.jpg) |
Imagtge, autor :Sam Weber
bibliopoemes.blogspot.com.es
|
Cantava Édith Piaf “La Vie en
rose”;
Yves Montand “Les Feuilles
Mortes”;
“Ne me quitte pas”, Jacques
Brel;
“Et maintenant”, Gilbert
Bécaud.
Juliette Greco i Brassens,
amb llurs cançons,
ens arboraven flamejant les
torxes
de la bohèmia existencialista
i de la troba anarquitzant i
inconformista.
I tot això en francés que a
penes enteníem
amb el rudimentari del
batxillerat.
Quelcom, mentre, hi anava
canviant...
Oíem l’Elvis Presley i “The
Beatles”
amb els seus “rock and roll”
tan trepidants
i aquells seus moviments tan
espasmòdics
que els seus epígons
n’abusaven més.
Amb el “country” i el folk,
Bob Dylan
i Joan Baez, i amb el món
dels hippys,
ens permeteren divisar un nou
futur
més desitjat que possible,
efímer i psicodèlic.
I tot això en anglés que a
penes enteníem
amb el rudimentari del
batxillerat.
Quelcom, mentre, hi anava
canviant...
Anaven engrescats, Khrusxov i
Kennedy,
en una guerra freda molt més
que metafòrica;
al Vietnam, els Estats Units
s’aferrissaven
atacant amb napalm i agent
taronja.
Fidel Castro i el “Che
Guevara”, subversius,
trastocaven els plans de
dictadors nefands
i de l’establishment, pro
ianqui, caribeny i andí;
a De Gaulle, li florí un maig
francés.
I mentre tant, en la litúrgia
catòlica
encara perdurava el llatí de
missa i olla.
Quelcom, però, hi anava
canviant...
I Luther King lluitant pels
drets civils dels negres,
i el peu al fre d’aquell
Concili Vaticà prometedor,
i aquell Vietnam en flames
paoroses,
i la gran matança a la plaça
de les Tres Cultures
i, a Praga, aquella primavera
exigua i tardorenca,
amb l’esquerra política
desavinguda i distreta,
foren moments que alimentaren
la cançó protesta
de cantautors amb fam de pau
i poesia.
Cantaren Setze Jutges clar i
català;
“Diguem no”, va cridar Raimon
al vent.
Quelcom, però, hi anava
canviant...
Nelson Mandela s’enfrontava a
l’apartheid.
Hi hagué el fet aquell, a
Cuba, dels míssils russos
i la coexistència pacífica
fou brot d’esperança.
¿Qui pot saber qui va matar
John Kennedy,
ni qui matà qui va matar John
Kennedy?
¿De cert, sabem qui va matar
el “Che Guevara”?
Cantava Violeta Parra
“Gracias a la vida”,
i Víctor Jara “Te recuerdo
Amanda”
i esperançat, John Lennon,
“Imagine”.
Neil Armstrong havia ja
petjat la Lluna.
Quelcom, potser, hi anava
canviant...
Cantava “El himno a la
alegría”; Miguel Ríos
Ana Belén i Víctor Manuel
cantaven
per forjar un nou ordre
social fratern;
també Sabina, iconoclasta, i
el Serrat bonhomiós.
I a Xile assassinaren
Salvador Allende
i el cantant Víctor Jara uns
sicaris uniformats;
Puig Antich fou executat a
garrot vil, a Barcelona;
quan el franquisme feia ja
les últimes alenades;
John Lennon fou assassinat a
Nova York
I persistent, cantava, Lluís
Llach, “L’estaca”.
Quelcom, potser, hi anava
canviant...
L’assassinat de Martin Luther
King
fructificà amb els drets
civils del negres;
la Perestroika de Mihail
Gorbachov
marcà el fracàs del comunisme
soviètic;
per a més mal que bé, Estats
Units,
unilateralment, copà el
lideratge universal;
hi hagué, a Tienamen, aquella
altra gran matança;
caigué el mur de Berlín a
manotades;
finalment fou alliberat
Nelson Mandela.
A Pinochet, Sting
cantava“Ellas danzan solas”.
Quelcom, malgrat, hi anava
canviant...
Quan semblava que el món
arribaria a ser
– com solem dir – com una basa d’oli
perquè així ho apuntaven els
pronòstics,
amb aquelles raneres últimes
de cant del cigne
del segle XX i un món
globalitzat,
hi arriba el messiànic George
Walker Bush,
amb els Balcans encesos com
un gran polvorí,
i s’universalitza el
terrorisme més fanàtic,
i el desarrelament de gents i
pobles famolencs.
Serrat i Ana Belén cantaven
“Se equivocó la paloma”.
Quelcom, malgrat, hi anava
canviant...
Heu, fins ací, els mots de
l’esperança insatisfeta:
mentre, però, potser, malgrat, quelcom...
