dijous, 29 de setembre del 2016

MOLENT EL CAFÉ






Tinc arreplegat (i ara m’apròpie) un titular o una frase, no ho recorde bé, del professor Lledó que traduït al valencià diria: “I Zaratustra parla per nassos”(“Y Zaratustra habló por narices”. Emilio Lledó, professor d’Història de la Filosofia. EL PAÍS, 24-08-01). Salvant les distàncies, així em passa a mi després d’un llarg buit en “Pol-Ceguera”, el meu bloc, un tant perplex per la situació política que estem vivint.

Escric com a exmilitant, simpatitzant i votant del PSPV (PSOE).

¿Però què volen els Barons, que governe Rajoy a costes de suportar-li la corrupció en la que es troba envoltat el PP pels condemnats i investigats fins a hui per la justícia, més els corruptes que un dia rere l’altre hi afegeixen i publiquen els mitjans de comunicació? ¿I en nom de què, de la governabilitat? Això volen? ¿I no hi veuen que això suposaria donar-li txeques en blanc en forma d’una visible submissió a l’estat de coses actuals? Però quina governabilitat es eixa? Es cert que les eleccions ve guanyant-les el PP i, per tant, té dret a governar si aconsegueix el suports necessaris però... ¿poden arribar-li, directament o indirecta, eixos suports necessaris de part del PSOE? ¿Pot el PSOE acceptar una governabilitat continuada de Rajoy que si tinguera vergonya ja se n’hauria d’haver anat a casa, acompanyat d’alguns dels seus, ni que fóra per les seues pròpies paraules reproduïbles en hemeroteques i videoteques?
Per la meua part, els meus respectes als votants del PP, tot i que no se n’adonen (és una forma plausible de dir-ho) com ens afecta el seu vot a la majoria que n’estem enfrontats i disposats a no mantenir a Rajoy. Allà ells... però el PSOE no pot – no deu – acceptar una governabilitat que ens ha dut a fer més rics als rics i on hem arribat amb la corrupció ran les orelles. ¿És això el que els Barons li demanen a Pedro Sánchez en nom d’Espanya? De quina Espanya... ¿la de Rato, la de Rita, la submisa als criteris vergonyosos del imperant capitalisme actual cada vegada més exigent contra els més desfavorits?

(Un incís: és cert que la corrupció no ha estat, ni és, exclusiva del PP puix que de fet està afectant a totes les institucions de l‘Estat, però no és menys cert que el PP no ha sabut ni ha volgut tallar-la ni al seu si ni al defora).

¿Però que volen els Barons i els seus concomitants...? Aguanta Pedro i òbrit’t a les possibilitats d’un govern de progrés malgrat que ho tens molt difícil pel espai estret que t’han deixat els teus mateixos front als “independentistes” i els altres que, com “Podemos”, estan pel Referèndum: per una banda, els “barons” sobreposant la integritat d’Espanya als interessos dels pobles que hui la integren; per l’altra, els “independentistes” agarrats al “ara o mai” o “ara és el moment”.
Ho apuntava hui mateix Iceta en el Parlament Català i ja ha estat contestat negativament per Puigdemont al qual li demanava l’esforç de posposar el Referèndum. Seria una sortida? No sé, el ben cert és que el PSOE esborrà dels seus principis, originàriament, si no n'estic errat, el dret d’autodeterminació en algun moment de la transició espanyola, no ho recorde ara bé, per contribuir i dur avant eixe procés sense sospites nacionalistes. El ben cert és que des d’aleshores, a tot el que arriba és a admetre un Estat Confederat – crec que sense massa convicció – i, segons sembla, sense possibilitats de recobrar “el reconeixement del dret d’autodeterminació a les nacionalitats i pobles d’Espanya”  que la Federació Socialista Catalana (PSOE) tenia pactada amb el PSC i socialistes independents en el denominat PACTE d’ABRIL de 1977 amb l’objectiu de configurar una “Candidatura d’Unitat Socialista" de cara les eleccions del juny d'aquell any. Per ací, doncs, no hi ha sortida ara per ara i, mentrestant, els Barons ofegant a Pedro Sánchez que, al meu paréixer, amb encerts i errors, ha estat fins ara on calia estar bàsicament: NO ÉS NO. La guerra i la vida impossible li l’han feta els qui caldria esperar, per història i pels llocs que ocupen, que foren més equànimes i no anar, com han anat, a la desfeta sense més miraments com s'està veient.
Com diu Iñaki Gabilondo (cite de memòria) el “partit socialista es mantindrà per socialista, però la destrossa ja està feta". No se si les extralimitacions dels oponents, dins del mateix partit, cal buscar-les simplement en la lluita interna pel poder o, inclús,  paga la pena d'anar  més enllà sospitant de possibles interessos privats o privatius que tinguen alguns i temen perdre’ls: per exemple, les portes giratòries segueixen funcionant? Compte, que els partits emergents, C’s i Podemos, amb els quals poden obrir-se espais de governabilitat, particularment amb Podemos, estan per la llavor de suprimir-les.
Aguanta, Pedro: NO ÉS NO, seguix buscant les possibilitats d'un govern de progrés i si Rajoy vol governar que siga perquè li donen suport els seus, els addictes, els acomodaticis i els que temen perdre els seus privilegis. També – per què, no dir-ho? – les persones de bona fe que supose que també les hi haurà, però no per la governabilitat, com diuen els Barons del PSOE, que ja ens la coneguem ben bé i sabem de què va.
 






divendres, 8 de maig del 2015

Estrofes de desolació cívica a manera de tanka





Com fa l’aranya
teixint les teranyines,
els prebost del món
escampen les seues xàrcies.
Atrapats, doncs, ens volen.

Lladres de coll blanc,
corruptors assedegats
de corruptibles.
Els escons del parlament
poden ser bancs de pesca.
 
Banquers corruptes
pignoren els drets i bens
a compte nostre:
com àngels de la mort,
ens lliuren els balanços.

Adoneu-vos-en:
la salut i el benestar,
comptabilitzen
com a guanys o pèrdues
del capital financer.

Atur laboral:
fent cua espectacular,
homes i dones
passant com a xitxarres
pidolant a un formiguer.

Els desdonaments
il·legítims ofeguen
amb legalitat.
La semàntica no entén
de sorres movedisses.

Mines criminals
sembrades en la sorra:
compàs d’espera.
Infants jugant al futbol,
la sorra els empolsega.

Els governs miren
de gaidó les màfies
que fan negoci
prometent millor vida.
Qui respon dels qui hi moren?

Per ser immigrants
resulten sospitosos;
pel color, la pell
ens fa estranys més que distints.
Les fronteres amb tòpics.

Dels espècimens
“homo sapiens” de l’odi:
els maltractadors,
xenòfobs i racistes
homòfobs i masclistes.

Pensament únic:
al dictat d’un dictador.
Amb punts i seguit,
hi ha molts pobles sotmesos,
ningun altre n’és exempt.

De bon de veres,
en la democràcia,
els vers enemics
assenyalen la Lluna
perquè ens fixem en el dit.

No renegueu mai
de la democràcia:
és el major bé
a pesar que les urnes
traguen sense papil·les.

Malgrat tot això,
no és una quimera
que humanament
podem véncer amb empeny
tantes desolacions


divendres, 24 d’octubre del 2014

HAIKUS DEL TEMPS INEXORABLE


Galls delerosos
ens enfilen els dies
amb quiquiriquics.

Descorfolle el temps
amb el pas de les hores,
els ulls em ploren.


Les oronelles
porten la primavera
i se l’enduen.

Un Sol radiant
i la mar que s’entrega
al vent de ponent.

Romandran els fruits
quan despenge l’autumne
les fulles mortes.

Blancors de l’hivern
pintaran als alts cimals
neus perpètues

El rodet del temps
desdebana esperances
d’ametlers en flor.

Impertorbable,
la boca negra del temps
s’engul els dies

Cançons de bressol
on fui l’amo del carrer
ara em desdonen.

Amb llum d’un fanal
o d’una simple espelma.
m’hauré d’afermar.

dimarts, 21 d’octubre del 2014

DICOTOMIES AFORÍSTIQUES: drets i deures








Com que la memòria és selectiva, no és d’estranyar que tinguem molt a compte els nostres drets mentre que ens és molt fàcil oblidar els nostres deures.
Els drets els reclamen sempre, però els deures solem assumir-los quan ens veiem forçats o ens ho reclama la nostra pròpia consciència que sovint sol mostrar-se molt laxa en aquest menester.
Els deures semblen només una manera d’explicitar les obligacions dels altres respecte els nostres drets: una redundància, vaja!
Els drets, si no es conquisten, s’atorguen o es demanen, però sempre resulten ser més un atorgament que una demanda al moment de reclamar-los.
Mirant-ho bé, la naturalesa no sap res de drets, només de deures. I així de malament ens tracta quan ens saltem les seues lleis
El nounat no plora quan té fam perquè reclama cap dret o exigisca cap deure. És més simple que tot això: és que té fam. Apliquem-ho, doncs, als pobles que la patixen com a una qüestió injusta abans de tractar-ho com a drets seus o com a deures nostres.
En certes circumstàncies, les disquisicions entre drets i deures són pures entelèquies.
La llei suprema de la naturalesa és la llei del més fort, precisament és per això que la humanitzem i ens humanitzem esmenant-li la plana quan reglamentem drets i deures.
El dret a la vida i el deure de morir no són termes correlatius. Morir també és un dret que alguns s’empenyen, a vegades, en entrebancar-lo.
Se’ns demostra diàriament pels avanços de la robòtica i els béns que ens proporciona: l’afany de perfecció ja arriba ara a tractar de fer robots sensibles, inclús amb sentiments i, per tant, abans de fer-hi tard, no estaria de sobra proclamar els drets i deures dels robots.
Paraula d’egòlatra: com que sé quins són els meus drets, no cal que em digueu quines són les vostres obligacions.
Alguns drets tenen prevalença sobre altres. Però no se’n fieu massa, a vegades només és qüestió de la posició social dels individus.
Paraula d’egocèntric: dels meus drets me’n preocupe jo que dels meus deures ja se’n preocuparan el altres.
Si la llei suprema de la naturalesa és la llei del més fort, i ho és per a millorar-se a sí mateixa, és evident que parlar de drets i deures és un fet convencional. Rousseau, doncs, tenia raó amb tot allò del contracte social; obviament,  sense oblidar-me de la lletra petita que hi ha en tot tipus de contractes.
Potser el progrés moral siga això: concertar la llei suprema de la naturalesa i els nostres convencionalismes en matèria de drets i deures perquè aquella siga més justa, cosa que sembla no tenir-ho previst.