 |
| Tots els murs són franquejables |
D’entrada, per si de cas fóra mal interpretat,
avance els principis de rigor que, per convicció, em convé deixar-los clar en
el moment actual pel plantejament que faig arran de l’abdicació de Joan Carles l
i la consegüent proclamació del seu successor com a Felip VI:
─ La Monarquia és
una forma d’Estat caduca.
─ Cap Rei té més
dret que qualsevol ciutadà a ser Cap d'Estat.
─ La República (“res pública”, cosa o assumpte públic implícits
en el nom pres del llatí) és i caldria que ho fóra sempre, per antonomàsia, la
forma autèntica d’un Estat Democràtic.
Doncs bé, dit això, considere que la pretensió de canviar
l’actual forma d’Estat no té per què suposar el rebuig dels partits i polítics
que feren possible una transició democràtica, considerada modèlica arreu del
món, endossant-los malèvolament, per una part, el fet d’haver acceptat una
monarquia franquista lligada, a totes llums, a la fórmula “Todo está atado y bien atado” i, per altra part, obviant
l’esgarró a la manifesta voluntat del dictador i el règim que li sobrevisqué
que – per raons que després quedaran exposades – es veié forçat a fer-se el
harakiri i permetre l’entrada d’una democràcia a l’Estat Espanyol
En l’al·ludit rebuig, però, s’obvien qüestions que
convindria tenir present si de debò hom pretén ser just:
─ Malgrat les vagues, manifestacions, algarades estudiantils i populars en
les últimes raneres del franquisme, tant com a la valentia dels que encara en
foren les últimes víctimes, Franco morí en el llit assistit per l’equip mèdic habitual fins un
celebèrrim 20 de novembre.
─ L’exercit mantenia la
supervivència del règim i no hi havia prou força popular que poguera interposar-se:
Joan Carles I assolí el trono com a Rei Absolut i l’haguera pogut ajornar “sine die”.
Sembla, a més a més, que haja restat desapercebut que les
caigudes de les últimes dictadures mediterrànies – a Espanya, Grècia i Portugal
– no foren simples coincidències. Eixes dictadures, fins a aleshores, eren
reconegudes internacionalment com episodis de la Guerra Freda, front a l’amenaça
de l’arrelament comunista, per a restringir les llibertats civils amb la
tolerància dels aliats occidentals i especialment dels Estats Units. D’alguna
manera podríem dir que la democràcia ens vingué com caiguda del cel i no hi
cabia més, si quelcom es volia avançar, que acceptar les cartes marcades dels
gendarmes que regeixen aquest món creant o deixant córrer a conveniència formes
d’Estat, dictadures o democràcies,
guerres y paus, crisis econòmiques i socials, creixements o decreixements
sistèmics, independències a conveniència o sotmetiments dels pobles i nacions. A
la classe política opositora del règim, doncs, no li cabia altra – dic – que traure
el màxim profit possible de la situació. M’he referit als partits i als polítics
d’aleshores, però també és convenient considerar, al respecte, la benvolença majoritària
de les classes populars i la complaença de les forces sindicals i classe obrera,
tot i ser òbviament una constitució capitalista.
Altra cosa és que encara avui hi haja defensors de
l’actual sistema – tant per la dreta com per l’esquerra joancarlista, emparant-se
en la Constitució de 1978 que, en realitat, fou fruit d’una consens forçat – i s’haja perdut l’oportunitat de legitimar democràticament, mitjançant un
referèndum, la forma d’Estat que conformara la voluntat majoritària de la
ciutadania.
Es evident que han augmentat els partidaris de la República sumats als
republicans que mai no acceptaren per convicció la transició d’aquella
Dictadura a la nova Democràcia. I és ara que s’ha vist més a prop que mai la
possibilitat – més aparent que real – de canviar la Constitució de 1978 que per
altra part, hi afig particularment, no m’haguera estranyat que
en un presumpte referèndum s’haguera legitimat la forma d’estat actual i afermara,
més encara, la d’aquesta Monarquia Constitucional i, malauradament al meu entendre,
deixara en suspens la, més que lògica, racional forma d’Estat Republicana en
aquest tram del segle XXI
Cal considerar també altres qüestions de rigor que han repercutit en la
voluntat del canvi d’Estat i, per raons òbvies, caldria considerar-les
estranyes a la voluntat de canvi puix que la República “per se” no és panacea dels mals que comporta qualsevol crisi i,
menys encara, dels abusos dels governants de torn, dels banquers, dels grans
empresaris i en conjunt, com diria Pablo Iglesias, dels privilegis de la ‘casta’.
No obstant, però, és ben evident, donat l’immobilisme de l’actual sistema i el desprestigi
institucional, començant pel desprestigi de la Casa Reial amb don Joan Carles al
davant seguit de la Infanta Cristina i del desempalmat Iñaki Urdangarin, que són
molts que se n’han afartat i hi veuen, en la República, una possibilitat de
canvi que remeie, alleugerisca o ens allibere dels mals que consegüentment han
empitjorat la qualitat de vida ciutadana i l’ofegament de la petita i mitjana
empresa: l’atur, l’empobriment familiar, augment de la indigència, la
inseguretat econòmica, els retalls en sanitat, educació i cultura, els desnonaments,
etc., i tot a compte de salvar els BANCS suplint les defraudacions ratoneres
dels veritables depredadors a l’abast en qualsevol sistema o forma d’Estat.
Estes últimes qüestions caldria considerar-les, més bé, com a “casus belli” per una Revolució Permanent, fraternal i solidària. La qüestió
“REPÚBLICA vs. MONARQUIA”, plantejada en el títol, obeeix a la racionalitat i
no a l’oportunisme que s’hagué de suportar de manera com he justificat abans i
que avui ja ha perdut la raó de ser, tot i que cal reconèixer, en estricta
justícia, els qui ens propiciaren el avanços progressistes i beneficis
democràtics amb el reconeixement dels drets que ens havien estat negats. Tot i
així, raons per a reformar una Constitució de consens imposat i implantar una
República n’hi ha de sobra. També per a criticar els qui avui al segle XXI se
n’oposen i pretenen fer perdurar la Constitució que, en aquells moments, amb
més bé que mal – malgrat els que l’han patida més que gojar-la que de tot hi ha
hagut – feren possible una aproximació a allò que podem entendre com a una
Societat del Benestar. Si ara aquells mateixos se n’han passat de rosca és
problema d’ells que, sens dubte i per desgràcia recau i repercuteix sobre molts
altres Així i tot, com a expressió d’una esperança compartida multitudinàriament,
crec que ve a tomb dir allò de què sempre ens quedarà París...
