dilluns, 31 de març del 2014

SENT-NE UN NOMÉS JA ETS MULTITUD, diria el Dr. Jekyll





  Tinc recollida, des de fa temps, una frase de Rosa Montero (El País Semanal, 1-08-2004), en referència a “L’estrany cas del Doctor Jekyll i de Míster Hyde”, de Robert Louis Stevenson, dient que “el Dr. Jekyll i Mr. Hyde ens permeté veure que dins de nosaltres en som molts”. Jo també ho crec així per damunt de la imatge amb què cadascú es dóna a conéixer i és reconegut públicament. Ho dic perquè hi ha ocasions que em fan pensar en la de coses insospitades que ens meravellarien com també les que ens deixarien atordits si les persones quedarem al descobert com de meravellats i atordits ens deixarien els oceans i mars si s’assecaren.

Amb frases com 'cadascú és com és' o 'jo sóc com sóc' o 'jo sóc així' es pretén tancar la multiplicitat amb què podem i ens solem manifestar distintament puix que eixes mateixes frases les usem també en altres situacions i distints comportaments, a vegades contradictoris, amb què ens manifestem segons les circumstàncies. Jo, això, ho generalitze perquè crec que no som tan singulars com creiem ser-ne, ni la nostra imatge pública habitual és la més genuïna: el risc de ser incoherents, doncs, el duguem sempre damunt a coll i be i comporta, per tant, la dificultat de mantenir una coherència exhaustiva cosa de la qual gairebé tothom pretén presumir.

Gaudir socialment de bona reputació i ser ben considerat de part dels que et coneixen – i més dels qui creuen conéixer-te bé – i voler correspondre a la confiança amb què ets considerat no deixa de ser un risc si ho mirem des de el punt de vista de les possibilitats i ocasions amb què pugues decepcionar -los i defraudar-los en el sentit més extens d’ambdós conceptes. Dient-ho així – en el sentit més extens d’ambdós conceptes – vull dir que no em referisc a la mera decepció o defraudació que podem provocar pels nostres fets sinó a la possible incoherència entre el que pensem i obrem, i – seguint el símil dels oceans i mars com he apuntat abans– entre la diferència de com som vistos i com seríem vistos.

Inclús, vaig més enllà de la recomanació del cèlebre aforisme de Joan Fuster amb què ens recomana el dret a canviar d’opinió perquè “és el primer que ens negaran els nostres enemics.” Canviar d’opinió, al cap i a la fi, si es fa per convenciment, tot i que també pot comportar el risc de sorprendre i afectar, per a bé o per a mal, a la imatge pública d’una persona, no deixa de ser un acte de coherència. La incoherència, però, és més que un canvi d’opinió i pot entendres, en el sentit al que es referia Rosa Montero en la frase anteriorment citada, des de simple desvergonyiment fins a una doble personalitat, o triple o quàdruple... Ja  ho deia Joan Fuster en un altre dels seus cèlebres aforismes quan afirma que 'Tots som una mica impostors: per exemple, quan diem «jo»'. I, a major concreció este altre: “Que ningú no s’enganye: l’acompliment de la llibertat és el lliberrinatge [...]” que, com jo pense, vindria a ser eixos altres «jo» que tractem de viure’ls allà i quan la nostra imatge que considerem genuïna resulte impol·luta.

Tot i que no en manquen que tot això s’ho passen entre cames; com altres tants que se’n curen poc per descuidats o per ximples, no és menys cert que la majoria – uns més que altres –  sí que ens importa que ningú ens puga atacar per ningun flanc que quede al descobert. Entre estos últims, amb els qui em compare, com que em sé, sóc i em confesse “polièdric”, com crec que ho és tothom, em reserve el dret de ser incoherent vinguts al cas.

En la vinyeta - malgrat considerar-me un dibuixant poc destre - vull fer resum visual de la pluralitat del «jo» cartesià entrebancat simbòlicament per la senyal de direcció prohibida, pel pas de zebra com a llera que ens canalitza pel camí correcte, i el guàrdia urbà en vigilància permanent com a símbol del “super-jo” que tenalla la particular versatilitat de cadascun. Com se sol dir, què Déu ens pille confessats...

divendres, 7 de març del 2014

COMPÀS D'ESPERA







“Els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món;
 el que cal és transformar-lo”. Karl Marx


Eixe compàs d’espera al que em referisc en el títol és una al·lusió a l’estancament forçat amb què el neoliberalisme pretén mantenir el sistema capitalista com a única via transitable en un món llastrat perquè les vies alternatives per fer-lo igualitari i just no puguen desenvolupar-se. No em referisc tant al silenci que pot suposar un compàs d’espera simbòlic sinó a la pretensió de tenir alienada la societat civil i controlar – seguint el símil – tant la música com a qui la interpreta.

Per a trencar el silenci que imposa eixe compàs d'espera, el temps és l’aliat que sempre tenim al nostre davant, però cal tenir en compte que també el temps, com qualsevol material d’un sol ús, és d’usar i tirar: se’ns presenta com un escenari de portes obertes que van tancant-se si no hem pogut o no hem volgut mantenir-les obertes, tot i que se’n presentaran altres que ens obriran altres camins en una cruïlla on hem de seguir elegint quin camí prendre. El temps, doncs, ens dóna la oportunitat d’obrar i fer allò que ens sentim concernits como puga ser – si ens atenem a la frase d’encapçalament – tractar de comprendre el món o transformar-lo. Ambdues alternatives, al meu entendre, no són incompatibles; de fet, jo sent la necessitat de comprendre aquest món on he vingut a parar sense saber com – és un dir, clar! – i això no em lleva de sentir-me concernit i compromés per un món com el que m’ha tocat viure i que, sens dubte, necessita que el transformem per fer-lo més just. Amb tot, contra una filosòfica interpretació del món merament cognoscitiva, cal una nova filosofia històrica que no interprete la història retrospectivament, si no que l'enfoque cap al futur, de manera que el home puga trobar el seu ser veritable. Fora d’això, el temps s’esvaís a mesura que passa i convertit en passat és un no-res – bufes de pato, diria jo – en descarregar en el bagul de la memòria els records d’allò viscut, o siga: tot allò que –per deixar-ho simplificat – podem trobar cadascú de nosaltres com feu Marcel Proust ‘À la recherche du temps perdu’.
No és, doncs, el temps passat en sí mateix, sentit com a guany o pèrdua, el que convindria que ens preocupara sinó el present que anem escrivint en les pàgines que ens ofereix el futur d’este present del qual som subjectes actius si no és que ens hem deixat dur pel desengany o la rutina anodina i que, en tot cas, amb contrapesos en la consciència, pot interpel·lar-nos parafrasejant la pregunta de Jahvé, en el relat bíblic, a Caín: ─ On són els teus germans?
Això és: ─On són? A vegades la distància que ens separa és curta, altres vegades és de milers de kilòmetres, però la pregunta es manté en peu i la resposta sovint és la indiferència i en el millor dels casos la compassió o la caritat, i no la justícia com caldria que fóra.

Seguiran els filòsofs interpretant el món, al capdavall és la seua feina, i molts de nosaltres tractant de comprendre’l, però... El ben cert és que la transformació desitjada roman en eixe compàs d’espera que s’allarga massa, tot i que segueix en peu la famosa frase de Karl Marx amb què he encapçalat este escrit i jo la vull glossar ací, a la meua manera, per deixar en evidència i servisca d'advertiment  als qui tenen les regnes del poder que els permet mantenir en alt este llarg...

COMPÀS D’ESPERA:

Frenat, d’arrel, el moviment de lluita
per una unificada classe obrera,
la revolució en compàs d’espera
madurarà talment com cau la fruita.


Com de la mar al riu puja la truita,
un dia arribarà la primavera;
mentre, en tres quarts del món, hom desespera
i, al benestant, la gent poc se n’acuita:


Contra els alts caps, per lliure i sense vènies,
manifestacions heterogènies,
els percacen d’Anàs a Caifàs.


I a les entranyes van creixent les tènies
parasitàries dels odis, cas
que aconsella que es tanque aqueix compàs.