"Si la raó fa a l'home, el sentiment el condueix"
Encara que “el sentit comú” siga “ el menys comú dels sentits”, jo vaig a “fer-ne ús del meu" per tractar les tres paraules d’encapçalament que, en l’ús habitual, solen donar peu a ser empleades com uns motius de discòrdia, política i/o sentimental, segons per qui i com siguen considerades. Per començar, dic que si “dessacralitzem” el concepte de patriotisme en un sentit ample, tant religiós com profà, podem trobar que les diferències són estrictament conceptuals sense eixa subjectivitat odiosa amb que solen anar carregades.
A primera vista, sembla que “separatisme” i “independentisme" són políticament equivalents, ambdós suposen una voluntat de segregació política d'un territori El matis que caldria considerar és que el primer terme pot suposar una voluntat de trencar per raons múltiples que fins i tot podrien arribar al “perquè sí”; el segon terme, encara que pot ser assimilable a l’anterior, entenc que suposa una major substància clarament identificable doncs que addueix una sola raó: entendre'l que comporta unes raons històriques per les quals es pot exigir la supervivència d'una identitat, territorial i política, individualitzada. Per l’altra part, el patriotisme, ben entès, és el sentiment de pertinença o vinculació a un territori i a la col·lectivitat que l’ocupa. Vist així, a vore si ens aclarim.
Tenint en consideració els matisos exposats, les paraules en qüestió no tenen per què donar peu irremissiblement a un ús denigrant i, si és així, ¿per què un separatista és considerat antipatriota per definició de part d’aquells que es consideren patriotes autèntics quan aquell, en realitat, no se sent vinculat a la pàtria d’estos altres? Jo crec que, generalitzant les possibles raons que podria sustentar un separatista, només cabria considerar-lo d’antipatriota si fora cas que les raons adduïdes foren nomes unes desraons. I un independentista, és antipatriota?; no mai, puix que creu i reclama el dret a sentir-se i ser efectivament individualitzat com ja he dit. ¿I quins motius te un patriota a sentir-se ofès i negar res que siga raonable si no és pel mal ús del concepte de patriotisme com d'obligat compliment per tothom encara que hom es considere desvinculat del sentiment de pertinença referida a una identitat política imposada?
A Espanya, els problemes que plantegen el mal ús les tres paraules del títol venen de lluny, però sobretot a partir de l’obstacle imposat secularment amb la referida “sacralització del patriotisme” referit a Espanya.
Entenent-nos, doncs: ¿Espanya, des d’un principi, és un territori geogràfic que al llarg del temps ha estat ocupat per distints agrupaments tribals o, millor, diguem-ne nacionalitats per tal d’aclarir-nos, i no segons com alguns pretenen fer creure que, ja des de la creació del món, Déu la va tindre sacralitzada com a nació? Evidentment, no; però sí que és cert que ja Sant Isidoro, arquebisbe de Sevilla va considerar com a entitat “sagrada i feliz” i la “primera nació d’occident” al territori denominat Espanya que ocupava tota la península Ibèrica, com la denominaven els grecs o Hispania pels romans (del fenici, “Isapan”, terra de conills o segons altres, “I .Span-ya”, terra de metalls) cosa que donava a entendre, per alguns historiadors, que ja en aquells temps era tractada com la nació que hui és, però obviant el que ha sigut sempre fins assolir l’estatus polític d’estat nacional que encara els mateixos historiadors no han pogut aclarir-se des de quan.
Al meu parèixer, fou precisament Felip V, en el Decret de Nova Planta, el primer qui deixa “de facto” constituïda la identitat d'Espanya com a "Estat Nacional" i, de la manera que ho feu, reconeixent explícitament – sense pretendre-ho, ans al contrari - els drets que assistien a les nacionalitats distintes a la castellana en afirmar que els negava por “justo derecho de conquista” i considerar, al mateix temps, haver jutjat convenient “reducir todos mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla tan loables y plausibles en todo el Universo”.
Doncs bé, tot el que
antecedeix cal tindreu present per si alguna vegada estem disposts a
resoldre el sempitern problema, sembla que irresoluble, d’una Espanya integrada per distintes nacionalitats que han anat arrelant-se històricament, partint dels antics regnes que la conformaven, i durant segles han estat en entredit i subordinades a la
supremacia de la nació castellana que, hui encara, no en manquen d'aquells que pretenen que la
qüestió seguisca així, negant el dret d’autodeterminació al que tenen dret els
pobles, amb el suport de les Nacions Unides des de 1945, amb el caràcter de “ius
cogens” que jurídicament vol dir d’obediència obligada. Doncs, no i així seguim barallant-nos fent valdre els tres conceptes en qüestió amb l'ús denigrant amb que són tractats habitualment.
Podria ser que a estes altures dels anys dos mil, les tendències de unions i agrupaments mancomunats siguen més o menys encomiables, potser ho és la Unió Europea o la Espanya actual d’estructura autonòmica, però això és una altra qüestió.
