D’AIXÒ i D’ALLÒ, AÇÒ ALTRE...

  No seré jo qui em pose a discutir si els refranys contenen allò que diem SAVIESA POPULAR, com per exemple quan afirmem “no hi ha mal que per bé no vinga” amb què hom intenta inferir uns béns dels mals que ocorren atzarosament com si, de manera verificable, poguérem dir que “d’això i d’allò, açò altre...” Amb tot, és inevitable, en molts casos, reconéixer les evidències amb què la dita saviesa popular hi roman incrustada i, fins i tot, hi són plausibles les certeses dels continguts premonitoris que s’hi propalen. Aplicant, doncs, al refrany citat anteriorment com a exemple de què certs mals o simples successos són antecedents més causals que no casuals dels béns que hom creu que se’n deriven, qui podrà negar el revifament del “republicanisme” per mor del cas Urdangarín? Mira que l’ha feta bona este xicot, per als monàrquics històrics o joancarlistes, posant al dia – sense proposar-ho, clar! – el debat monarquia/república. Així que bé s’escauria dir que els seus negocis malparats han derivat, pel seu status reial que no per plebeu, en un detriment de la institució monàrquica i, correlativament, pel bons auspicis del republicanisme que ja es trobava en hores altes a causa de l’actual crisi.

No menys favorable o desfavorable, segons com es mire pels afectats, n’ha estat l’accident del rei en la cèlebre cacera a Botswana i les revelades relacions amistoses amb la princesa Corina que, tot i el penediment públic del rei, no han contribuït ha millorar el preament decaigut a les enquestes després de tots eixos reials successos.

– Doncs l’hem feta bona! – poden dir els monàrquics més o menys recalcitrants veient com s’ha afavorit la causa republicana amb tot això i, d’afegit, per la entredita imputació de la infant Cristina en el cas Nóos que inclús, pel tractament jurídic d’eixe afer, s’està posant en dubte el principi de igualtat de tots, nobles o plebeus, davant la llei i donant peu al descens del prestigi monàrquic en favor d’una pretesa institucionalització republicana. Ho siga: “No hi ha mal que per bé no vinga”, també s’escauria dir.

I més, “d’això i d’allò, açò altre...”, també poden servir d’exemple els següents fets malgrat que resulten un tant forçats però no per això menys reals.

L’altra nit, en TVE – provocant un cert escàndol pel ressó del mal gust implícit en la notícia– s’animava als aturats a resar per a fer front a la crisi. "Acostar-se a un altar pot calmar l'ansietat per la falta de treball o pel temor a perdre’l" comentava la presentadora recolzant-se en opinions, segons va dir, "de psicòlegs". Prèviament, el seu company assegurava que el negoci de la cereria és un dels més resistents i que ha millorat des que va començar la crisi perquè "cada vegada més catòlics posen ciris als seus sants". Ho vegeu? D’un mal, un bé. particularment per als fabricants i venedors de ciris, com també per a un posible augment de recapte a les capses de les almoines parroquials i qui sap si també una creueta més “ X TANTOS” a l’IRPF feta com a promesa. En tot això, els més desesperançats segons l’al·ludit noticiari televisiu, encara que no hi traguen cap benefici material, hi poden trobar, si fóra el cas, un reconfortant bàlsam. Vergonyós!

I despús-ahir mateix, una notícia als mitjans de comunicació referida a que han apujat les renúncies a les herències un 130 % per no poder els hereus fer-se càrrec, a causa de la crisi, dels deutes endossats, pot afavorir el predicament contra els drets d’herència i estimular la institucionalització de la igualtat d’oportunitats des del bressol. Clar que sense que una cosa lleve l’altra, jo preferiria més que es resolguera, abans de res, la crisi.

En fi, si voleu podeu seguir comprovant amb altres exemples que té de cert si, com a principi general de la casuística popular, afirme que  “d’això i d’allò, açò altre”, és bastant verificable i fins i tot, en aquest temps que ens ha tocat viure, comprovar com dels mals de molts n’han resultat molts béns per a molts pocs com s’ha demostrat, en part, gràcies – perdò! – a la malaurada crisi devastadora que ens afecta.  Clar que, en este cas,  els  mals els han fet sobrevindre a drede i servit-nos-els, fent com qui no fa, en gelat.

FINS A QUAN? FINS A ON?

    Done com a cosa certa que la CRISI ECONÒMICA d’inici i derivada en CRISI SOCIAL com a resultes d’aquella, tenen origen en el món abstracte de les altes finances que, en concret, és el dels alts financers que són, en definitiva, els que decideixen – jo diria que a voluntat – els finals de cicles econòmics i el començament d’uns cicles nous i, pel que sembla, són els que resulten ser-ne els majors beneficiats. Entre cicle i cicle  – sistèmics, diuen – , com si es tractara d’una llei natural, ens trobem amb crisis que enriqueixen uns (pocs!) i empobreixen altres (molts!) que malcoren, empobreixen i resten a punt perquè comencen, de bell nou, un nou cicle.

La premsa hui ha destacat que “el BBVA ha disparat al 72 % els seus beneficis després de la venda d'actius a Espanya i Mèxic.” Entenc molt poc d’economia i no puc parlar de la legitimat de tals operacions, però això no lleva que m’alarme quan la notícia dóna a conéixer els beneficis aconseguits per una entitat bancària concreta com el BBVA, en este cas, com podria assenyalar-se qualsevol altra entitat, BANESTO per exemple o altra qualsevol amb finalitats de lucre com ara les CAIXES que s’han convertit en bancs o no se sap bé en què per interessos que semblen espuris.

Resulta sorprenent que obtinguen tants grans beneficis les entitats financeres i, per a major injustícia, també resulten beneficiats els directius (inclús els se n’ixen per la porta de darrere a empentes i corregudes) mentre que a la major part del comú de la gent els resta ja molt poc o no res que perdre.

--------------------

Estem arribant a uns límits que fan insuportable el dia a dia de la POLÍTICA. El Govern ja no s’aclareix si estem al final de Cicle, en el començament d’un nou o enfonsats en l’endemig. Més de sis milions d’aturats són el resultat del desficaci del Govern amb sobrats motius, endògens i exògens per a assumir crítiques i responsabilitats pròpies com per a deixar d’excusar-se en el “zapaterisme”. La crispació social va endurint-se, no hi ha res més que mirar la multiplicitat de les manifestacions i vagues diàries pels mateixos motius gairebé: els retallaments socials i la corrupció. La sanitat, l’ensenyament, l’atur, els desnonaments, les preferents...  s’han convertit en “casus belli” en el carrer, en les xarxes socials, en les tertúlies i amb ressò en els mitjans de comunicació.

L’intent de setge del Congrés del divendres passat, com els avalots que s’hi van produir, pretenien pujar alguns escalons més en els confrontaments amb el poder constituït. Si la resposta a la convocatòria no fou massiva no indica que no hi hagen motius de rebel·lar se’n i avalotar-se’n. Amb tot i això, afig pel meu compte que convé recordar que les guerres, rebel·lions, setges o avalots no sempre han provocat un progrés forçat dels drets i benestar de la societat sinó, massa vegades, severes reculades.

Compte, però! Les paraules de Jesús Posada, president del Congrés, respecte els successos citats, publicades a la premsa, inciten a pensar si les solucions de tantes protestes,  manifestacions i aldarulls incorporats passen prioritàriament per “prendre mesures judicials contra les minories que provoquen incidents.” O siga: la confrontació, quan fóra millor escoltar i atendre el que tenen de justícia les reclamacions dels manifestants que, per cert, augmenten en totes direccions mentre que les perspectives no duen aires de bonança.
--------------------

Quousque tandem, Catilina, abutere patientia nostra?» (Fins a quan abusaràs de la nostra paciència, Catilina?).

Si voleu, perquè ens siga de profit la famosa frase ciceroniana, considereu qui és qui en els fets actuals susdits: es diu que Catilina va reaccionar a les paraules de Ciceró de forma violenta assegurant que, si ell es cremava, ho faria enmig de la destrucció general. La conseqüència fou que el Senat va autoritzar a Ciceró a fer ús del "SENATUS CONSULTUM ULTIMUM", que donava als magistrats poders semi-dictatorials amb l'objecte de preservar els poders del Senat i defensar la República contra els conjurats amb Catilina.
Jo crec que no és eixe el camí, sinó que convindria més consolidar els drets guanyats  i foren els Governs, per justos i legítims ,  els millors defensors de la justícia i la democràcia.

Tot este últim afegit l’he rememoritzat perquè no oblidem que de la HISTÒRIA podem encara aprendre.

COMENCE DIENT QUE...

Tinc fill i filles i fa molts anys vaig plantar un arbre i recentment he publicat un llibre i ara, quan creia que només em restava pujar en globus aerostàtic, resulta que alguns amics i amigues em fan veure que també em resta encara crear-me un blog.

ÉS veritat, m’ho  reconsidere i em resulta atractiu, almenys això és el que fa hui tothom que se n’aprecie i crega que té alguna cosa que aportar-hi.

Tanmateix, de costum repare molt en tot allò que crec que pot tenir alguna transcendència o repercussió com sol ocórrer en el món de la comunicació i no cap dubte que en aquest món blogger pots reeixir-te’n per a bé o per a mal, o restar incolor, inodor i insípid i, a més a més, estúpid.

Siga com siga ─ em dic ─ no cal filar tant prim, al capdavall es tracta d’una blogosfera virtual on la gent troba un website where you can publish with freedom texts, photos, video and do exchanges. O siga: “el lloc web on vosté pot publicar amb llibertat textos, fotos, vídeos i fer intercanvis”. Doncs si, i així és com i perquè he vingut a parar ací.

     Pel que fa al nom del blog, em vaig decidir per  POL-CEGUERA prefigurant-me ser un autor més fent polseguera en la nebulosa del cosmos blogger, al mateix temps que amb el format adoptat (per tal de evitar l'error ortogràfic) combine això anterior amb una certa idea de la ceguera que, per la meua forma de pensar, crec que sempre cal considerar la pròpia com a posible.