor dels casos la compassió o la caritat, i no la justícia com caldria que fóra.
Seguiran els filòsofs interpretant el món, al capdavall és la seua feina, i molts de nosaltres tractant de comprendre’l, però... El ben cert és que la transformació desitjada roman en eixe compàs d’espera que s’allarga massa, tot i que segueix en peu la famosa frase de Karl Marx amb què he encapçalat este escrit i jo la vull glossar ací, a la meua manera, per deixar en evidència i servisca d'advertiment als qui tenen les regnes del poder que els permet mantenir en alt este llarg...
COMPÀS D’ESPERA:
Frenat, d’arrel, el moviment de lluita
per una unificada classe obrera,
la revolució en compàs d’espera
madurarà talment com cau la fruita.
Com de la mar al riu puja la truita,
un dia arribarà la primavera;
mentre, en tres quarts del món, hom desespera
i, al benestant, la gent poc se n’acuita:
Contra els alts caps, per lliure i sense vènies,
manifestacions heterogènies,
els percacen d’Anàs a Caifàs.
I a les entranyes van creixent les tènies
parasitàries dels odis, cas
que aconsella que es tanque aqueix compàs.
Frenat, d’arrel, el moviment de lluita
per una unificada classe obrera,
la revolució en compàs d’espera
madurarà talment com cau la fruita.
Com de la mar al riu puja la truita,
un dia arribarà la primavera;
mentre, en tres quarts del món, hom desespera
i, al benestant, la gent poc se n’acuita:
Contra els alts caps, per lliure i sense vènies,
manifestacions heterogènies,
els percacen d’Anàs a Caifàs.
I a les entranyes van creixent les tènies
parasitàries dels odis, cas
que aconsella que es tanque aqueix compàs.
