Jugàvem al cucut
en el parc, entre
els arbres i les frondes;
a casa, entre els
mobles
o en qualsevol
indret que permetera
que no poguera
descobrir-te
el que tenia el
torn de recercar.
Evidentment el nom
del joc
ve perquè els
amagats cridàvem
imitant al cucut:
cu-cut!, cu-cut!,
igual com fa
aquesta au,
en primavera i a
l’estiu,
deixant-se oir i
tan difícil
de saber on s’amaga:
cu-cut!, cu-cut!
és que és
considerada au parasitària
pels ornitòlegs:
pon un ou en nius
d’altres ocells
restant-ne un
a la niuada perquè
coven el seu
que naixerà abans
que els altres
i als quals
expulsarà del niu
com a amo i senyor:
cu-cut!, cu-cut!
Aqueix és el cucut
comú,
perquè el cucut
reial no expulsa els altres ous;
però tant se li’n
dóna,
el seu pollet s’hi
farà senyor i amo
mentre els
autòctons moriran de fam:
cu-cut!, cu-cut!
amb prou encert,
la paràbola del
cucut:
ens hem fet grans,
però...
el món té tants
amagatalls
i tants replecs les
consciències
que altrament, si
fa no fa, seguim jugant
al mateix joc.
Altrament, sí!,
imitant al cucut,
menys innocents
o més perversament
i amb prou
coneixement de causa:
cu-cut!, cu-cut!
