dissabte, 30 de novembre del 2013

RTVV LA VOLEM NOSTRA









         No he estat mai seguidor assidu de RTVV per qüestió... de salut i evitar així la manipulació que els mateixos treballadors han denunciat; amb tot, si que vull dir que m’he sentit molt satisfet quan he oït parlar amb correcció la nostra llengua pròpia, només que fóra per això reclame la seua supervivència; a més a més, per les possibilitats de contribuir a la conscienciació dels nostres trets diferencials amb les ones radiofòniques i hertzianes i, no menys, pels drets dels treballadors a mantenir amb dignitat el lloc de treball i que ara, malgrat tot, els carreguen la culpa del “APAGAMENT” per no haver acceptat l’ERO quan, en realitat, com ha dit Iñaki Gabilondo ,“Los pecados que quieren purgar son los suyos”

Jo tenia els meus dubtes de què s’atreviren a emmudir RTVV comptant el que els costaria als del PP de desprendrés d'un “caramel” tant gustós tenint-lo al seu abast i servei. Pensava que tot anava a resultar un “paripé” arran del disgust que la sentència de revocació de l’ERO li provocà a Fabra i que, d’una o altra manera, acabarien pagant els treballadors amb algun que altre ERO més ajustat a la ”legalitat vigent” que, com s'està veient, és modificable a gust i mesura dels interessos del grup parlamentari popular. També l'Esperança Aguirre ja ha advertit què  pot passar a TELE MADRID si hi arriba una sentència desfavorable al seu ERE.

Com ja s’ha vist, però, i ho ha recordat Rosa Roig al seu blog (vidapervida.blogspot.com), evocant els "Lladres que entreu per Almansa", d'Al tall,  "ací  s’han quedat”, s'ha demostrat una vegada més d’on venen els nostre mals com a poble. Què sarcasme... i què els importa la nostra llengua si el que els dóna vots és “l’ibervalencià”. Sense vergonya, han manipulat tot el que han volgut i pogut; han dilapidat amb faustos els diners que els manquen perquè siga sostenible RTVV i no – com ho justifiquen amb descaradura – veure’s obligats a tancar hospitals, ni restar drets i ajuts solidaris...

Que ho sàpia tothom: RTVV LA VOLEM NOSTRA i convé no donar la batalla per perduda.

dissabte, 16 de novembre del 2013

JUGÀVEM AL CUCUT

 

 
  
Jugàvem al cucut
en el parc, entre els arbres i les frondes;
a casa, entre els mobles
o en qualsevol indret que permetera
que no poguera descobrir-te
el que tenia el torn de recercar.
Evidentment el nom del joc
ve perquè els amagats cridàvem
imitant al cucut: cu-cut!, cu-cut!,
igual com fa aquesta au,
en primavera i a l’estiu,
deixant-se oir i tan difícil
de saber on s’amaga:
cu-cut!, cu-cut!
 
El que aleshores no sabíem
és que és considerada au parasitària
pels ornitòlegs: pon un ou en nius
d’altres ocells restant-ne un
a la niuada perquè coven el seu
que naixerà abans que els altres
i als quals expulsarà del niu
com a amo i senyor:
cu-cut!, cu-cut!
Aqueix és el cucut comú,
perquè el cucut reial no expulsa els altres ous;
però tant se li’n dóna,
el seu pollet s’hi farà senyor i amo
mentre els autòctons moriran de fam:
cu-cut!, cu-cut!
 
  De tot això, podríem dir-ne,
amb prou encert,
la paràbola del cucut:
ens hem fet grans, però...
el món té tants amagatalls
i tants replecs les consciències
que altrament, si fa no fa, seguim jugant
al mateix joc. Altrament, sí!,
imitant al cucut, menys innocents
o més perversament
i amb prou coneixement de causa:
cu-cut!, cu-cut!