RESIGNATS, NO: SER O NO SER.

Fa temps vaig fer uns versos ironitzant sobre les “rentes per càpita” amb què el capitalisme ens iguala amb un repartiment fictici dels bens que certament ens igualarien si, de fet, es fera el repartiment pel qual, segons el referit índex econòmic, n’eixiríem a ”tants caps, tants barrets”. La realitat és altra: l’acumulació de bens va sempre a plegar-se a les mateixes mans. L’única renta comuna que ens surt a “tant per hom” és la mínima expressió del “ser o no ser” shakespearià: resignar-se o indignar-se, eixa és la qüestió en adonar-nos de COM PER LES FACÈCIES DE LES ESTADÍSTIQUES ES PODEN CONVERTIR LES QÜESTIONS ONTOLÒGIQUES EN PROBLEMES ARITMÈTICS.

 

Tu ets aquell que vius dins del nombre;

que ets nombre, vaja!

Per tant,

has assolit una renta per càpita prou estimable

i que et permet:

dubtar,

cobejar

i viure;

dormir,

morir

i, fins i tot, ressuscitar.

A més a més,

tens opció a menjar i posseir qualsevol artefacte,

o bé d’equip

si és que el flux com el reflux dels sumands

no et priven del repartiment que et correspon

 – segons t’han dit – “per càpita”.